Barcelona ha perdut 60.000 butaques de cine des de 1980

Divendres, 28 de febrer, va tancar el Palau Balañá, un altre cine històric barceloní, inaugurat el 1965 i convertit en multicines l’any 2002. El tancament deixa orfe de sales cinematogràfiques un altre barri barceloní, el de Sants. No és una qüestió de mirar cap enrere amb ira o sense. Ni d’establir un discurs nostàlgic. El cine no ha mort, com es va profetitzar una mica exaltadament fa anys, però si que han canviat els hàbits de consum i les maneres de veure les pel·lícules.

Fem l’exercici de situar-nos fa 40 anys, el 28 de febrer de 1980. Sumant el que la cartellera diferenciava com a estrena, reestrena i art i assaig, hi havia a Barcelona 106 cines amb un aforament aproximat de 93.400 localitats (veure gràfic), amb una mitjana de 926 butaques per sala quan no existien els multicines. Llavors es projectaven a la ciutat 78 pel·lícules. Per a tots els gustos: ‘Manhattan’ i ‘Apocalypse now’ d’estrena; ‘El hombre de mármol’ en art i assaig; reposicions –‘El bueno, el feo y el malo’–; cine S –‘Garganta profunda en Tokio’–, ‘exploit’ alemany –‘Colegialas perversas’– i erotisme espanyol amb ‘Polvos mágicos’.

La davallada en nombre de films no és avui tan significativa (58 títols), però si totes les altres coses. Després del tancament del Palau Balañá hi ha 22 cines –sense comptar el cine ocupat de Sant Andreu i el centre parroquial Lluïssos d’Horta, on es fan sessions matinals de cine infantil els dissabtes–, tot i que un major nombre de pantalles a causa de l’expansió dels multicines. Però la pèrdua de butaques és descomunal: en el dia d’avui són 34.000, segons dades de l’Institut Català de les Empreses Culturals. 60.000 menys.

Estudiós del cine barceloní

Les dades de 1980 ens les ha subministrat Roberto Lahuerta Melero, autor de ‘Barcelona tuvo cines de barrio’ (2015) i ‘Barcelona, sus cines de estreno, repertorio y arte y ensayo’ (2016). Revisant les pàgines d’aquests llibres s’adverteix amb claredat el canvi radical que ha patit l’exhibició cinematogràfica en les últimes quatre dècades, tot i que l’autor recorda que entre 1975 i 1980 ja van començar a tancar sales.

D’altra banda, les dades d’assistència del passat 2019 són les millors dels 10 últims anys. Entre el 2013 i el 2019 va augmentar un 37% l’assistència a tot Espanya. Amb 105 milions d’espectadors el 2019, Espanya només està per sota de França i Anglaterra en l’àmbit europeu. S’han de tenir en compte el Dia de l’Espectador i la Festa del Cine, tres dies de descompte en el preu de les entrades en la majoria de sales.

La gent desitja anar al cine, però la crisi econòmica ha afectat el sector: en temps de desfeta econòmica, la producció cultural i cert lleure rep més que altres gremis. La crisi global iniciada el 2008 no marca l’inici de la desfeta en l’exhibició de cine, però tampoc ha ajudat a posar-hi remei. El degoteig ha sigut constant: el 2014 teníem a Barcelona 39 pantalles i 25.454 butaques més que avui. Els anys 2017 i 2018 el nombre de cines era el mateix, però amb set pantalles menys. La raó és el tancament d’algunes de les sales dels complexos Cinesa Diagonal Mar i Cinesa La Maquinista.

Repertori

El canvi d’hàbits és obligatori amb la instauració de les plataformes: Filmin substitueix el que als 80 funcionava, i bé, com a sales de repertori, antics cines de barri reciclats en els quals es projectaven dues pel·lícules amb certs criteris de coherència. L’arribada del videoclub va ser una llosa forta per a aquest tipus de sales –els cines Spring (a la Bonanova), Céntrico (a la Rambles) i Loreto (a prop de la plaça de Francesc Macià)–, tot i que ara Phenomena Experience ve a cobrir, i amb extremada qualitat de projecció i so, aquesta absència tempestuosa per als cinèfils, i la modernitzada Texas funciona com el que abans s’entenia per cine de reestrena a meitat de preu.

Al seu emotiu documental ‘Cinema mon amour’ (2019), Natàlia Regás explora els motius del tancament massiu de sales a Barcelona i la pervivència, dificultosa, d’altres models. La directora entrevista diversos cineastes i exhibidors i recull alguns moments de l’última sessió de cines històrics com l’Alexandra i l’Urgell, cosa que ens recorda a ‘La última película’ de Peter Bogdanovich, un film de 1971 que evocava el tancament dels grans cines de ciutats petites als Estats Units dels anys 50.

A millor vida

Notícies relacionades

Rèquiem pel Palau Balañà, el cine més gran de Barcelona

Barcelona, capital de la innovació social

La gran sala amb més de mil butaques, platea i amfiteatre i cortinatges de vermell intens va passar a millor vida. Com els Cinerama (Barcelona en tenia tres) i Vistarama (un, el Regio Vistarama) i les sales d’art i assaig: la versió original serveix ara per al cine d’autor i el ‘mainstream’. Ni serien rendibles ni responen a la realitat audiovisual del moment, per molt que ens faci mal.

Només Phenomena Experience ha intentat tornar aquesta experiència que va més enllà de la mateixa pel·lícula. És una manera de consumir cine que podria tornar a funcionar, tot i que no de forma massiva, per descomptat. Phenomena no només s’omple per veure l’última entrega d’‘Starwars’: juro que un dia, cap a les tres de la tarda, hi havia una cua immensa per veure ‘Stalker’, d’Andrei Tarkovski, film que és qualsevol cosa menys un fenomen de masses.