«Vergonya» als César pels premis a Polanski

Tots els senyals estaven en vermell i per això ningú esperava que la cerimònia de la 45a edició dels premis César fos una bassa d’oli. Hores abans de la gala, a les portes de la sala Pleyel –en realitat a una distància notable per l’ampli dispositiu de seguretat desplegat–, centenars de dones protestaven contra les 12 nominacions de ‘J’accuse’ (‘El oficial y el espía’ a Espanya), l’última pel·lícula de Roman Polanski.

Al realitzador francopolonès de 86 anys el persegueix la justícia nord-americana per les relacions sexuals que va mantenir amb una menor el 1977, i el novembre passat la fotògrafa francesa Valentine Monnier el va acusar d’haver-la violat el 1975, afegint-se així a una llista d’11 dones que diuen haver sigut víctimes d’abusos per part seva.

Per això quan l’Acadèmia del Cine francès va convertir el film de Polanski en el favorit dels César, mostrant un evident desfasament amb la societat de l’era Me Too, va desencadenar la ira de les associacions feministes i va generar en l’opinió pública el recurrent debat sobre si es pot separar l’home de l’obra.  

«Jo acuso Violanski»

‘Els César de la vergonya’, ‘Polanski violador, cine culpable, públic còmplice’, frases de recolzament a les víctimes i jocs de paraules com ‘Jo acuso Violanski’ eren alguns dels eslògans corejats divendres a la nit per les activistes, algunes de les quals van intentar acostar-se a l’alfombra vermella abans de ser desallotjades per la policia.  

Moltes confiaven que la causa de les dones es fes forta a l’interior de la Pleyel, però tret dels dards inequívocs de la mestra de cerimònies –la humorista Florence Foresti, que va presentar l’obra de Polanski com «una pel·lícula sobre la pedofília als anys 70»– i les paraules de l’actriu Sandrine Kiberlain, que va exercir de presidenta, hi va haver més al·lusions a la tensió que viu el cine francès que discursos clarament reivindicatius.

«L’art sempre ha sigut el millor portaveu dels moviments de canvi, de vegades fins i tot el símbol d’una revolució. Aquest any és simbòlic perquè la batalla continua més que mai perquè les grans dones estiguin al mateix nivell que els grans homes», va dir Kiberlain, confiant en la nova generació de cineastes per portar endavant les transformacions reclamades per molts, especialment al terreny de la paritat.

Triomf de ‘Los miserables’

Després de dues hores llargues de gala, va arribar un moment clau, el del premi al millor director que enmig d’aplaudiments mitigats, algunes esbroncades i cert estupor va anar a parar Polanski, provocant la fúria de l’actriu Adèle Haenel, víctima d’abusos sexuals als 12 anys pel realitzador Christophe Ruggia i cara visible del Me Too del cine francès.

«És una vergonya», va proclamar mentre abandonava la sala seguida de la directora Céline Sciamma i altres convidades, just abans d’anunciar-se el Cèsar a la millor pel·lícula, que va recaure en ‘Los Miserables’.

L’escàndol va entelar el moment de glòria de la pel·lícula del director Ladj Ly, que firma una poderosa obra sobre els excessos policials en un barri pobre dels suburbis parisencs, i va ser la veritable triomfadora de la nit a l’emportar-se tres estatuetes més: muntatge, actor revelació i el Cèsar del públic.

«L’únic enemic no és cap altre que la misèria», va proclamar el director al pujar a l’escenari per recollir el premi juntament amb tot el seu equip, íntegrament masculí.

Un mal senyal

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Ni Roman Polanski ni l’equip de la pel·lícula –que a més del César al millor director es va emportar el de guió adaptat i vestuari– van acudir a la cerimònia, que es va clausurar molt de pressa, sense foto de família i amb l’absència notable sobre l’escenari de Foresti. «Fastiguejada», va penjar després la humorista en el seu compte d’Instagram en majúscules i sobre un fons negre.

Aquest dissabte, el ministre de Cultura, Frank Riester, admetia que el César de Polanski envia «un mal senyal».