La Berlinale premia el compromís polític de l'iranià Rasoulof

Just quan arrencava la competició de la 70a edició de la Berlinale ara fa 11 dies, el president del seu jurat, Jeremy Irons, va concedir aquí una roda de premsa en què va donar explicacions i es va disculpar per unes declaracions misògines i homòfobes efectuades en el passat. Aquesta mateixa nit, just quan s’ha anunciat el palmarès del certamen, l’actor britànic potser hauria d’haver donat explicacions, i potser fins i tot haver-se disculpat, pels criteris que ell i la resta dels jutges han seguit a l’hora de repartir els premis.  

Resulta inevitable sospitar, d’entrada, que l’Os d’Or a la millor pel·lícula concedit a ‘There is No Evil’ té a veure amb la situació personal del seu director, Mohammad Rasoulof, a qui el règim de l’Iran va condemnar a un any de presó el 2019 i que, tot i que de moment la sentència no s’ha fet efectiva, té prohibit viatjar a l’estranger.

La pel·lícula és un atac a l’ús i abús que en el seu país es fa de la pena capital des de la perspectiva dels que són obligats a fer de botxins; i, si en els primers compassos promet utilitzar el contrast entre els que decideixen complir les ordres i els que paguen un alt preu per negar-se a fer-ho per explorar dilemes morals complexos, el cert és que la majoria dels seus segments es limiten a oferir variacions cada vegada menys convincents d’una idea més aviat simple: és necessari oposar resistència als tirans.   

Vagi per davant que la guanyadora del gran premi del jurat, considerat el segon en importància, és una pel·lícula magnífica. El tercer llargmetratge de la nord-americana Eliza Hittman, ‘Never Rarely Sometimes Always toca un tema absolutament pertinent –l’odissea que la majoria de les dones de l’Amèrica de Trump han d’experimentar per avortar– i ho fa de forma punyent sense la necessitat de caure ni tan sols per un moment en el miserabilisme i funcionant en paral·lel com a commovedora celebració de la solidaritat entre dones.

L’únic problema és que, fa menys d’un mes, Hittman ja va recollir el premi especial del jurat en un altre dels festivals més importants del món, el de Sundance. És cert que Irons i la resta dels jutges no estaven obligats a tenir-ho en compte a l’hora de confeccionar el palmarès però, si ho haguessin fet, potser alguna altra de les pel·lícules magnífiques que aquest any han competit –‘First Cow’, de Kelly Reichardt, o ‘Days’, de Tsai Ming-liang, per exemple– no hauria tornat a casa amb les mans buides.  

Elio Germano, millor actor

En qualsevol, sens dubte el més absurd dels guardons és el concedit en la categoria de millor actor a Elio Germano, pel seu treball a ‘Volevo Nascondermi’. En la pell del pintor naïf Antonio Ligabue, l’actor italià ofereix un recital ininterromput de rugits, grunyits, mugits, brams, esgarips, sons guturals, escarafalls, ganyotes i altres ostentacions d’histrionisme. ¿És que, a hores d’ara, un intèrpret tan experimentat com Irons encara no sap que actuar bé i actuar molt gairebé mai són el mateix?

Molt més encertada, això sí, és l’elecció de Paula Beer com a millor actriu pel seu treball a ‘Undine’, de Christian Petzold. En la pell d’un personatge procedent de la mitologia germànica que ja va inspirar Hans Christian Andersen a ‘La sireneta’, l’alemanya aconsegueix resultar inquietant, tendra, sensual i vulnerable sovint en el transcurs d’una mateixa escena; el guardó suposa la culminació de l’imparable ascens que Beer ha experimentat des que va irrompre en l’escena internacional enmig de ‘Frantz’ (2016), de François Ozon.   

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

En tot cas, potser el més positiu que es pot dir d’aquest palmarès és que, gràcies a ell, Hong Sang-soo –un dels autors més venerats del panorama fílmic actual– per fi obté el reconeixement d’un dels tres grans festivals cinematogràfics internacionals. ’The Woman Who Ran’, la seva 24a pel·lícula, potser no tingui l’audàcia conceptual i estructural d’algunes de les seves obres més celebrades, però tampoc li cal per mostrar un encant irresistible –reminiscent del director amb qui Hong més sovint és comparat, Éric Rohmer– i un humor precís basat en la mera observació.

Hi ha una última cosa bona que es pot dir d’aquest repartiment de premis: tot i que sens dubte discutible, no aconseguirà entelar la bona imatge general oferta per la Berlinale al llarg de l’última setmana i mitja. Els seus nous directors, Carlo Chatrian i Mariette Rissenbeek, tenien l’objectiu gens fàcil de fer oblidar el dèficit de qualitat i la falta de rellevància creixents que el certamen venia patint en els últims anys, i ho han complert de forma rotunda. La seva següent missió és mantenir-se en el bon camí.