Deu cançons sobre confinaments que reflecteixen el nostre pel coronavirus

Després de les entregues dedicades a cançons per aixecar l’ànim en els moments més difícils de la tancada causada pel coronavirus i a cançons per embogir als balcons, arriba el moment de mirar cap endins i veure que la nostra situació al cap i a la fi no és tan estranya. I és que s’han compost infinitat de cançons sobre la vida en solitud. Aquestes deu afronten el confinament amb perspectives i estats d’ànim ben diferents.

1. Beach Boys: ‘In my room’

Dolça i preciosa glorificació d’una tancada voluntària. Brian Wilson la va escriure el 1963. No era un paio especialment sociable i hi explica que la seva jornada ideal no és un dia de platja amb els amics sinó quedar-se a l’habitació. Eran altres temps: avui els adolescents surfegen amb els seus amics sense sortir de casa.

2. Antònia Font: ‘Dins aquest iglú’

Una de les cançons més demolidores del grup mallorquí, tan conscient, des de la seva pròpia insularitat, de com d’estrany pot resultar viure envoltat de tanta gent i, alhora, tan lluny de la resta del món. Arriba la tornada i se’t fa un nus a la gola: «Ses coses no són fàcils per ningú / Dins aquest iglú / Tan descongelat / Tanta longitud / Tan ple de finals / Tan privat de tu».

3. Parálisis Permanente: ‘Autosuficiencia’

«Encerrado en mi casa / Todo me da igual / Ya no necesito a nadie / No saldré jamás». La cançó ideal per celebrar un confinament voluntari i obstinat. Ha sigut molt recordada durant els primers dies de quarantena, però, és clar, aquest és un confinament forçós i sense final a la vista, així que passen els dies i l’enrabiada d’Eduardo Benavente cada vegada és corejada per menys persones.

4. El Último de la Fila: ‘Lápiz y tinta’

Molta gent està aprofitant per pintar, escriure o portar a terme qualsevol altra vella afició creativa que el tragí quotidià sempre l’obligava a aparcar. Aquesta parla del plaer de retrobar el temps. Conté una altra d’aquestes tornades especialment aclaparadores: «Que los días se van, ríos son / Ahora quiero sentir, caminar / Ahora quiero pintar, percibir / El color de esa flor que se marchitará».

5. The Police: ‘So lonely’

No per obvi és menys adequat per a la situació aquest ‘single’ del trio de Sting inclòs al seu primer disc. Més d’una estarà cridant la tornada a la cuina en ple brot d’alienació. Esperem que la segona estrofa no acabi sent literal. «Ningú ha trucat a la meva porta des de fa mil anys o més», diu.

6. Becky G: ‘Sin pijama’

Per a aquestes parelles que encara vivien separades i, veient el que venia, han maniobrat ràpid i s’han instal·lat juntes. Per a totes les que espremen al màxim els avantatges del confinament. Per a les que han decidit que tot i que no es pot sortir a córrer, cal fer exercici sense sortir de casa. I per a les que obeeixen la recomanació de l’Opus Dei de no veure la missa en pijama.

7. Frankie Ruiz: ‘Mi libertad’

Milers de persones viuen tancades des de fa temps en presons i CIE. Aquests dies tots pateixen un càstig multiplicat. El salser nord-americà de sang porto-riquenya va compondre aquest número el 1992, després de passar una temporadeta a la garjola, i es va convertir en un himne instantani a moltes presons llatinoamericanes. «Quiero cantar de nuevo, caminar / Y a mis amigos buenos visitar / Pidiendo otra oportunidad/ Bajo el farol del pueblo conversar / Y en una fiesta linda celebrar / Mi libertad», sospirava Frankie.

8. Albert Pla: ‘Veintegenarios’

Les cançons, com les serps, també muden la pell. «Sentaditos, sin razón, en el portal cara al sol, nada somos, na tenemos, na queremos ni hacemos», cantava el de Sabadell. Avui, més que mai, sembla que parli d’això nostre. Arribarà la calor i, sense adonar-nos-en, taral·lejarem la tornada sense gaire més a fer: «Tomando el sol, tomando el sol, que más podría hacer yo, en esta mierda de rincón, que otra cosa que no sea tomar el sol».

9. The Drifters: ‘Up on the roof’

El terrat, aquest paradís per explotar. Aquests dies, quan ja no pots més (i sempre que hagis convingut amb els veïns l’ús de zones comunes), res millor que pujar al terrat a aclarir el cap. El 1962 Gerry Goffin i Carole King van capturar aquest sentiment i necessitat en aquesta fabulosa composició. Un bàlsam de joia i pau interior excepcionalment interpretat pels Drifters.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

10. The Specials: ‘Ghost town’

¿I què veuràs des del terrat? Una ciutat tal com la que descrivien els Specials el 1982. Una brisa freda que recorre els carrers buits. Una ciutat fantasma on tots els clubs han tancat. I un sentiment d’enyorança que ens trasllada als vells temps (de fa només deu dies) en què la música sonava a qualsevol racó. O així ho volem recordar avui.