'El cuerpo. Cegador, 2': la ceguesa de l'enlluernament

Devia ser el 1996 quan Mircea Cartarescu va concebre l’estructura tripartida que convenia al llibre desmesurat que estava escrivint i que va batejar com ‘Encegador’. Més que en els retaules medievals, es va inspirar en la morfologia de les papallones: ‘L’ala esquerra’, ‘El cos’ i ‘L’ala dreta’, que són els títols de cadascuna de les parts, publicades entre el 1996 i el 2007, i els eixos invisibles dels quals són la mare, el jo (és a dir, el cos de Cartarescu) i el seu pare. L’editorial Impedimenta va publicar fa dos anys el primer en castellà i ara en surt el segon, que és el centre neuràlgic del projecte i m’atreveixo a dir que de tota la producció de l’escriptor romanès. Tot i que el 2010 una altra editorial, Funambulista, va traduir de l’alemany l’obra, ara surt amb honors de novetat absoluta, en la prodigiosa traducció directa de Marian Ochoa de Eribe. El llibre, quedi dit, és excepcional i ocasiona al lector un efecte d’enlluernament, justament, encegador, no com el d’una fogonada intensa sinó com el que deu produir una llarga abducció en un univers paral·lel de més de tres dimensions.

 La papallona no només serveix per anomenar els tres llibres, sinó que opera com a metàfora sostenidora de tot el projecte, que simbolitza a la vegada el canvi perpetu i la pervivència essencial de tot: el nen que segueix dins de l’adult, el pensament màgic que s’allotja en els intersticis de la raó, l’experiència perpetuada en el record i la memòria destil·lada en forma d’escriptura. Aquesta és la metamorfosi suprema, la de la biografia íntima transformada en llenguatge, que no és sinó la primera etapa d’un procés que culmina quan el llibre-crisàlide en què ha sigut codificat l’experiència fa eclosió en la ment del lector. Però Cartarescu no es reclou en l’espai claustrofòbic de la metaliteratura, sinó que, més aviat, la ridiculitza, ja que la subordina a una reflexió sobre l’enigma de la vida humana individual des del seu origen en el si matern fins al destí que espera a cadascú.

El cos vulnerable 

 Aquesta ambició queda xifrada en una escena terrible que és, sens dubte, el nucli de la novel·la: la devoració d’una papallona per una taràntula, a la qual assisteix esglaiat el Herman, el veí culte i alcohòlic de Mircea, enamorat de la Soile, la nena dels ossos de colors. No és només una representació de la derrota de la bondat (i la bellesa) davant la maldat (i la monstruositat), sinó també de la desprotecció de l’ésser humà quan surt al món per valer-se per si mateix i, més que mai, se sent cos vulnerable.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘El cos’ és un llibre desmesurat, d’una opulència imaginativa i de registres i estils aclaparadors, en què l’autor malgasta el seu talent sense reserves ni càlculs. En el seu busseig en el mateix passat va més enllà de la simple evocació o de la memòria involuntària proustiana; Cartarescu trepa les categories temporals i connecta capes de si mateix que només a l’envair-se les unes i les altres li confereixen a ell identitat subjectiva. D’aquesta manera, l’escriptura del seu manuscrit (el que llegim) està arrelada en la infància del Bucarest comunista, el de la carestia d’aliments, el del terror quotidià de la Securitate o el de l’ignominiós control ginecològic a les treballadores de les fàbriques. Però al costat d’aquest món carcerari floreixen estranys illots de poesia, com efusions surrealistes de son i meravella: la nena Maria, que cada matí es transformava en papallona i sobrevolava Bucarest, o la seva pròpia mare, que teixeix una alfombra tridimensional en què penetren, com en l’interior d’un cos, i a la superfície de la qual, al tornar d’aquest viatge al·lucinant, es pot entreveure un missatge: «Encegador». Com encegadors són la bellesa i el misteri, o el full en blanc que s’omple de paraules imprevistes perquè tot això prova la insuficiència dels ulls corporals.

La prosa hipnòtica de Cartarescu entra i surt de l’invisibilitat a la visibilitat, de l’interior de la seva ment a l’exterior de la història, del passat familiar al present continu del seu establiment en l’activitat fanàtica d’escriure’s. I gràcies a aquesta els lectors es poden llegir a si mateixos amb sorpresa.