Adamo, ritu generacional al Palau

Hi ha a Barcelona un ritu discret, el d’anar a veure Adamo una vegada a l’any al Palau de la Música, que és una cita no només amb un senyor cantant sinó amb uns records, amb una joventut perduda i amb el perfum d’una antiga civilització. Així és des que, el 2007, el Festival Mil·lenni el va recuperar i el va associar a la seva destinació. L’últim ofici el vam tenir dijous, abundància de memòria, sentiment i bonhomia amb complicitat generacional.

Salvatore Adamo, nascut a Sicília, però crescut des dels quatre anys a Bèlgica, es va convertir en els 60 en amable galant de la ‘chanson’ amb punts de fuga pop. «El tendre jardiner de l’amor», el va anomenar Jacques Brel, i en aquesta categoria es va quedar vivint, regant a pler èxits com ‘Comme toujours’, ‘Ton nom’ o ‘Une mèche de chéveux’ (més coneguda aquí com ‘Un mechón de tu cabello’), cançons a les quals va recórrer tot just començar el recital del Palau. Un Adamo amb la veu més aspra que altres vegades, que va anar endolcint a poc a poc al llarg de dues hores i mitja; trenta cançons que va interpretar barrejant lletres en francès i castellà.

Petons només virtuals

Omplint la sala, un públic que en la seva immensa major part havia crescut amb ell, al qual Adamo va agrair la seva presència «en aquests dies delicats», en al·lusió al coronavirus, i al qual va enviar «petons només virtuals». Alseu costat, la solvent banda habitual, de vuit «músics polivalents», va destacar, perquè alguns d’ells combinen instruments com els teclats, el clarinet o l’acordió. Sonoritat elegant i matisada, fins i tot quan el repertori es va decantar per la riallera melodia de ‘happy hour’ en una taverna balcànica: ‘Te tengo y te guardo’.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Tot i que Adamo sempre acabi tornant a la mateixa cançó, és un artista que continua publicant discos. L’últim és ‘Si vouz saviez...’ (2018), que li va subministrar els registres més evolucionats en ‘Un rêve’ i ‘Nu’, aquesta amb calaix i aromes ‘afro’. Va tenir paraules de record per al difunt Nilda Fernández a l’abordar el seu ‘Nos fiançailles’, que tots dos van cantar junts allà fa un any, i es va atrevir una vegada més amb el català a ‘Tombe la neige’, a partir de l’adaptació de Ramon Muns («està nevant i jo em sento tan sol»).

Adamo professional, cavallerós, teatral sense passar-se, amb el gest mesurat i el do d’alternar el melodrama adolescent (‘Ensemble’) amb la denúncia política (‘Mourir dans tes bras’, en record de Jan Palach, l’estudiant txec que es va immolar en protesta contra els tancs soviètics). Al final, un subministrador de magdalenes de Proust, cançons com ‘Mis manos en tu cintura’, ‘En bandolera’ o ‘Mi gran noche’, que van encarrilar la sessió entrellaçant-se amb la crítica a internet («que prova de formatar les nostres ments i dictar-nos els gustos») i una afirmació amb aires de declaració lapidària: «Vull ser càndid i naïf; ho assumeixo completament».