Cultura de quarantena: Pearl Jam, un rock rearmat

Hi ha un tipus de sotrac físic, emocional i intel·lectual, tot alhora, que sempre ha sigut part del patrimoni del rock’n’roll, una música amb una vigència que fa temps que posem en dubte. La tradició de Bob Dylan, Neil Young, Bruce Springsteen... I de The Clash, i Nirvana, i PJ Harvey. Alguna cosa de tot això ressorgeix en un disc que sortirà a la venda aquest divendres, el nou de Pearl Jam, una banda de rock de la vella escola, filla de l’angoixa (una mica sobreactuada) del grunge dels anys 90. Una música que es vol compromesa amb el seu temps, i que el destí ha comminat a veure la llum en aquest moment inaudit.

Sí, els plans de llançaments discogràfics continuen vius. Ja que la música en directe s’apaga fins a nou avís (tot i que a les pantalles afloren els miniconcerts des de la cova, per aplaudir en sincronitzada solitud), la indústria manté ara per ara els seus plans de novetats amb l’streaming en el punt de mira. Així ho entenen les tres ‘majors’ (Sony, Universal i Warner) i les ‘indies’ amb més estructura. Divendres passat van veure la llum els àlbums d’artistes com Morrissey o J Balvin, rock britànic amb pedigrí i música urbana d’autor, i aquesta setmana es manté en el seu lloc ‘Gigaton’, el primer disc de Pearl Jam en set anys.

Els divendres continuen existint

Els successius divendres que han de venir (aquest és el dia acordat a escala mundial per als llançaments discogràfics) reserven nous treballs d’artistes com The Strokes, Joe Satriani, Sufjan Stevens, Lady Gaga, Alanis Morissette, Dua Lipa o The 1975, per esmentar només alguns noms internacionals. «No podem parar», diuen uns i altres. Sí que s’han ajornat discos com els d’Alicia Keys o Bunbury, però procediran al degoteig de ‘singles’. La tornada de Salvador Sobral amb ‘Alma nuestra’, el seu primer treball íntegrament en castellà, dedicat al bolero, havia de sortir a l’abril i ara no té data, però sí que podem assaborir el seu delicat avenç, la versió de ‘Tu me acostumbraste’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

S’intenta que la maquinària segueixi el seu curs tant com sigui possible, i aquí tenim Pearl Jam, que a ‘Gigaton’ ens entrega una foto de les ansietats globals precoronavirus, amb dards cap a la presidència nord-americana (a ‘Quick escape’, sospirant per fugir «a un lloc que Trump no s’hagi carregat encara»), lloes a la insurgència, picades d’ullet als nadius americans i metàfores emocionals sobre el canvi climàtic. L’estat de salut del planeta és matèria troncal des de la mateixa portada, que mostra una massa de gel fonent-se, la de Nordaustlandet, una illa noruega deshabitada de l’oceà Àrtic. Una imatge del biòleg i fotògraf Paul Nicklen sobre la qual estan impresos el nom del grup i el títol del disc amb una tipografia amb traços d’encefalograma, transmetent fragilitat i emergència.

En la nostra intimitat forçada d’aquests dies resulta edificant deixar-se atrapar en positiu per alguna cosa més gran que nosaltres; la poderosa onada de rock’n’roll irat i amb pòsit d’aquest àlbum fet per una banda de senyors de cinquanta i tants que encara veuen en aquest gènere una font de motivació i transformació. Disc musculós i poètic, amb estampides elèctriques, ‘tempos’ enrarits i algun experiment. Material concebut abans que la fatídica bestiola ens ataqués, però la seva inquietud de fons és ara encara més perceptible, multiplicada si és possible, a través de missatges que són sondes de profunditat, com en la cançó titulada ‘Retrograde’, en què Eddie Vedder adverteix que «farà falta molt més que l’amor ordinari per aixecar tot això».