Els secrets del drama 'Invisibles' segons la seva directora, Gracia Querejeta

Gracia Querejeta, la realitzadora de títols com Cuando vuelvas a mi lado, Siete mesas de billar francés i Felices 140, torna avui a les pantalles amb un drama femení, Invisibles. És un film que transcorre gairebé íntegrament en un parc i se centra en els passejos entre tres dones que s’acosten als 50 anys: Emma Suárez, Adriana Ozores i Nathalie Poza.

Cada una d’elles porta una vida molt diferent: L’Elsa (Emma Suárez) és soltera i està obsessionada amb la seva feina. Encara és atractiva i es resisteix a abandonar aquesta condició per més que, com li comenta una de les seves companyes, hi ha jovenetes que ocupen aquest lloc. La Julia (Adriana Ozores) és una mestra casada que està desenganyada amb la seva feina, ja que els seus alumnes no li fan cas i està totalment desmotivada. La tercera és l’Amelia (Nathalie Poza), que manté una relació amb un home separat amb una filla adolescent que està totalment enfrontada a ella. Durant les seves successives xerrades a dues o a tres bandes entre elles, es destaparan els seus sentiments i algunes de les seves veritats a mitges.

És un projecte arriscat. Pràcticament un únic escenari (el parc), tan sols tres actrius (tot i que hi ha petites aparicions de Pedro Casablanc, Fernando Cayo o Blanca Portillo) parlant mentre passegen i una estructura que sembla pensada per a una obra de teatre. Gracia Querejeta ens explica les anècdotes d’aquest projecte tan peculiar.

-El rodatge més curt. «Ha sigut el més curt que he fet en tota la meva vida, tan sols 18 dies. Molt menys que la preparació, que va ser, aproximadament, d’unes sis setmanes».

-Recorrent el «plató». «És una pel·lícula molt especial, ja que gairebé tota consisteix en aquests passejos pel parc. Per preparar-la, em vaig gravar al mòbil amb la meva veu els 17 passejos que fan abans que elles gravessin per anar triant els llocs. Havia d’estar molt ben planificada, ja que, tot i que en la pantalla només les vegem a elles, no anaven soles, sinó acompanyades per un munt de gent de l’equip. Una altra particularitat és que està rodada enterament amb steadycam,Mai havia fet una pel·lícula així, amb aquest mètode tan particular».

-Un esforç per a les actrius. «Durant les primeres proves ens vam adonar que s’havia de partir el text. Primer ho vam assajar a la taula i després al parc. Les actrius ens demanaven que lloguéssim uns carros com els del golf, ja que eren converses molt llargues i quan acabàvem una presa i havíem de repetir-la havíem de desfer el que havien caminat. També vam fer més plans dels inicialment previstos en el primer guió per evitar que resultessin reiteratius. Era com una obra de teatre, però en un entorn en el qual caminen contínuament, cosa que no és possible en un escenari. Per a elles va ser una pel·lícula complexa i dura, ja que havien d’estudiar moltíssim i aprendre’s uns textos molt llargs i en continuïtat».

-El càsting... de parcs. «Una de les primeres coses que vam fer va ser un càsting de parcs a Extremadura, perquè el pressupost en gran part prové d’allà. I l’escollit va ser el del Príncipe, que era perfecte. No és ni molt gran ni molt petit. Com a peculiaritat té que és el que conté més espècies arbòries diferents de tot Europa en proporció amb la seva àrea. S’hi veuen palmeres, magnoliers, tota mena de flora. És un parc molt tranquil, no és multitudinari i la gent de Càceres va ser molt respectuosa. Des del primer dia no ens van fer ni cas. Era molt silenciós i, tot i que potser no ho sembla, hi ha repartits 200 extres».

-Coincidència rere coincidència. «El film s’estrena el 6 de març i l’acció de la pel·lícula s’inicia el 7 de març i, l’endemà, és el Dia Internacional de la Dona, però no ha sigut intencionat, sinó una sèrie de casualitats. S’havia d’estrenar el 7 de febrer, però coincidíem amb El escándalo (Bombshell), que també tracta sobre tres dones, i van decidir que s’havia de moure. La data del 6 de març era la més lògica, però no per coincidir amb el Dia de la Dona. Ha sigut una bona coincidència. És curiós perquè estava previst que transcorregués a la tardor, però no vam poder rodar a l’octubre i vam adaptar les dates dels rètols per coincidir amb el temps real que es va rodar».

-Invisibles als 50. «La pel·lícula és una reflexió a partir de la frase que les dones som invisibles quan complim els 50, però no és una veritat absoluta, fins i tot el personatge de l’Emma es resisteix que això sigui així. És una premissa que uns creuran que és real, i d’altres, no. El que sí que és cert és que l’edat és menys cruel amb l’home que amb la dona».

-¿Veritat o mentida? «El que es conten les tres amigues als seus passejos permet especular sobre si el que expliquen és cert o no. Es juga molt amb això. La confiança és guai, però, també, un fàstic. Fan broma i també utilitzen les mentides per enganyar-se a si mateixes i per protegir-se».

Notícies relacionades

Gràcia Querejeta: «La queixa és un conyàs, una altra cosa és la protesta»

Més músicai solidaritat que política

-Tres prototips. «A l’hora de crear aquests personatges em vaig inclinar per aquests tres prototips perquè són molt comuns: una casada desencisada amb la seva professió, una soltera que ha decidit dedicar-se a la feina i deixar la seva vida personal en un segon terme i una que té una nova oportunitat amb una parella que té una filla. Pretenia parlar de gent molt normal, com la que coneixes o pots trobar-te pel carrer perquè el públic s’hi identifiqui més fàcilment».

-L’origen... i el final. «És molt curiós, però Invisibles va començar intentant ser una sèrie quan encara no hi havia el boom que ha sorgit en els últims anys. Llavors va ser impossible aixecar el projecte i el vam convertir en una pel·lícula. El més divertit del cas és que ara sí que es convertirà en una sèrie i ja tinc escrit el desenvolupament de tota la primera temporada».