Aliances des de l'exili

Al setembre de 2018, l’associació cultural El Pumarejo va tancar les portes del seu local a Vallcarca. El propietari de l’edifici volia enderrocar-lo per construir pisos. Després de dos anys de periple, la tardor passada va trobar nova ubicació en una zona de naus industrials de l’Hospitalet. Aquella vella fàbrica de fustes de l’avinguda del Carrilet que durant diverses temporades va ser una església evangèlica, el Centre Cristià per a la Família, ha vist ressuscitar El Pumarejo.

Un neó il·lumina la porta de la Nau 4 del carreró que s’obre a l’altura del número 187. La il·lumina, i s’agraeix, perquè l’avinguda és deserta una nit de divendres, però no indica què hi ha dins. A l’entrar, la cosa queda més clara: sobretot, després d’abonar els dos euros que permeten fer-se soci d’El Pumarejo durant un any. Però la veritable sorpresa arriba al creuar una segona porta. El nou Pumarejo és un lloc estranyament familiar: barreja de la Factory novaiorquesa que va donar vida a la Velvet Underground i la sala Garatge de Poble Nou, que als anys 90 també va emergir més allà dels límits del que llavors es considerava la Barcelona civilitzada.

Galeria multiusos

Aquest terra de ciment nu i alguns detalls decoratius escampats de cap a cap de la fàbrica com aquest llum de taula, aquella lleixa de fusta amb forma de quilla de barco on reposen diverses plantes i una grada de tres nivells acabada de muntar perquè la gent es pugui asseure, confereixen a l’immens local un aire de galeria multiusos en la qual tot podria ocórrer.

El Pumarejo el constitueix un nucli de quatre persones, més un grapat de col·laboradors. La indemnització que van rebre per abandonar el local de Vallcarca, malgrat tenir encara cinc anys de contracte, els ha permès embarcar-se en un altre lloguer i emprendre les obres d’adequació de l’espai. Des que va obrir fa mig any, han celebrat prop de 60 activitats i han sumat més de 2.000 socis. Avui se n’afiliaran alguns més ja que bona part del públic trepitja per primera vegada el local atret per una vetllada comissariada per Màgia Roja. A aquesta altra associació cultural del barri de Gràcia li va vèncer el contracte de lloguer al desembre i, tot i que va oferir pagar el triple, l’amo els va fer fora. Mentre troben nova llar, programen esdeveniments de forma itinerant. La seva condició d’associacions culturals a l’exili ha agermanat El Pumarejo i Màgia Roja a l’Hospitalet. I mira per on, la fàbrica tornarà a tenir ús industrial.

Dispositiu auster

El primer a actuar serà Jaco, un ‘crooner’ sufocat a mig camí entre Alan Vega de Suicide i Josetxo Anitua de Cancer Moon, llançant ritmes metàl·lics i fuetejant una làmina de ferro amb el seu ganivet. El seu dispositiu escènic no pot ser més auster: tot el seu material electrònic reposa en una planxa de fusta aglomerada que al seu torn està recolzada en un barril de lubricant Motul. Davant l’escenari se senten converses en francès i altres idiomes. A la barra, cerveses i vins a dos euros. Aviat entrarà en funcionament la sandvitxeria, que ofereix biquinis de ceba i xampinyons a quatre.

L’amplitud del local genera una inèdita sensació d’’underground’ folgat, però quan surti a escena el duo Dame Área la nau ja no estarà tan freda. Ajuda el fum vermell que desborda l’escenari. I que gairebé tot el públic coneix Viktor i Silvia, membres també del nucli motor de Màgia Roja. El seu so, fosc però més rítmic, propaga el ball. Els esgarips de Silvia sacsegen la nau i el carreró. Silvia baixa de l’escenari a ballar entre el públic. «Jo puc, jo vull», crida. Impossible sentir-se espectador passiu. Espais així transmeten una inequívoca i contagiosa sensació d’immediatesa, de nervi, de vida.

Ritmes sense patró ni pietat

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tot l’experimentat fins al moment sembla no tenir cabuda en una Barcelona que expulsa qualsevol temptativa d’art radical o marginal no monetitzable. Però el més enlluernador arriba ara. Un projector al fons de l’escenari dispara feixos de llum que dibuixen imatges en una pantalla rectangular suspesa del sostre. Sons eixordadors trepanats posen a prova l’equip de so. El trio israelià WackelKontakt ja està en escena i el públic agita els seus cossos al so dels seus ritmes sense patró ni pietat. Aquesta d’aquí és Arca, artista veneçolana transgènere la producció de la qual ha sigut propulsada des de festivals com el Sónar i que al mudar-se a Barcelona va trobar en Màgia Roja un refugi germà en qui alimentar la seva voracitat experimental. Temps enrere fins i tot va portar de visita la seva amiga Björk quan el local estava a Gràcia. Aquesta nit ha seguit el rastre de l’associació cultural fins aquesta nau industrial de l’Hospitalet.

Entre arabescos, distorsions, esgarips i efectes, la veu de la cantant canvia de to masculí a femení, accentuant aquesta voluntat del trio de triturar tota classe fronteres. Els feixos de llum inunden la sala. La formigonera de trap industrial, rap psicòtic i hardcore digital continua engolint gèneres. Juan Luis, membre de la cúpula ‘pumareja’, se sincera davant de Viktor. «¡Gràcies per portar-nos aquesta merda! ¡És increïble!», exclama amb els ulls fora de les òrbites. A l’acabar el concert, es palpa en l’ambient aquesta sensació d’eufòria que t’envaeix després d’haver presenciat una cosa excepcional. Segueix la festa en l’antic Centre Cristià per a la Família. El discjòquei en punxa una del duo belga de techno industrial Techno Thriller. ’Witches never die’, es titula. Les bruixes mai moren.