'Nuestras madres', un film sobre la memòria històrica... a Guatemala

Una de les frases que acostumen a fer-se servir quan es defineix el setè art és que «el cine és universal». I és cert, perquè moltes vegades es dona el fenomen que el tema que tracta una pel·lícula d’una cinematografia molt llunyana pot aconseguir que la gent d’altres països s’hi senti identificada i, malgrat viure en una cultura molt diferent, s’emocioni amb el que explica. El millor exemple seria la recent Paràsits, però no és l’únic. En la nostra cartellera aquests dies també hi figura una petita pel·lícula guatemalenca, Nuestras madres, i que val la pena que no passi desapercebuda.

 

 

El seu director és un expert en el gènere del documental (i es nota), el realitzador i muntador César Díaz, que aquí debuta en la ficció, i està protagonitzada per actors poc coneguts aquí, però amb una reconeguda trajectòria al seu país, com el jove Armando Espitia, que va debutar com el protagonista d’Heli, que sí que es va poder veure en les nostres pantalles; veteranes com Emma Dibb (Leona), i actors amateurs que es barregen amb els professionals, com Aurelia Caal.

Un cas ¿únic a Guatemala? 

L’acció transcorre a la Guatemala del 2018 i se centra en un jove investigador forense que treballa en un departament dedicat a reconstruir els esquelets de les víctimes dels militars després del cop militar del 1982 que estan extraient de les fosses. Una dona indígena li demana que desenterri el seu marit, que es troba en un terreny al seu poble, i el noi descobreix que allà podrien trobar-se també les restes del seu pare, un antic guerriller, cosa que desperta el seu interès. Paral·lelament, el país viu pendent del judici en el qual les víctimes supervivents declaren contra els insurgents.

És un film sobre la memòria històrica que podria traslladar-se a la història de molts altres països, que denuncia els assassinats, les violacions dels drets humans i altres abusos comesos pels militars ja no contra els guerrillers, sinó també contra la població durant aquella època. El tram final, centrat en el judici, conté testimonis estremidors (30 anys després) contra els torturadors. 

Els dilemes del protagonista

Un dels detalls que més sorprèn és la delicadesa, sensibilitat i respecte amb què el jove forense s’enfronta a les restes dels desapareguts. És un noi que s’obsessiona amb la seva feina, que realitza amb gran pulcritud, però que també s’enfronta a un dilema, ja que és incapaç de separar el seu aspecte laboral del personal. En contrast, sorprèn l’actitud de la seva mare, que sembla no voler saber res de l’assumpte, i preferir arxivar el tema i continuar endavant.

Gran èxit en diversos festivals

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Nuestras madres ha merescut l’aplaudiment dels crítics i s’ha passejat per diversos certàmens rebent múltiples recompenses. Va obtenir el premi Càmera d’Or i el de la crítica al Festival de Cannes i també va ser guardonada en llocs tan distants com Chicago, Pingyao (Xina) i Oostende (Bèlgica). Precisament va ser l’escollida per aquest últim país, Bèlgica (coproductora del film), per competir per l’Oscar a la millor pel·lícula internacional. Igualment va poder veure’s en l’apartat Horitzons Llatins del Festival de Sant Sebastià i va aconseguir el premi a la cooperació per «la seva gran contribució al desenvolupament humà, l’erradicació de la pobresa i el ple exercici dels drets humans».

Aquesta commovedora història encara pot veure’s en els Cinemes Girona i els seus responsables han fet un esforç addicional per aconseguir que funcioni, han anat a buscar el seu públic potencial, han contactat amb la comunitat guatemalenca a Barcelona i han fet preestrenes amb els veïns. La resposta ha sigut molt positiva, però el vertiginós ritme de l’exhibició actual no dona temps perquè funcioni la millor recomanació: el boca-orella, de manera que cal afanyar-se a descobrir-la. Un esplèndid film que et deixa intrigat a la butaca durant una bona estona i et desarma definitivament en el seu últim terç. Un altre bon exemple que sí, que el cine és universal.