Gràcia Querejeta: «La queixa és un conyàs, una altra cosa és la protesta»

Després de la comèdia d’encàrrec ‘Ola de crímenes’, Gracia Querejeta torna amb ‘Invisibles’, una pel·lícula de format minúscul i caràcter femení protagonitzada per tres dones que afronten la crisi de la mitjana edat (interpretades per Emma Suárez, Adriana Ozores i Nathalie Poza) que utilitzen els seus passejos pel parc per parlar de les seves pors i inseguretats, alleujar-se i trobar complicitat.

La pel·lícula parla de molts temes, des de la por del fracàs a la dependència emocional ¿però, on volia posar realment el focus?

En el que a mi em preocupa en aquests moments de la vida, que no és el mateix que quan tenia 20 anys, i que té a veure amb el pas del temps, amb envellir, amb el fet que la teva visió de les coses canvia sense que te n’adonis. I tot això es tradueix en una sèrie d’aspectes, com el laboral, ja que el futur professional a aquestes edats resulta més incert. O l’afectiu, ja que tenim por d’envellir soles.

¿Volia establir una espècie de model de conducta a través de cadascun dels personatges?

Cadascuna té una manera de veure la vida, unes inquietuds, unes pors i unes expectatives que anirem coneixent a través de les seves converses. Hi ha una dona amb una profunda dependència sentimental, una altra que no suporta el deteriorament físic i, finalment, la que està desencisada amb la seva feina. Jo no m’identifico amb cap d’elles, però entenc totes les seves penes.

¿Creu que la societat que ens envolta és una mica culpable de la insatisfacció vital?

Em sembla que té la seva lògica que et deixin de mirar, és una qüestió animal. Hi ha noies joves que estan millor que tu, però no som capaços d’acceptar-ho. Hi ha una part que té a veure amb els avantpassats socials que hem heretat, com els prejudicis.

¿I a nivell professional es valora l’experiència?

No tant com hauria de ser. Quan perds la joventut et quedes sense alguna cosa. Pot ser que hi hagi joves imbècils, incultes, gens útils ni tan sols per a ells mateixos, però són joves. La joventut és un valor en si mateix, tot i que de vegades estigui sobrevalorada.

A la pel·lícula es parla de si és millor queixar-se o quedar-se callada. ¿Què en pensa, vostè?

La queixa és un conyàs. T’ho diu algú molt rondinaire. Una altra cosa és la protesta, que té un matís més sòlid. I sí que hi ha moltes coses per les quals protestar molt seriosament. La queixa, no obstant, és un exorcisme, un alleujament personal que no porta a res.

¿Creu que cada vegada som més rondinaires? Sobretot, a través de les xarxes socials.

Jo em sento molt aliena a tot això, no m’interessen les xarxes socials. Crec que hi ha maneres més eficaces de protestar. És com quan Trump va descobrir Twitter i es va posar a dir burrades per opinar de tota mena de coses i persones. Em sembla pueril i molt perillós.

També és una forma més de populisme.

Per descomptat, d’arribar a les masses i arengar-les de mala manera.

Notícies relacionades

'Invisibles': reivindicant la dona madura

Més músicai solidaritat que política

El personatge d’Adriana Ozores es refugia en el cinisme, ¿s’ha convertit en una arma de protecció en general?

Jo tinc molt poc cinisme. Quan em trobo en una situació incòmoda se’m nota moltíssim, em costa entendre aquesta forma de dissimulació cínica, però m’agradaria practicar-ho millor, crec que et pot salvar de segons quines coses si saps utilitzar-ho amb certesa.