EL DISC DE LA SETMANA
Bad Bunny, 'perreo' per a la dissidència
El segon disc del porto-riqueny és un desafiament al pop global a través d'un recorregut sonor per la llatinitat
Els últims treballs de Los Enemigos, Charles Lloyd, Soccer Mommy i Arnau Obiols, també ressenyats
zentauroepp52654109 icult200306180748 /
Bad Bunny li està agafant el gust a la dissidència. Trencant cànons estètics –com quan porta les ungles pintades o actua amb faldilla–, jugant amb l’ambigüitat sexual, o quan s’alia amb lluites com la del col·lectiu trans o lidera les protestes a Puerto Rico que van forçar la dimissió del seu governador. Potser tot això encara no dona per a membre del Front Popular de Judea retratat a ‘La vida de Brian’, però la seva intenció és ser un dissident dels de veritat. Així s’entén també el títol del seu excel·lent segon disc, ‘YHLQMDLG’ (acrònim de ‘Yo hago lo que me da la gana’), una declaració d’intencions amb què planta la bandera de la llatinitat en el pop global.
Bad Bunny va anunciar el llançament de l’àlbum d’un dia per a un altre. La sortida va ser un dissabte (un dia després del tradicional en la indústria) i una altra vegada sense una gran discogràfica darrere (sí ho va fer amb ‘Oasis’, el disc a mitges amb J Balvin). La portada: un nen amb bicicleta que deixa enrere imatges de destrucció. Un missatge clar del que és l’àlbum, una festa sense remordiments, però també amb molts sentiments passats inesborrables. De fet, al videoclip del tema que obre el disc, ‘Si veo a tu mamá’, es veu aquest mateix nen salvant un jove del suïcidi receptant-li el remei contra la tristesa: «Escolta Bad Bunny».
Passat, present i futur
Connectar amb el públic és el gran objectiu del ‘conill dolent’ en aquest treball de passat, present i futur. I fer-ho a la seva manera: amb un recorregut sonor pel seu entorn. Si el seu debut en un llarg, ‘X 100PRE, era heterodox, aquest disc és transversal a partir d’una selecció de ritmes llatins pensada per al ball. Per a això s’ha envoltat d’artistes del seu cercle, independentment de la seva rellevància en el ‘mainstream’, tot i que compti amb la benedicció de Daddy Yankee a ‘La santa’. Arran d’aquesta participació, amb l’objectiu de rememorar la glòria del reggaeton, sorgeix ‘Safaera’ (amb Jowel&Randy i Ñengo Flow), un tema de diversos talls que et trasllada a una ‘party’ de marquesina, les festes on va germinar el gènere.
A ‘YHLQMDLG’ hi ha missatge i llenguatge explícit, característica d’un artista que es mostra permeable, sensible i, de vegades, fins i tot pròxim. Una versió més afinada del seu ‘jo’ romàntic en les lletres, els temps, els ritmes. Cada cosa quan toca. Bad Bunny surfeja hàbilment en el desamor, en l’onada de la nostàlgia i la del despit, un sentiment al qual treu rendiment com ningú. Aquí destaquen ‘Vete’ i ‘Ignorantes’ (amb Sech).
Una piga
En una arrencada sorprenent, el ‘conill dolent’ obre amb una bossa nova en la sublim ‘Si veo a tu mamá’, que el reivindica com a lletrista. El segueix ‘La difícil’, la primera d’una tirallonga de cançons que retraten dones fortes i independents. Com més tard ho són ‘Bichiyal’ (amb Yaviah) –amb el fascinant concepte «gairebé soltera»– o ‘Yo perreo sola’, un himne al ball lliure i apoderat. La part negra del tema és l’incomprensible no reconeixement en els crèdits de la meitat de la cançó: la cantant Nesi.
El disc, construït sobre sòlides i avançades bases electròniques (‘Soliá’ té un final Daft Punk), guanya foscor a mesura que avança. Exemples en són les vanitoses ‘Está cabrón ser yo’, ‘Puesto pa guerrial’ (amb Myke Towers) o la reivindicativa ‘P. FKN R’. Al final destaca també ‘Hablamos mañana’, amb dos joves valors del trap llatí com Pablo Chill-E i Duki, i amb final ‘metaler’. L’epitafi,un agraïment sincer amb anunci final: en 9 mesos, un altre disc.
ALTRES DISCOS DE LA SETMANA
La banda madrilenya, institució rockera, reapareix de manera assilvestrada i rugent, refrescada suma dels talents de Josele Santiago, Fino Oyonarte i companyia. Material expeditiu, amb devastadors girs power-pop i temes que, com ‘Siete mil canciones’ i ‘Océanos’, fonen diversió i mala llet segons les velles lleis de Malasaña. Jordi Bianciotto
Lloyd, una de les veus més emocionants del jazz, va celebrar 80 anys amb una gira de la qual surt aquest directe: quatre dels seus clàssics en versions llargues i generoses al capdavant d’un quintet impecable. I pot ser que sigui l’alineació (s’hi afegeix una guitarra, canvia el pianista) o perquè ja no hi ha efecte sorpresa, però aquí aquests himnes commouen una mica menys que en els seus discos recents per a ECM. - Roger Roca
Després del sorprenent ‘Clean’, Sophie Allison reafirma el seu poder amb aquest gran disc de rock alternatiu confessional i somiador, pel qual planegen referències que van de The Sundays (‘Circle the drain’) a Elliott Smith (‘Royal screw up’). Cançons que acompanyen, ajuden i conforten. Emoción sin cortar. Juan Manuel Freire
Les cançons tradicionals del Pirineu, per llaurar o demanar que plogui, poden conduir-nos a una experiència psicotròpica sense deixar de ser hiperrealistes. L’aventurer Obiols les revisa casant paners, simbombes i interferències electròniques, abonant-se en el seu fons primitiu i la seva mística. Vol lliure en les comarques buidades. - J. B.
