Celebrar el centenari d'Eric Rohmer repassant la seva filmografia

Avui es compleixen 100 anys del naixement d’un dels grans noms del cine, el francès Eric Rohmer, que va ser un dels membres més destacats de la Nouvelle Vague, amb una filmografia que es va nodrir de múltiples pel·lícules sobre l’amistat i l’amor amb interpretacions molt fresques i espontànies, i per això és necessari veure-les en versió original subtitulada, ja que, si no, perden tota la gràcia i encant. Els aficionats al cine independent i d’autor ja saben que la millor plataforma per a ells és Filmin, en la qual podeu fer un completíssim cicle amb les seves obres.

  

 

El seu primer cicle: ‘Cuentos morales’

Ens permeten descobrir la seva opera prima, El signo de Leo 1962), sobre un músic bohemi que sobreviu com pot a París fins que descobreix que la seva tia ha mort i espera rebre una bona herènciam, i per això celebra una festa amb els seus amics. Aquest va ser el preàmbul a la primera de les seves sèries de pel·lícules, Seis cuentos morales, que va plantejar com una col·lecció de novel·les i que parlen sobre els amors i desamors de diferents personatges. La majoria d’ells van ser filmats pel director de fotografia barceloní Nestor Almendros, que, posteriorment, emigraria als EUA i aconseguiria un Oscar per Días del cielo. Rere dos migmetratges (La panadera de Monceau i La carrera de Suzanne) no inclosos en la plataforma, la va iniciar amb La coleccionista (1967), en què explica l’atracció que sent un galerista d’art per una noia que sembla col·leccionar amants.

  

 

Mi noche con Maud (1969) retrata la breu trobada entre un enginyer catòlic i una divorciada amb la qual passarà la nit i que farà que tot el seu món trontolli, i en La rodilla de Claire (1970), un diplomàtic francès, de vacances al costat d’un llac, es troba amb una amiga novel·lista. Coneix dues noies, i una d’elles el fascinarà fins a portar-lo a l’obsessió. Va concloure aquest cicle amb El amor después del mediodía(1972), en què un home casat que està esperant el seu segon fill comença a mantenir una estreta relació amb l’antiga nòvia d’un amic.

  

 

Set ‘Comedias y proverbios’

Entre una sèrie i l’altra, el realitzador va fer un parèntesi amb una producció històrica, La marquesa de O (1976), un drama ambientat a la Itàlia de principis del segle XIX. La protagonista és una marquesa vídua que pateix un intent de violació per part de les tropes russes, però un comte la salva. Mesos després comprova que està embarassada, sense que recordi haver tingut contacte amb cap home. El títol de la seva nova sèrie de films era Comedias y proverbios, set històries entranyables protagonitzades gairebé sempre per dones a la recerca d’amor. Pel·lícules refrescants, quotidianes i espontànies en què el diàleg es converteix en un element primordial. Els embolics i les escenes romàntiques se succeeixen, però sense perdre mai el bon humor.

  

 

Va començar amb La mujer del aviador (1981), sobre un noi que sospita que la seva nòvia s’està veient amb un pilot i l’espia amb l’ajuda d’una noia. La buena boda (1982) s’ocupa d’una dona que abandona el seu amant, casat i amb fills, i està decidida a tot perquè un advocat li demani el matrimoni. Una adolescent protagonitza Pauline en la playa (1983), que, durant un estiu a la costa de Normandia, serà testimoni dels avatars romàntics de la seva tia i també descobrirà l’amor.

  

 

El següent títol va ser Las noches de la luna llena (1984), en la qual una noia sent la necessitat de tenir un espai propi al marge del seu possessiu nòvio i lloga un apartament a París on té diverses aventures, però descobreix que cap la convenç. El rayo verde (1986) va ser un dels seus èxits comercials i versa sobre una secretària parisenca deprimida que no pot oblidar la seva última parella, i per això decideix viatjar sense rumb per superar la depressió a la recerca del llamp verd que va descriure Jules Verne. Finalment, El amigo de mi amiga (1987) és tan divertida com deliciosa, un embolic amorós a quatre bandes entre dues parelles de joves amics.

  

 

Un conte per a cada estació de l’any

L’última de les seves sagues va ser Cuentos de las cuatro estaciones, que seguia amb les mateixes característiques de les anteriors i abordava les relacions humanes centrades en l’amor i l’engany. En Cuento de primavera (1990), una professora de Filosofia és convidada per una amiga a passar uns dies a casa seva al camp. Però també apareixerà per allà el pare de la noia i la seva nova nòvia, a qui ella no suporta, i farà tot el possible perquè el seu progenitor s’enamori de la seva companya. Cuento de invierno (1992) se centra en una dona que es debat entre un perruquer i un llibreter, però té por de comprometre’s perquè encara espera retrobar-se amb un home amb qui va mantenir un apassionada història però a qui li va perdre la pista.

  

 

La lluminosa Cuento de verano (1996) s’ocupa d’un estudiant de Matemàtiques que passa unes vacances estivals a la costa on espera una jove que li encanta. Durant l’espera altres noies cridaran la seva atenció i faran que dubti dels seus sentiments. Per acabar, Cuento de otoño (1998) narra els esforços d’una dona per trobar una parella a la seva millor amiga, una viticultora que s’ha quedat sola després que els seus fills d’independitzessin. Un cicle per repassar la filmografia d’un cineasta que en el crepuscle de la seva carrera, amb una edat ja molt avançada, va saber retratar els problemes i amors juvenils com si encara fos un adolescent.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre