Gerard Quintana: «Avui, l'única opció gairebé és ser antisistema»

Van omplir el Palau Sant Jordi tres vegades en la seva tornada del 2011, però des d’aleshores s’han pres les coses amb calma: dos àlbums espaiats en el temps, ‘Cercles’ (2016) i ara ‘La gran onada’, que Sopa de Cabra presentarà el 14 de març al Poble Espanyol (Cruïlla de Primavera). Parlem amb Gerard Quintana (cantant) i Cuco Lisicic (baixista).

Havien insinuat que potser la seva nova música veuria la llum a través de cançons soltes en la xarxa, però al final han tornat a apostar per un àlbum.

G. Q.: La idea va ser sobre la taula, perquè tot ha canviat: abans, el llançament era un gran secret fins que sortia el disc, i ara quan veu la llum ja s’han tret cançons. Nosaltres hem publicat cinc temes de l’àlbum abans que sortís. Però hi ha un públic que ens acompanya des de fa molt amb qui ens relacionem a través dels discos.

A vostè li agrada que en els àlbums planegi un concepte unitari, una idea o un estat d’ànim.

G. Q. Al Josep [Thió] els discos conceptuals no li agraden; defensa que cada cançó és cada cançó. Jo també ho crec, però alhora veig que en aquest àlbum els temes estan associats, no per un relat lineal o descriptiu, però, sí, per unes constants. No és casualitat que en la portada hi hagi un tros de mar. L’aigua hi és molt present.

¿De què és metàfora?

G. Q. De transformació i de canvi. És l’element més voluble, pot ocupar qualsevol espai i cobrar qualsevol forma, i obrir-se pas allà on no hi ha camí. És protagonista en molts camps. Ara, el nivell del mar creix; les ones a la Costa Brava són de 14 metres. Els cicles són més extrems, amb llargs períodes de sequera i després episodis d’abundància. I el mar que tenim aquí al costat, un mar d’intercanvi de cultures, de lleure, que crèiem semidomesticat, és la frontera més mortífera del món. En el disc hi ha cançons que parlen de la consciència de la fragilitat, de tot allò que és efímer, del delicat equilibri en el qual vivim creient-nos immortals. ‘Deien adéu’ parla de la desafecció cap al sistema. Les dades que tenim ens empenyen a pensar que hi ha d’haver un canvi radical, perquè la nostra manera de funcionar és nociva per a l’equilibri natural. Avui, l’única opció gairebé és ser antisistema. Quan el sistema dona l’esquena a la gent i als valors que ens permeten conviure...

Aquesta cançó, ‘Deien adéu’, incorpora citacions de peces famoses de Led Zeppelin, Bob Dylan i Lluís Llach. ¿Hi ha també melancolia per un canvi de cicle cultural?

G. Q. Sí, perquè es produeix, i un símptoma és el lloc que ocupen les bandes de tribut, les bandes de ‘covers’. L’any passat hi va haver un concert de tribut a Queen a Menorca que va reunir 9.000 persones. ¡El més multitudinari de la història de l’illa! Doncs això passa quan has tancat un cicle. Tractar Queen com si fos Beethoven.

Cuco Lisicic: D’altra banda, la música està canviat. Ara poses la ràdio i se senten poques guitarres.

G. Q.: I moltes vegades, i sense complexos, els concerts inclouen ‘play back’, una cosa que abans era un desprestigi. L’important és l’espectacle.

La primera posada en escena de ‘La gran onada’ va ser fa uns quants dies a les ruïnes d’Empúries, un concert amb públic reduït que TV-3 emetrà aquest dimecres. És inevitable pensar en la pel·lícula de Pink Floyd ‘Live at Pompeii’, del 1972.

G. Q. És curiós, ¡hi ha gent que et parla del concert de Coldplay a Jordània! Com quan vam tocar en aquell terrat de Girona i t’esmentaven U2, i els deies: «¡Ei, no, abans d’U2 hi va haver els Beatles!». Doncs sí, els Beatles i Pink Floyd, aquí estan els nostres referents. ¡Quantes vegades havíem somiat fer el nostre concert a Pompeia! I després, la idea era fer alguna cosa com el que veus en les televisions d’altres països, com en el programa de Jools Holland en la BBC, on un grup va i toca uns temes en directe. Tota la vida hem volgut traure un disc d’aquesta manera.

¿Sopa de Cabra ve del món antic? ¿És una banda del segle XX?

G. Q. Som com l’‘Enterprise’, una nau de la qual ja no es poden canviar totes les peces i substituir-les per unes altres de més modernes. Aquí hi ha un esperit analògic, i has de conviure amb aquest canvi de paradigma bestial. Aquestes picades d’ullet de la lletra a ‘Stairway to heaven’, ‘Blowin’ in the wind’ o ‘L’estaca’ representen això; són les nostres referències. Però hi ha una mirada de canvi de pantalla, de sensació que som entre dos mons, que les coses s’acceleren i avancen.

Hi ha molta lletra en primera persona, i alhora fan al·lusions a angoixes col·lectives.

G. Q. Té a veure amb aquesta sensació que sabem el que hem de fer, però no ho fem. Tant individualment com col·lectivament. Abans eres un apocalíptic per parlar de segons què: no només del canvi climàtic, sinó de l’especulació sobre la vivenda, l’aliment... Coses que eren intocables. Hi ha un acord de convivència que ha saltat pels aires quan veus que es desnona un senyor de 90 anys. La urgència amb què ho fan... Coincideix amb l’expulsió de les assignatures d’humanitats de les escoles, perquè hem de ser pràctics i eficients.

‘¿La gran onada’ és la de l’amor universal?

G. Q. L’amor, l’empatia, posar-te a la pell de l’altre... Estimar té moltes formes i graus. Generalment, l’identifiquem amb la seva forma romàntica, de parella. En el disc el que hi ha és la reivindicació d’una certa humanitat.

Aquest és el disc menys rock’n’roll de la història de Sopa de Cabra.

C. L. Segurament. La nostra música ha anat evolucionant amb l’edat. El Josep busca això, tocar diferent i no repetir la mateixa cançó. Ara toquem d’una altra manera.

Però volen continuar sent una banda de rock.

C. L. Hi ha guitarres, però posades d’una altra manera. No són tan al davant. Juguem amb el que tenim i mirem de fer coses diferents.

G. Q. Fem coses que ens motivin. La pitjor maledicció és tenir èxit fent una cosa en què no creus.

C. L. Al principi no et sents bé amb segons què, però a mesura que et vas posant en situació acabes disfrutant.

G. Q. No pots continuar fent el mateix que fa 30 anys. Seria absurd. Ara hi ha menys complexos i quan alguna cosa ens emociona cap allí anem. ‘Farem que surti el sol’, per exemple: al principi no sabíem com enfocar aquesta base, aquest patró que podria ser gairebé reggaeton. Després veus que en el grup hi ha referents comuns, com José González, i, tot i que no vagis a buscar aquest mateix espai, veus que aquesta manera d’utilitzar bases, melodies, arranjaments, guitarres serenes... et permet una tensió emocional sense fer explotar la cançó.

Fa la impressió, el Gerard, que ha reprès alguna cosa del que buscava en aquell disc en solitari, ‘Les claus de sol’ (2004), el seu treball més intimista i experimental, però ara en aquest context de banda de rock del qual llavors fugia.

G. Q. Hi estic bastant d’acord. La qüestió llavors era aconseguir-ho.

C. L. Però es pot tocar rock sense utilitzar els ‘riffs’ típics. Ara hi ha gent que ens diu allò de «Sopa de Cabra ja no és el que era...».

Una frase que es pot aplicar a qualsevol persona en qualsevol moment.

G. Q. És clar, ningú és el que era. Però crec que per damunt de tot ens mouen les ganes que gent que no havia nascut quan vam fer un tema el senti i et digui: «Aquesta cançó forma part de la meva vida». Més enllà de l’impacte immediat que pugui tenir. Cançons que, si hi ha sort, puguis continuar cantant d’aquí a 20 anys, i que ho facis amb convenciment. Però no som estrategs per anar pensant aquest tipus de coses. No fem cançons pensant en un circuit, que soni en unes ràdios...

Sopa de Cabra no toca a les festes majors.

G. Q. Fa temps que no. Aquest és el circuit majoritari i condiciona molt. El veus en totes les bandes que miren de fer-se un lloc. Sentim una responsabilitat. En els 80 tocàvem en festes de tot Catalunya i entre dos o tres bandes podíem omplir el camp de futbol d’un poble. L’entrada no era gaire cara i després aquest ajuntament podia contractar cinc o sis grups més al llarg de l’any. Ara ja no és així: hi ha una perversió, i l’ajuntament contracta una banda capdavantera i ja no en pot pagar cap més perquè s’ha gastat tot el pressupost. I pot arribar a passar que una banda amb un discurs social, revolucionari, de canvi, s’estigui emportant cada estiu tres, quatre o cinc milions d’euros de diners públics. Veig que Txarango ha decidit no fer cap concert gratuït en la gira d’aquest any; són tots de pagament. Hi ha una reflexió per fer aquí, tot i que jo soc enemic dels dogmes i no li dic a ningú el que ha de fer. Després hi ha els festivals, que fan un altre treball i possibiliten que hi hagi un altre tipus d’artistes, que no es rendeixen a les pautes de la festa major. Pau Vallvé, El Petit de Cal Eril, Ferran Palau, Núria Graham... N’hi ha moltíssims. Això abans no podia passar, perquè no hi havia circuit. Aquest teixit l’estan aguantant els festivals.

Les cançons d’aquest disc les firma el tàndem Quintana-Thió, lletra i música. Venen d’una llarga relació personal amb turbulències. ¿Un equilibri delicat?

G. Q. [Assenyala amb el dit la primera cançó del CD, ‘Fràgil’, i l’última, ‘Tant se val’] Aquí està. Aquest punt d’acceptació i de dir tant se val, i ben amics. Hi ha un repartiment de rols. Espais en què cadascú té la seva última paraula. El Josep de vegades em diu: «Fins al cap de dos anys no he entès aquesta lletra». Fins aquest punt delega. La llavor de les nostres cançons és emocional; jugar a trobar l’emoció a través de la qual explicar alguna cosa. Soc molt obsessiu, d’orfebreria, buscant no perdre la senzillesa, fixant-me en la fonètica i en tots els plans de l’escriptura. Sí, hi ha un equilibri, i una manera de treballar, i un respecte.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿L’edat rebaixa els egos?

G. Q. ¡O els accentua! L’important és que no cedeixi sempre el mateix. Si no, hi ha un desequilibri, i això no és aconsellable.