Ets tu, Édichka: un panegíric de Limónov

Eduard Veniamínovitx Savenko, també conegut com Eduard Limónov, escriptor, vividor, guerrer, torracollons de l’‘establishment’ i activista polític, va morir dimarts passat, 17 de març del 2020. El partit d’oposició L’Altra Rússia, del qual era líder, va penjar la notícia a la seva web, però les causes de la mort es desconeixen encara. Les meves dues teories són que a) el vell llibertí va morir fornicant (sempre va ser un fan declarat del vell ‘in-and-out’) o b) li va agafar una síncope fatal al llegir la majoria d’entrevistes que se li van fer al seu pas per Espanya, un any enrere. Si la policia detecta joc brut en la seva mort, estaré encantat d’assenyalar-los la direcció adequada (és broma: a Eduard tant se li’n fotien les crítiques). 

En tot cas, el que he dit anteriorment prova que molta gent va odiar i es va ofendre amb Limónov, però encara més gent s’hi va acostar per motius condemnats al fracàs, tractant de trobar en les exuberants vida i prosa d’aquell macarró en pantalons de paracaigudista algun tipus d’expiació o agitació de segona mà. Però l’autor no estava aquí per sadollar la morbositat d’uns quants literats frígids. Limónov, malgrat els seus defectes (potser gràcies a alguns d’aquests), va ser un dels grans escriptors de la segona meitat del segle XX i principis del XXI. I ho va anar sent tan poc acadèmicament i home-de-lletres com és possible imaginar. La seva vida és, en realitat, un model de recerca d’alguna cosa superior. D’heroisme i romanticisme i aventura (d’acord, també fornicació). 

De professió, heroi

A ‘Soy yo, Édichka,’ un dels seus primers llibres, afirmava: «La meva professió és ser un heroi. Sempre m’he concebut com un heroi» i «només una gran idea podia donar sentit a la meva vida». Al llegir el llibre molts ens enamorem de l’automitòleg petulant, borratxo habitual, dandi egocèntric, mentider patològic, bocamoll irredempt, follador afligit, que deambulava pels carrers de NovaYork lluint vestits de tres peces color malva (agh), caçadora de cuir amb corbata de llacet (ugh) i altres atemptats estètics contra la salut mental, cagant-se a cada pas en la mitificació estèril del pretèrit («¡Déu meu! El passat és repugnant, i ocupa molt d’espai»). 

L’impacte de llegir Limónov quan jo el vaig llegir, a finals dels noranta, i l’efecte que va tenir en les meves pròpies novel·les (fins i tot apareix en els agraïments de ‘Cosas que hacen BUM’), és difícil de calcular. L’escriptor ens parlava des de la primera pàgina i persona: «Jo odio treballar, com el meu ‘schi’, bec, de vegades m’emborratxo fins a perdre el coneixement, busco aventures en barris sinistres, tinc un vestit blanc brillant i car, un sistema nerviós delicat, i m’estremeixo al sentir les vostres riallades uterines als cines i arrufo el nas. [...] Jo, com sempre, odio el passat en nom del present. Era poeta [...] però aquest poeta se’n va anar per on va venir i ara soc un dels vostres, soc una desferra d’aquelles que alimenteu amb ‘schi’ i emborratxeu amb vi barat i dolent [...] i encara així us odio [...] perquè la vostra vida és avorrida, perquè us heu venut a l’esclavitud del treball, pels vostres vulgars pantalons d’oficinista, perquè no feu més que guanyar diners i mai heu vist món. ¡Una merda!». Continuava dient: «L’objectivitat no és un dels meus forts» (no cal que ho diguis), potser ni tan sols la veracitat, però això als seus lectors ens importava un rave. Vet aquí, ens vam dir, un home ple de vida (ell diria semen). Vet aquí un paio per seguir (ell diria admirar).

Historial de recerques

Limónov va afirmar a ‘El libro de las aguas’ (2002) que «el gènere literari contemporani per excel·lència és el biogràfic» i la majoria dels seus llibres són memòries ‘sui generis’. Hi ha molts tipus de jo literaris, la majoria, impotents i/o astènics, però en el d’Eduard no hi falta mai substància. Els obituaris oficials fan una llista, bocabadats, del seu exòtic, peripatètic i exultant historial: 

Va néixer el 23 de febrer de1943 a Dzerzhinsk, 800 quilòmetres a l’est de Moscou. El seu pare era oficial del servei secret. El jove Eduard va tenir feines porqueria, va ser delinqüent fallit a Khàrkov, sastre i dandi irat de l’‘underground’ moscovita, es va ajuntar amb dissidents en parcs i va escriure poesia ‘samizdat’. El 1974 el KGB li va dir, en termes poc abstractes, que «o delatava els seus amics degenerats o se n’anava a l’exili». Limónov va escollir la segona opció (sospito que no hagués fet fàstics a delatar uns quants enemics) i va aterrar a Nova York, on es va ajuntar amb ànimes similars en el punk jonqui-sifilític del 76. Si hem de creure el que explica a ‘Soy yo, Édichka’, també va acabar sodomitzat en plena ‘rue’ per un ‘homeless’ negre. Va ser majordom d’un multimilionari, vivència que va plasmar en el seu magnífic ‘Historia de un servidor’ (1984), i al cap d’uns anys es va traslladar a París, on les seves estretes natges van ser petonejades sense parar per la ‘intelligentsia’ cultural francesa (Emmanuel Carrère diria: «Limónov era el nostre bàrbar, el nostre brètol; l’adoràvem»). Hi va ajudar, suposo, que el seu periple novaiorquès es traduís allà com ‘Le poète russe préfère les grands nègres’ (‘El poeta rus prefereix uns bons negres’). 

Després de la caiguda del mur, a Limónov li van restituir la ciutadania russa, i tot seguit es va traslladar al seu país natal per viure en pau, conjuminant versets sobre Tolstoi i la collita del blat, envellint amb la seva dona de sempre. És broma. Édichka va aprofitar la seva condició d’home lliure per allistar-se com a voluntari en la guerra dels Balcans (pel bàndol serbi). També va fundar el Partit Nacional Bolxevic (animat còctel de bolxevisme, menyspreable patriotisme filofascista, festa genital i subcultura ‘skin’), va reclutar tots els adolescents desafectes del país (els simpàtics ‘nasbol’), va ser milicià a Kazakhstan i reu en diverses presons (per terrorisme, entre altres coses). No va deixar mai de passar-s’ho bé i molestar i dir parides. Va tenir set milions de nòvies, les últimes de les quals eren, com a mínim, quaranta anys més joves que ell. 

En algun punt d’aquesta història va aparèixer la vivaç biografia ‘Limónov’, d’Emmanuel Carrère, supervendes internacional, que en mi va tenir el mateix efecte que quan als catorze la meva mare em va dir que li encantaven The Police: per molt ben escrita que estigués, gairebé en deixo de ser fan. Per sort o desgràcia, la biografia no va augmentar el seu club de lectors. El públic es va acontentar a treure el cap a la gàbia del friqui amb un mocador al nas i després va tornar a casa i va posar la tetera a bullir. Els fanàtics que el llegíem amb avidesa i ens quadràvem quan algú esmentava el seu nom ens continuem citant (metafòricament) al mateix soterrani amb fluorescents tartamuts i pastes resseques. La prosa de Limónov, sense la vacuna d’un literat de l’alta cultura, continuava resultant indigerible, letal en potència. 

Una pena, però lògica. Limónov no va estar mai fet per a l’èxit multitudinari ni el món literari. No va ocultar mai que li feien fàstic el cànon, els crítics, «les peregrinacions literàries i els barbuts del XIX». Sempre va sentir «aversió cap a les organitzacions d’intel·lectuals». «Maleïdes esquenes verd fosc que carregaven amb el tedi de Txékhov», escopia a ‘Soy yo, Édichka’, «dels seus eterns estudiants, gent que no sap aconseguir l’harmonia, vegetals d’aquesta vida que es dissipen a les pàgines com a escòria de l’univers» (ha, ha).

Èxtasi de primera mà

Va ser meravellós tenir entre nosaltres, durant tots aquests anys, un autor l’obra del qual no s’explicava pel que se n’havia llegit. Un escriptor que entenia que l’art és una imitació insatisfactòria de l’èxtasi real. En un món de novel·listes que consideraven catarsi existencial trobar un Capitán Trueno en una llibreria de segona mà, era fantàstic enfrontar-se a un sonat que empunyava metralladores, vestia com un Trosky ‘bonehead’, celebrava la música com a «joia destructora de malenconia» i es declarava fan de la història i els grans homes, ple d’odi antiintel·lectual i menyspreu envers la classe superior i la pròpia, fins i tot cap a la contracultura que el va beatificar. Un paio que era tot energia i visió, que va acceptar un destí i s’hi va entregar, i el món que s’hi posés fulles.

¿Que era masclista (uix) i patrioter i bel·licós (fins i tot, fatxa, segons li donava la llum) i un cregut i un boques que de vegades es mereixia una pallissa (i sovint la va rebre)? ¿Que l’únic culte que li interessava era «el culte a si mateix» (com va dir Carrère)? Doncs sí. Ningú és perfecte i els àngels no tenen hèlixs. La seva mort, malgrat les mancances i parts lletges del personatge, representa un enorme, potser irreparable, esvoranc al capdavant de l’escriptura VVV (viva, vulgar i violenta). Una victòria temporal per a la narrativa cursi i avorrida, que només pot pal·liar l’enèrgica reedició, a efectes immediats i en mode ‘blitzkrieg’, de la seva obra, encara desconeguda majoritàriament al nostre país.

Fulgencio Pimentel, la seva actual editorial espanyola, planeja publicar el maig del 2020 una col·lecció de relats que porta com a títol provisional ‘El libro sin amor’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Kiko Amat és novel·lista i limonista veterà.