El Petit de Cal Eril: «Pagues per veure pel·lícules, ¿però els concerts han de ser gratis?»

Els concerts en ‘streaming’ que proliferen aquests dies tenen en comú la gratuïtat, amb matisos en el cas d’aquelles iniciatives que, com el Cuarantena Fest, conviden el públic a realitzar una donació econòmica (amb opcions de 3, 5, 10 euros o una altra quantitat). Plou sobre mullat: després d’haver suportat, des de principis d’aquest segle, la caiguda d’ingressos per la venda de discos, ¿el món de la música ara ha de resignar-se a regalar també les seves actuacions?

Per als artistes més tendres, situar-se en una de les plataformes, fent-se potser amb noms de més pes, representa una oportunitat per promocionar-se, defensa Concepción Sáez-Royuela, impulsora de Mi Casa Es Festival. Ella és una fan de la música que aquest mateix diumenge, «sola i sense cap recurs extern», va decidir muntar aquest aparador de bandes amb la missió d’«entretenir la gent» en aquests dies estranys. «És una iniciativa voluntària, tant per la meva part com dels artistes, i per això funciona bé en els més joves, que el que volen és tocar i donar-se a conèixer».

Cine vs. música

La posició pot canviar quan parlem d’artistes amb trajectòria, professionals com Joan Pons (El Petit de Cal Eril), que s’ha prestat a actuar en el Cuarentena Fest el 24 de març i que no entén com en les xarxes (ho ha observat aquest mateix dilluns) es pot arribar a criticar que s’obri una finestra per al donatiu. «El que està passant treu el millor i el pitjor de cada un. Gent que paga quotes mensuals per la llum, per internet, per Netflix, HBO o Movistar+ i després ¿diu que aquests concerts han de ser gratuïts?», s’admira Pons. «Em sembla increïble».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Per al músic de Guisona, que ha treballat com a productor per a artistes com Ferran Palau, Els Pets i Germà Aire, «muntar festivals en ‘streaming’ està bé, i es fa de bona fe, però s’haurà de començar a pensar en el retorn que generen». Pons lamenta les iniciatives sorgides per tal d’«amenitzar» la solitud i l’aïllament que puguem patir aquests dies, sense més condicionants. «La música no és gratis ni pot ser-ho», remarca. «I un dels col·lectius que ho passarà malament és el dels músics. Continuarem tenint les mateixes despeses, però no els ingressos pels concerts perduts».

Parlem d’un sector que ha hagut d’encaixar el lent enfonsament de la facturació en concepte de gravacions discogràfiques i que s’ha aferrat al directe com a principal ‘modus vivendi’. «El 95% dels nostres ingressos ve dels concerts i del marxandatge, els discos i samarretes que venem a les actuacions. I ara aquesta xifra baixa a zero». Per no parlar «dels instrumentistes i els músics de jazz que fan quatre bolos a la setmana a 60 euros cada un». El problema és, per tant, «de fons».