Claudia Durastanti: «El meu avi li comprava 'walkmans' a la meva mare sorda»

La primera persona te l’has de guanyar. No és una cosa a la qual un tingui dret només pel fet d’haver nascut, com la presumpció d’innocència o la sanitat pública. A més, ha de venir d’un lloc especial i ha d’estar abonada amb humilitat, visió i ofici. I fins i tot així, de vegades se’ls resisteix als més intrèpids. Claudia Durastanti (Brooklyn, 1984) va haver d’entregar tres novel·les de ficció encavalcades per escriure, finalment, la seva història i, sobretot, la dels seus pares, a ‘L’estrangera’ / ‘La extranjera’ (L’Altra / Anagrama). La història de dos sordmuts rebels i filobohemis que, negant la seva classe, la seva discapacitat i fins i tot la seva paternitat, van emigrar i van desemigrar d’Itàlia als EUA, i van convertir els seus fills i a si mateixos en estrangers de tot.

Els teus pares construïen la seva pròpia història, i la canviaven quan els convenia.

La novel·la es va gestar quan el meu pare va contradir la versió romàntica de la meva mare de com es van conèixer (ella el va salvar quan ell s’estava a punt de suïcidar). L’autoengany és un mecanisme de supervivència. La germana de la meva àvia, la Joseppina, es va traslladar a Brooklyn als 16, i l’endemà es deia Josephine i feia veure que no parlava italià. Vinc d’una família d’impostors romàntics, immersos en una lluita que desafia el sentit comú. El meu avi matern li comprava ‘walkman’ a la meva mare sorda. Fins i tot avui, els seus oncles no la consideren sorda, només estranya. La rebel·lió dels meus pares va ser rebutjar els conceptes de bon discapacitat i bon immigrant.

Vas rebutjar alguns dels seus trets per anar-te’n a l’extrem oposat. Però de vegades aquests trets es queden en un.

El món es va sorprendre quan Trump va guanyar, però la meva família va votar per ell. L’esquerra va culpar gent com la meva mare, perquè és de classe obrera i no té educació política (la seva actitud és una barreja de càbala, apatia i vulnerabilitat als missatges apocalíptics). El seu vot ‘fuck off’ em va semblar natural. Per a ella, abraçar el nihilisme és una opció lògica. Els mateixos sensors de calamitat estan integrats en mi, vulgui o no.

Vas passar anys creient «que morir o tornar-te boig era l’única manera d’estar a la seva altura».

La meva adolescència va estar marcada pel desig de ser versions diferents de l’angoixa de la meva mare. La meva manera d’estar a l’altura era jugar el paper de filla mig boja. Però ja em vaig curar. La majoria de memòries venen d’una ferida que encara sagna i miren de resoldre-la, mentre que la meva oscil·la al voltant de la pregunta «què passa quan fins i tot el record de la pena t’abandona?». Un noi que m’agradava em va dir que el moment més traumàtic de la seva vida havia sigut quan el meu pare va sortir al balcó amenaçant de segrestar-nos, però a la meva família ningú ho recorda. Per a mi, el record més trist és que aquell noi ho recordés. És pena de segon nivell, i m’interessa més que l’òbvia.

Mary Karr narra a ‘El club dels mentiders’ que van abusar d’ella dues vegades i ho va viure amb desinterès. A ‘L’estrangera’ es percep aquesta separació de l’experiència.

Vaig escollir una posició d’observadora que es podria confondre amb fredor. Cada família té la seva gramàtica, que consideres natural. Vaig voler comprendre si el lèxic dels meus pares era comprensible només per a nosaltres, que hi vam ser educats. La vergonya apareix quan treus aquestes coses a l’exterior i les mostres pel que són. Jo era en una frontera de gent discapacitada i gent que simulava no ser-ho, i de gent que estava boja, però també assenyada. Pensava que el meu problema amb els pares venia de la seva sordesa, però venia de la seva bogeria. Quan s’encavalquen diverses discapacitats se n’oculten unes altres.

El teu llibre comença parlant de discapacitat, però al cap de poca estona es concentra en la classe.

La meva mare sempre ha estat endeutada, i aquest és un estat conflictiu fins i tot per a la classe obrera. Tenim una iconografia de la pobresa, però el deute està mal vist. El meu germà i jo érem fills del consumisme, veníem dels Estats Units, vam créixer amb Barbies i roba de marca. Però quan vaig començar a barrejar-me amb el radical ‘chic’ em deien que menjava encorbada, «com una pobra». De jove em van vendre que l’educació era la primera forma d’emancipació, però potser jo no volia anar a la universitat. Mai vaig ser lliure de triar. Se’ns planteja una carrera universitària com l’única manera de millora, però és una estafa i una paradoxa, perquè a l’acabar tornes a ser de classe obrera. Tony Blair va dir que un dia tots seríem de classe mitjana, però no va passar [riu].

El treball de molts escriptors de classe obrera sorgeix d’un lloc aliè a la literatura.

La majoria dels escriptors italians venen de classes socials que els van permetre pagar-se l’escriure, i la seva escriptura sorgeix dels llibres. Jo no em sento així. A mi potser em van salvar els llibres, però els llibres no em van fer. Si algun dia em converteixo en una escriptora que escriu i està feta per llibres, el que faig perdrà tot el sentit.

L’autoengany que els teus pares aplicaven a la seva pròpia classe social és admirable.

La pobresa és una substància enganxosa que tendeix a subjectar molta gent al mateix lloc, però els pobres tenen diferents aspiracions i desitjos, tants com la classe mitjana. Negar les teves circumstàncies pot portar al dolor, però també a la llibertat i l’alegria. El meu pare va néixer a la classe mitjana baixa, però era molt dandi, i es comportava com un noble. Es feia vestits a mida, anava a les barberies dels polítics famosos. Era la seva fantasia, que feia realitat a força de ser barrut i amb encant personal. La meva mare mai va ser capaç de mantenir-nos, però es va negar a acomodar-se en la indefensió de la pobresa. I també de la discapacitat. Mirava per sobre de l’espatlla els altres muts, no s’hi identificava.

«M’he passat mitja vida defensant-me del sud i de la màgia només per adonar-me que tots dos em vessen», afirmes.

La forma en què vaig créixer va definir la meva ètica. Passa el mateix amb la condició femenina: sempre estàs bregant amb la teva diferència i amb la majoria. Vaig tardar a definir-me com a feminista perquè estava enamorada d’intel·lectuals ‘cool’ com Susan Sontag o Joan Didion, que deien que escriure bé no tenia a veure amb el fet de ser dona. Però no pots negar la teva feminitat; acabarà sortint vulguis o no. Molts llibres escrits per dones venen d’un lloc que va estar submergit, i de sobte puja a la superfície. Escriure des de l’alteritat, sigui de classe o de gènere, és una benedicció.

Classe o gènere, ¿què va primer?

Quan era jove i vivia en un poble creia que no podia embolicar-me amb nois perquè dirien que era una noia fàcil. Però les meves amigues ‘pijes’ sí que ho feien, i no estava mal vist. Així que l’estigma era la meva classe, no la meva feminitat. Com a noia pobra, el meu lloc no era flirtejar ni experimentar sexualment. La classe feia que la transgressió de gènere existís o desaparegués.

Com a literat de classe obrera, sempre tinc por del moment en què el majordom m’assenyala l’entrada de servei.

Encara em sento una impostora. Les classes altes culturals et fetitxitzen. Et converteixen en una meravella dickensiana: ¡la noia que va venir de no tenir res i va escriure llibres! M’avergonyeix quan s’explota aquest tret, una cosa que és tan important per a la teva identitat i que de sobte et proporciona un ‘valor afegit’. Em genera escepticisme que les coses que som (antifeixista i de classe obrera, per exemple), es converteixi en un estímul per vendre llibres.

Fa temps que analitzem les pel·lícules com si fossin una comoditat cultural, però el teu pare sortia del cine sent una altra persona.

Quan vaig anar a veure ‘Joker’ el primer que vaig pensar va ser: tant de bo el meu pare no vegi això. Mai ha tingut clares les fronteres entre realitat i ficció. Alguns personatges l’infectaven: Travis Bickle de ‘Taxi Driver’, l’Scarface d’Al Pacino... Sortia del cine vivint-los, i exposant la seva filla petita a la seva interpretació. Era confús, però també alliberador. El meu pare no era sofisticat ni culte, però el cine va alterar dramàticament el seu ADN. Els meus pares no meditaven: ho vivien. La meva mare es negava a creure que ‘L’exorcista’ no fos veritat. Patia de veritat per aquella noia. Fins i tot avui li costa enfrontar-se a les coses sobre naturals en la ficció.

Les històries haurien de ser viscudes així, més que analitzades intel·lectualment.

Hem caigut en la trampa de creure que les coses accessibles no poden ser sofisticades ni profundes, que les coses populars no són artístiques. La literatura italiana no té terme mig: o són llibres de masses o alta literatura escrita en llenguatge barroc. ‘L’estrangera’ va ser criticada pel seu llenguatge senzill. Estem tan acostumats a creure que és necessari envernissar les paraules, que la bellesa és foscor, que la senzillesa es converteix en una tara. Però l’accessiblitat és natural en tota la música, cine o literatura que m’agrada. Pots analitzar John Cage des de punts de vista cerebrals, però el que feia amb el so és emocionant i punt; no cal haver-lo estudiat. A més: la simplicitat requereix esforç. La claredat exigeix ofici.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Dius que tota la solidaritat entre dones, LGBTQ, pobres i refugiats, quan s’hi afegeix una carència física, deixa de ser identitat i es transforma en falta de capacitat.

Abans, la gent cursava estudis de discapacitat perquè eren discapacitats o tenien un familiar que ho era. A les conferències acadèmiques sobre discapacitat només hi acudien familiars, mentre que molta gent anava a estudis ‘queer’ o de gènere. Té a veure amb la idea del que és guai. És diferent ser filla de gàngsters pobres que de minusvàlids pobres. Les minusvalideses tenen a veure amb el cos, i a la gent li fan por. Tots som futurs minusvàlids, potser per això és tabú. En països on l’església tenia molt poder, com Itàlia o Espanya, la discapacitat estava domada per idees de pietat i caritat, i no va tenir el potencial rebel que tenen el gènere, el sexe o la criminalitat. Per això és important visibilitzar-ho, i canviar el llenguatge. Si avui parlem de feminitat o de raça d’una manera diferent, el mateix hauria de passar amb la ‘discapacitat’.