Elvira Lindo: «El meu pare era un huracà i la meva mare, una brisa»

L’última novel·la d’Elvira Lindo neix de l’obsessió –ella confessa ser una dona d’obsessions– de convertir els seus pares en personatges. El seu llibre, una memòria literària, rescata la seva vida de petita amb un pare tan encantador i expansiu com autoritari i la seva mare, una dona tímida, a qui va perdre quan ella era adolescent en plena Transició. La sort ha volgut que la sortida d’‘A corazón abierto’ (Seix Barral) –la seva mare va tenir malalties cardíaques– ocorregués en els últims dies de normalitat, poc abans que el coronavirus acabés amb ella. L’escriptora i el seu marit, Antonio Muñoz Molina, passen el confinament a Madrid, al seu pis d’O’Donnell.

¿Com estan d’ànims? 

La meva família està bé, la nostra realitat quotidiana i domèstica és bona, però el pensament no es queda en la teva bombolla. Visc al costat del Gregorio Marañon, que ha sigut un hospital importantíssim en la meva vida perquè, entre altres coses, allà va estar ingressat el meu pare els seus últims dies. Conec els seus metges, gent que hi ha estat ingressada i gent que hi ha mort i, és clar, a la nit et costa agafar el son. En fi, estic com tothom. No vull destacar-me. 

¿Però és bo parlar del que se sent, no? Expressar la por. 

Dilluns vaig tenir una trobada virtual amb els lectors i algú em va preguntar precisament que com gestionava la por. I jo vaig contestar que no passa res per confessar la teva angoixa o la teva incertesa. Al principi del confinament miraves les xarxes i això semblava una festa d’hiperactivitat, com si la nostra ment no s’hagués parat a pensar. Deu dies després estem en plena davallada, és clar, perquè ara es percep clarament que això serà llarg i perquè ja molta gent comença a estar malament sabent que no tindrà feina quan tot això acabi, o que el món de la cultura no aixecarà el cap fàcilment. Així que és clar que em costa tenir aquell optimisme banal. 

El curiós és que aquest és un llibre domèstic, un retrat familiar que obligatòriament es llegirà a casa, la seva millor localització, paral·lelament a la crisi del coronavirus. 

No sé com es llegiria el llibre en una situació normal, però el cas és que hi ha molta gent que em diu que s’ha sentit acompanyada. Perquè es va vendre bastant abans que les llibreries tanquessin i també hi ha l’edició digital. El llibre comença amb el meu pare aferrat al respirador a l’hospital i acaba amb el seu comiat, cosa que desgraciadament adquireix un significat especial aquests dies, quan tanta gent se n’està anant sense poder agafar la mà d’un ésser estimat. 

¿Va fer aquest llibre per comprendre els seus pares?

Jo no vaig tenir problemes d’afecte o de distància emocional amb els meus pares. No comprenia bé les seves actituds perquè hi havia la bretxa generacional. Però també hi va haver vaivens vitals a què es van veure sotmesos i que em van acabar afectant. El que he intentat és observar-los com si no fossin els meus pares. Provant d’entendre les seves actituds que a mi em deixaven fora del joc. Simplement em semblaven egoistes. 

¿Pensar en la infància dickensiana del seu pare anant-se’n a Madrid només amb 9 anys a casa d’una tia que el va maltractar i a qui ell humorísticament anomenava la Bèstia, va ajudar, no? 

Això va ser fonamental. Jo necessitava escoltar bé aquesta història que ell m’havia explicat tantes vegades per comprendre el seu comportament.

La seva mare, al contrari, queda una mica desdibuixada. 

El que passa és que ella va morir molt d’hora i era molt reservada i malenconiosa. Eran molt diferents. El meu pare era un huracà i ella, una brisa. Va morir el 1978 i la meva gran frustració és que no pogués viure aquella època de descobriment crucial per a les dones en què podria haver-se mostrat més a si mateixa.

¿Com han acollit el llibre a la família? 

Soc la menor de quatre germans i s’han estranyat que recordés tantes coses, com les visites a la meva àvia materna, una dona terrible i mesquina. Els meus germans són grans lectors i han sabut llegir-ho com a tals, però és veritat que surten allà amb els seus noms. 

¿Creu que a Manuel Lindo li hagués agradat? 

Potser s’hauria quedat un mica descol·locat si l’hagués llegit perquè hi ha moments difícils de la seva vida que són allà. I perquè no m’he estalviat les contradiccions i les ombres. Però si algú té protagonisme al llibre aquest és ell i, ell que era vanitós, s’hauria sentit compensat. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Amb els pares sol passar que les coses que no ens agradaven gaire d’ells acabem descobrint-les en nosaltres mateixos. ¿Li ha passat? 

Sí, moltíssim. Reconec en mi tendències del caràcter del meu pare que jo, que soc més crítica amb mi mateixa i m’analitzo més, intento mantenir a ratlla. Puc ser tan iracunda i bocamoll com ell, però amb els anys he aconseguit reprimir-me perquè sé que em penediré si deixo que s’escapi aquest interior llançant espurnes.