Víctor Coyote: «El reggaeton és més complex que el rock dels Stones»

Víctor Coyote (Tui, 1958) ens va alegrar la dècada de 1980 liderant Los Coyotes, tant en la versió punkabilly del grup com amb la seva ràpida transformació en campions de les causes del ball i l’orgull llatí. D’això fa molt, però Coyote ha continuat alegrant-nos la vida amb discos en solitari espaiats i notables, quan no sensacionals (com ‘A qué viene ara silbar’, del 2004). ‘Las comarcales’ és el seu nou àlbum, una poció de rock and roll, ritmes llatins i lletres brillants que presentarà a la sala Sidecar de Barcelona dijous que ve. 

¿A la casa familiar es feia o se sentia música?

La música no era important, més enllà que algun oncle meu havia cantat en algun cor. I jo, que soc el segon de sis germans, no vaig tenir aquest germà gran que sembla imprescindible per iniciar-te en la música amb els discos que portava de Londres. Com si aquí no s’editessin els discos dels Beatles i no existissin Los Bravos. Quan vaig començar a comprar discos amb 14 o 15 anys trobava fàcilment els àlbums de Santana o els Allman Brothers. 

Per a l’Espanya moderna de la dècada de 1980 la música llatina era un motiu d’anatema. ¿Com la va descobrir i se’n va enamorar?

D’una banda sempre em van agradar molt Santana i Barrabás, tots dos amb una connexió llatina més o menys forta. I dels cantautors, abans de l’arribada del punk, sempre em van interessar més els llatins que els que miraven a França. Jo era més de Víctor Jara i Quilapayún que de Krahe o Serrat. No és que fossin els meus ídols però m’agradaven més. Amb l’arribada del punk hi vaig veure una via oberta. I ja no et dic quan començo a comprar discos del Peret per un duro al Rastro i aprofundeixo en la rumba o quan cau a les meves mans el ‘Rock’n’roll gumbo’ del Professor Longhair. Però sí que és veritat que estava molt mal vist el rotllo llatí. De fet hi va haver un periodista que de ‘Mujer y sentimiento’ (1985) va dir que no era seriós, que a la part del darrere Los Coyotes semblàvem una barreja de Quilapayún i els New York Dolls. El que per a ell era una crítica per a nosaltres va ser una meravella. Era el que volíem comunicar. Allò que havíem de ser europeus i anar a Londres i a Amsterdam, ciutats contra les quals no tinc res, m’irritava, no veia per què s’havia de menysprear les coses llatines.

 

Gairebé mereixeria ‘royalties’ com a introductor de les músiques llatines en el rock and roll espanyol. 

Per sort o per desgràcia no es pot patentar el western. Ni la novel·la gràfica. 

¿Com veu que les músiques llatines siguin ara un superpoder global?

Molt bé. Però sembla que Shakira i Jennifer Lopez hagin sigut l’eclosió perquè han sortit a la Super Bowl. No sé, la gent sent reggaeton des de fa molt temps. El que passa és que als periodistes sempre els ha caigut fatal, el reggaeton. Així com els predicadors trencaven discos de rock and roll, gairebé el 100% de la suposada premsa culta espanyola trencaria discos de reggaeton. Els rockers diuen que el reggaeton és ‘machirulo’. Si no m’equivoco, el rock and roll és més ‘machirulo’ que ‘machirulo’. O ho ha sigut.

¿Li agrada el reggaeton?

Hi ha artistes que m’agraden i artistes que no. Amb la salsa em passa el mateix. I amb el blues. I amb tot. El reggaeton em sembla bé i cal dir que el ritme és més complex que el de qualsevol cançó dels Rolling Stones, perquè té un contratemps i en els Rolling Stones mai n’hi ha. Quan ataquen una música amb aquest acarnissament i la veuen tan perniciosa, vol dir que alguna cosa bona té.

Tot i que només sigui per no ser com els pares d’antany.

O per ser-ho, però sabent-ne. És clar que és veritat que hi ha cançons de reggaeton masclistes i que ara mateix el rock and roll no és tan masclista, però no sempre és així. ‘Despacito’, la cançó més sentida de reggaeton, sembla una guia perquè els nanos d’institut s’iniciïn en el sexe. Si ho feu, feu-ho amb tacte, a poc a poc, suaument, exploreu els vostres cossos amb tranquil·litat. ¡El que diuen els sexòlegs!

¿Quin és el seu motor per seguir fent cançons quan l’èxit és una possibilitat ja molt remota?

Moltes vegades la gent em diu ¿per què no reformes Los Coyotes? Si tornar suposés fer una gira ni que fos una ombra del que seria una gira dels Radio Futura, ho faria encantat. Però és que Los Coyotes mai vam arribar a aquest punt. És que et valores molt poc, em responen. No, el que passa és que parlo de xifres. Les xifres de Los Coyotes van ser les que van ser. Visc de la il·lustració, el disseny i la música. Segueixo perquè m’agrada continuar fent cançons que sonin no gaire velles. I veig que a una certa gent li agrada que faci cançons i no em limiti a la nostàlgia.

‘Soy un trabajador, soy un autónomo, soy un artista’, titula una cançó magnífica.

Em va semblar que treballador, autònom i artista eren tres coses que es podien combinar. O sigui, jo no soc un artista per estar en la faràndula, no soc un bohemi ni un vell empaitafaldilles. Jo soc un artista però també soc un autònom perquè aquesta és la meva fórmula fiscal i també soc un treballador perquè avui dia els bars han delegat tota la promoció a les xarxes socials dels grups. La gent que avui es dedica a la música és bastant treballadora perquè a més s’ha de preocupar de la promoció. Em sento molt identificat com a treballador, autònom i artista. També hi ha una certa conya en la cançó que qualsevol treballador quan acaba de posar-te un endoll o un colze et diu ‘miri com ha quedat, soc un artista’. L’orgull de la classe treballadora s’ha perdut, perquè tothom vol ser un ‘influencer’ o un youtuber, i tothom viatja a Amsterdam o on sigui per 50 euros, de manera que sembla que ja no sigui un treballador.

L’edició de luxe de ‘Las comarcales’ adjunta un fantàstic mapa d’influències. ¿Per què?

Tot el rotllo com d’investigador de la world music em sembla una mica pesat. Però fer un mapa de les meves influències em va semblar bonic i no pedant. I parla d’influències directes i indirectes.

Com Los Cheyenes, l’orgull del barri barceloní del Poble-sec.

Un dels grans grups d’Espanya. De garetge guarro i amb un punt aflamencat que molava molt. ‘La maravilla’ em va recordar cançons seves com ‘Válgame la Macarena’ o ‘He perdido este juego’.

El so Caño Roto.

El disc de Los Chorbos sempre em va semblar interessant, i aquest so es va estendre després a Las Grecas. El mateix tipus de gent que d’aquí a 30 anys dirà que va estar en concerts de Daddy Yankee, que serà mentida, és qui ara diu que va veure Las Grecas. Jo sí que les vaig veure, en una sala de festes del meu poble. Hi anava amb els meus dubtes, perquè tenia problemes amb la seva macarreria, però tenien molta guitarra i molts solos, exageradament per a un grup comercial, així que hi vaig anar a veure guitarres. Després, al veure-les a l’escenari, les guitarres estaven bé, però Las Grecas ¡també! Los Chorbos tenien un so molt de gueto.

Això és més aviat una etiqueta amb encuny: rock and roll de geriàtric.

És que el rock and roll té tanta història a sobre que li pesa com una llosa. Als italians els pesen tots els monuments que tenen. Doncs el mateix.

El món sembla no agradar-li massa.

Em fa pena que els dibuixants hàgim d’anar a fires d’artesania. I que els discos els hagis de vendre als llocs dels concerts com una cosa gairebé ‘hippy’. Però ara mateix no hi ha cap altra via, almenys per a mi. I després, al final, el món et va no pertanyent. Bé, el turisme tant sí com no no m’agrada, però hi ha certes possibilitats que sí. Un exemple clàssic: jo no considero que els xavals actuals siguin uns carallots, com consideraria un vell estàndard. Ara, tampoc considero que siguin els paladins de la lluita contra el canvi climàtic, perquè viatjar en vols barats com si no hi hagués un demà per veure només el Pizza Hutt de torn no em sembla un avenç, sinó un retard. Viatjar així no enriqueix. I també són els joves els grans compradors de pizzes envasades en plàstic, que haurien de tenir un impost de luxe. De la mateixa manera que m’agrada el reggaeton no m’agraden les pizzes envasades en plàstic ni els vols barats, tres coses d’avui dia.

¿Què opina de la mitificació de la ‘movida’, que ve de lluny?

Es va vendre que hi havia una nova societat. ‘Això és l’hòstia’, deien, semblava que mai hi hagués hagut música pop a Espanya. Doncs del ‘Black is black’, Los Bravos van vendre més discos que tots els grups de la ‘movida’ junts. Això no feia que Franco no fos un dictador, però de música pop n’hi havia. Se li va fer massa cas i hi va haver moltes pallassades. D’altra banda, en aquella època a l’esquerra li sobraven els gais i a la ‘movida’ estaven com a casa, de manera que en aquest aspecte va ser més progressista que l’esquerra.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿I de les crítiques més recents a la ‘movida’ per ser una cosa de ‘pijos’ i tenir zero compromís social? 

I Radio Futura sonava malament, com va dir un. Au va, Radio Futura no va sonar malament en sa puta vida. A veure, la ‘movida’ no és el meu moviment preferit; m’agraden més Los Bravos i Los Cheyenes que la majoria dels grups de la ‘movida’, com també m’agrada més Hidrogenesse, però no ens passem. Ara ha vingut la contrahistòria. Que va ser una cosa de ‘pijos’ sí que és una mica veritat, però Isadora Duncan o Virginia Woolf i tot el grup de Bloomsbury eren dels barris baixos, ¿no? La cultura, afortunadament cada vegada menys, sempre ha sigut cosa dels rics. Jo mateix no soc fill d’un pària, el meu pare era un advocat de poble, o sigui que bé. Ni els fanàtics de la ‘movida’ ni els qui se la carreguen tenen raó.