El 'Joc de Trons' romà de Santiago Posteguillo

Submergir-se a les 800 pàgines de ‘Y Julia retó a los dioses’ és fer-ho a ‘Joc de Trons’, però ambientat en l’imperi romà: emperadors nascuts fruit d’una violació, traïcions, ambició de poder, terribles batalles, un emperador assassinat mentre orina, incestos (no entre germans sinó, per a més morbositat, entre l’emperadriu més poderosa de Roma, Júlia Domna, i el seu violent i brutal primogènit, Caracal·la), casament de sang, sí, també, i un imponent Mur. No és el que separa els Set Regnes de les gelades terres on aguaiten els salvatges, però sí el que el va inspirar a George R. R. Martin: el Mur d’Adrià, ordenat construir entre els anys 122 i 132 per l’emperador que li dona el nom per defensar la boirosa Britània dels irreductibles i bel·licosos pictes que dominaven l’actual Escòcia i com a avís per a navegants, bàrbars, que Roma era capaç d’arribar fins allà.

I és entre els impressionants trams que encara es conserven d’aquesta muralla, que anava de costa a costa al llarg de 117,5 quilòmetres, on Santiago Posteguillo ha presentat la seva nova criatura: la continuació, i desenllaç, de ‘Yo Julia’, amb la qual va guanyar el Planeta 2018.

A ‘Y Julia retó a los dioses’, Posteguillo (València, 1967) reprèn la vida de la intel·ligent i bonica dona de l’emperador Septimi Sever, narrada pel grec Galè, pare de la medicina, que li va diagnosticar un càncer de pit que la portaria a la tomba entre forts dolors, no sense abans haver aconseguit preservar la dinastia. No ho va tenir fàcil, perquè a la mort del seu marit a Britània, a prop del Mur d’Adrià, l’odi fratricida va dominar els seus fills, el superb Caracal·la i l’ambiciós Geta, que va acabar assassinat pel seu germà. «El marit de Júlia creia en ella i tenia en consideració els seus consells, que eren intel·ligents i interessants. I a ella, que la seva parella sigui l’amo del món, li dona un poder molt important que no disminueix quan Sever mor a Britània perquè és mare de dos coemperadors encara joves sobre els quals té gran ascendència, amb la qual cosa continua exercint la seva influència», explica Posteguilo.

El seu influx sobre Caracal·la era tan important que va arribar a l’incest. «Crec que Júlia s’hi va veure abocada davant d’un moment de crisi, amb un fill descontrolat que havia ordenat accions brutals però sense sentit. Perquè no pots estar preparant una campanya per envair Pàrtia i alhora massacrar els teus aliats d’Egipte que són els que t’han de proporcionar homes i recursos. Ella creia que cal ser mesurat i proporcional amb els càstigs, no pots massacrar Alexandria. I va prendre l’única decisió amb què creia que podria controlar el seu fill».

A més d’un moment ‘Ben-Hur’, amb una mortal carrera de quadrigues, a ‘Y Julia retó a los dioses’ (que Planeta llança amb una tirada de 150.000 exemplars) hi ha molts llaços amb l’actualitat, assumeix. La xenofòbia: «A Júlia la menyspreen perquè no va néixer a Roma sinó a Síria [a l’actual Homs]». Els murs, del d’Adrià al de Trump o el d’Israel: «La història ha demostrat que els murs mai solucionen els problemes de fons, i són enderrocats amb el temps pels moviments demogràfics. Ella no creia en els murs, sinó en aliances i diàleg amb altres cultures». La ciència: «La política li impedeix avançar, per superstició; a Galè li prohibeixen les disseccions d’humans, però frena la verola, que Roma ja va utilitzar com a arma biològica contra els seus enemics». I l’eutanàsia: «Júlia decideix posar fi a la seva vida abans que continuar patint terribles dolors».

«La novel·la històrica ens permet reflexionar sobre el passat i veure que la naturalesa humana no ha canviat, i això ens pot ajudar a millorar el present», opina Posteguillo, que afegeix que Roma va fer un ‘brexit’ al revés, abandonant Britània al veure que en treia menys profit del que li costava mantenir-s’hi.

«Júlia va tenir moltíssim poder i influència però la història, que fins ara només l’han escrit els homes, sempre ha menystingut del paper de les dones en general i de les que van destacar en particular –explica Posteguillo–. Han parlat molt de Cleòpatra, però perquè va ser una dona que va influir molt en dos homes, Marc Antoni i Cèsar, però va acabar derrotada per un altre. En canvi, Júlia, tot i que al final va estar limitada per la malaltia, va influir en el seu marit i en els seus fills, i malgrat un usurpador aconsegueix vèncer els homes. Per això se l’oculta. Per sort, hi ha historiadores que ens estan ajudant a reenfocar la història per saber què van fer elles». Ell mateix, recalca, va rescatar la figura de l’augusta Júlia al llegir-ne la biografia de Barbara Levick.

Júlia, al ser una dona en un món d’homes, «de facto no tenia el mateix poder que l’emperador, però és ella qui decideix la política imperial i li filtra tota la informació. Viatjava amb ell, era a prop seu en les batalles, i els legionaris ho sabien. I ella sabia que a aquests calia pagar-los puntualment i tenir-los contents, perquè la seva dinastia sempre es va recolzar en l’exèrcit perquè no tenia el favor del Senat», explica l’autor que es va convertir en supervendes amb les seves trilogies sobre Escipió, el general romà que va derrotar a Anníbal, i sobre Trajà. 

¿Qui hauria sigut Júlia al segle XXI? «Una dona dedicada a la política, que no hauria renunciat a la seva feminitat. Ens anirien molt bé avui dues o tres Júlies. Hi ha massa polític curtterminista. Com deia Churchill, cal distingir entre polítics, que només pensen en les següents eleccions, i estadistes, que pensen en les següents generacions. Júlia era una estadista».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Estant en el poder, continua, «descobreix que mantenir-s’hi és molt més difícil i està disposada a transgredir convencions morals per mantenir la seva dinastia. La fi justifica els mitjans. Veiem les seves llums i ombres. De Juli Cèsar ningú es planteja si va ser bon pare perquè va aconseguir els seus objectius».

Posteguillo va conèixer R. R. Martin en una fira a Mèxic, revela. «Li vaig dir, ‘jo faig el que fas tu però amb romans’. En la seva fantasia, i a Tolkien, la lluita pel poder és constant. Igual que en aquesta novel·la», constata. Ell també ha recorregut a una fantasia, però «congruent amb el món grecollatí: la seva mitologia». Així la novel·la comença i acaba amb un conclave de déus, amb Júpiter al capdavant, i «mirant-se de reüll». «Vaig recórrer als déus perquè així, quan Júlia deixa el regne dels vius, jo podia seguir 100 pàgines més explicant des de l’Hades el que passa al món dels vius sense ella. Així compenso el lector del seu final dramàtic amb una mica de justícia poètica».