Mor Víctor Nubla, gran conspirador de la música experimental

El seu clarinet i la seva incansable inventiva van marcar un dels punts cardinals de l’escena barcelonina més experimental, sempre molt lluny dels corrents centrals de la música, també de les alternatives, a cavall de Macromassa, i conspirant en l’‘underground’ de l’‘underground’ en la creació del festival LEM i de l’associació Gràcia Territori Sonor. Ha mort Víctor Nubla, als 63 anys, i perdem un creador «innovador i intuïtiu», així com «un precursor que no es vantava de ser-ho».

Són paraules de Juan Crek, el seu còmplice a Macromassa des de 1976, una espècie d’ànima bessona l’amistat de la qual es va forjar a partir dels sis anys a les aules de La Salle Gràcia. Macromassa va tenir múltiples formacions, però el nucli dur va residir en ells. «Ens vam quedar els dos al capdavant perquè no necessitàvem parlar gaire. Sempre estàvem d’acord en tot: ens agradava el mateix tros d’una composició, la mateixa veu, el mateix ritme. Ens coneixíem molt, és normal», explica, encara perplex i impressionat per la sobtada mort del seu amic, aquest dimarts a la tarda a l’Hospital de Sant Pau, després de complicacions derivades d’una hèrnia.

Una nit amb Henry Cow

Al principi, Nubla tocava el saxo alt i ell, un sintetitzador sense teclat, l’audiogenerador. «Després ell es va passar al clarinet baix i jo, al saxo baríton, els instruments més baixos, jo diria que per fanfarroneria. ¡Per a xulos nosaltres! Teníem 20 anys». La seva combinació d’instruments de vent i recursos electrònics va conduir Macromassa a un vol lliure molt més enllà de les seves fonts d’inspiració, el rock progressiu, el rock alemany o l’escena de Canterbury. «Ens agradaven molt Faust i King Crimson, si bé el nostre disc de capçalera era el primer de Henry Cow. Vam anar al concert del grup al Casal Claret, el 1978. I després, ‘Rock bottom’, de Robert Wyatt», precisa Juan Crek. Però Macromassa va viatjar cap a altres paràmetres: industrials, dissonants, surrealistes.

Experimentals, en suma: una etiqueta acceptada per Crek, no com a ‘avantguardista’, que mai va agradar ni a Nubla ni a ell. «És un concepte bèl·lic: els avantguardistes són els que són davant i es peguen primer», diu fent broma, apel·lant a un humor que va ser sempre una constant latent a Macromassa, i només s’ha de considerar títols d’àlbums com ‘Los hechos Pérez’ o ‘Macromassa presenta Armas Mosca’. Obres sempre aventurades en les quals Nubla va aplicar la seva «oïda increïblement bona», que compensava amb escreix els seus relatius dèficits de tècnica. «Ni ell ni jo vam estudiar gaire els instruments», precisa Crek, que destaca de la inquietud exploradora del seu col·lega la invenció, per exemple, del sistema MCO, amb el qual componia a través del ‘sample’ d’emissions de ràdio d’ona curta.

Divulgador musical

Amb Macromassa, Víctor Nubla es va veure situat en aquella activa perifèria barcelonina, amb accents llibertaris, poblada per grups com Suck Electrònic, La Propiedad Es Un Robo o els Perucho’s del també desaparegut Oriol Perucho. Escena pròxima a la del còmic, la de «Max, ‘Makoki’, Joan Ramon Guzmán i ‘El Rrollo enmascarado’», afegeix Juan Crek. Nubla va ser també dissenyador gràfic, il·lustrador i escriptor, així com divulgador musical: el 1984 va publicar un molt didàctic llibre, ‘La nueva música’ (Edicions Teorema), en el qual dissertava entorn de les modernes tendències de la música electrònica, el rock industrial i el synth-pop, i que va firmar amb pseudònim, Adolfo Marín.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Una altra faceta de la seva tasca se situa en l’organització de concerts, com a creador, juntament amb Crek, del festival de músiques experimentals LEM i, a partir d’allà, de l’ens agitador Gràcia Territori Sonor. Malgrat defensar una proposta artística tan allunyada de la comercialitat, Macromassa sempre va tenir «la certesa de poder continuar fent coses», remarca Crek. «Amb el nostre estil i al nostre propi món». Últimament havien apreciat l’acostament d’un públic jove en festivals com el Sonar o el Kraak, de Brussel·les. «Ara ja no és tan dur. Hi ha públic per a tot, i després del concert et ve gent de 25 anys preguntant-te per discos concrets; és agradable».

L’últim àlbum de Macromassa és ‘Sucede allí (2018), però el duo ja tenia llest el seu relleu, ‘No soy tiempo’. «Un disc amb lletres molt interioristes, d’experiències viscudes, que escolto ara i em sembla que parlin del coronavirus», revela Crek. Ara no toca parlar de llançaments discogràfics. «L’únic que sé és que Macromassa ha deixat d’existir. Macromassa és Víctor Nubla i Juan Crek, i si en falta un dels dos, ja no hi ha Macromassa».