'La canción de los nombres olvidados': barbàrie nazi i melomania

El nom del director francocanadenc François Girard sempre ha estat vinculat a la música. El 1993 el vam conèixer gràcies a Sinfonía en soledad: Un retrato de Glenn Gould’, un gens convencional ‘biopic’ entorn del virtuós pianista, i més tard continuaria amb la seva obsessió melòmana a ‘El violín rojo’ (1998) i ‘El cor’ (2014), fins i tot registrant concerts de Peter Gabriel.

Ara torna amb ‘La canción de los nombres olvidados’, basada en un ‘best seller’ de Norman Lebrecht, expert en música clàssica que s’endinsa en les ferides de l’Holocaust  a través de la figura d’un jove portent de la música que ha de fer front a la pèrdua dels seus mentre es troba protegit a Anglaterra per una família que intenta potenciar tot el seu talent.

El títol de la pel·lícula fa referència a un tema musical en què es troben contingudes totes les víctimes de la barbàrie nazi i que es recita gairebé a tall de pregària. Per resar per ells i que no s’oblidin.

«Crec que vivim en un món que està regit per l’amnèsia», afirmava Girard en el passat Festival de Sant Sebastià, on es va presentar la pel·lícula. «Estem tan aferrats al present que no ens importen ni el passat ni el futur i en aquest sentit, la memòria històrica en surt molt perjudicada. El cine pot ser un vehicle perquè es continuï recordant».

La pel·lícula comença en ple esclat de la segona guerra mundial, quan el petit Dovild arriba a Londres des de Polònia, amb nou anys. El seu nou germà, Martin, es convertirà en el seu millor amic mentre ell comença a destacar dins dels cercles musicals. Seguirem els dos personatges al llarg del temps fins a la seva edat adulta, quan Martin (interpretat per Tim Roth) decideixi buscar Dovild (Clive Owen) per aclarir per què es va escapar sense deixar rastre.

Banda sonora de Howard Shore

«M’agradava que els protagonistes fossin interpretats per diferents actors fins arribar a nosaltres», afirma Tim Roth. «En total sis actors per a dos personatges, és bastant inusual. I després el setè personatge, el més important, la música. Així que hi havia set intèrprets, cosa que em va semblar un repte».

I aquest setè personatge, la música, és obra de Howard Shore, guanyador de tres Oscar gràcies a la trilogia de ‘El senyor dels anells’ i compositor de bandes sonores tan cèlebres com les de ‘El silenci dels anyells’, ‘Seven’ o ‘Ed Wood’. «Shore no ha fet un ‘score’ i ja està. Ell ha format part del procés d’escriptura del guió, en vam estar parlant durant dos anys i va estudiar de forma profunda la litúrgia jueva per fer la pel·lícula, així que ha sigut una relació molt intensa».

Notícies relacionades

La festa de Sant Jordi d’‘abril’ d’EL PERIÓDICO brinda en honor a les dues ‘superagents’ Carmen Balcells i Antonia Kerrigan

Deu llibres que acaben de ser (o seran aviat) sèrie: recomanacions per a Sant Jordi

Estem acostumats a veure pel·lícules que parlen de l’Holocaust, però ‘La canción de los nombres olvidados’ l’aborda des d’una perspectiva diferent, des de fora, a través de la mirada d’un nen que se sent culpable per haver tingut l’oportunitat de sobreviure i que rebutja el do de la música com un càstig. «No veiem la lava, però tots els personatges es cremen d’alguna manera. No necessitem veure el dolor físic per generar dolor a les entranyes. Això no vol dir que no m’agradin les pel·lícules que, com ‘El fill de Saül’, ens endinsen directament a l’infern, però aquí la premissa és totalment diferent».

Les creences religioses també es converteixen en una de les bases sobre la qual se sustenta la pel·lícula. El rebuig contra el que no som capaços d’entendre. «Cada vegada som més intolerants, però crec que la religió hauria de ser una cosa que ens reconfortés, i en moltes ocasions es converteix en font de conflicte, en generadora d’odi», diu Tim Roth, cèlebre pels seus papers a ‘Reservoir dogs’ o ‘Pulp fiction’, de Quentin Tarantino.