J Balvin té la fórmula

>

És indiscutible que el colombià J Balvin té la fórmula d’aquest so que li permet estar al global. Així és com ell mateix es refereix a aquest lloc on molts anhelen arribar i on ell es va acomodar amb l’experimental i eloqüent ‘Vibras’ el 2018. Llavors, l’estatus de José Álvaro Osorio Balvin, nom complet de la superestrella de cabell estrident i veu pausada, va créixer alhora que el respecte a un gènere, el reggaeton, moltes vegades injuriat. ‘Colores’ és una altra cosa i, alhora, la seva continuació. Un treball molt menys inspirat, és clar, però que continua amb un mantra que fa molts anys que es repeteix a la ment de J Balvin: fer reggaeton per a tothom. Que el gènere, pop global com ja és, s’hi mantingui. I bé que ho aconsegueix: les xifres són marejadores.

En aquest esforç per sonar i transcendir, pot ser que Colores hagi quedat en el primer, si bé ‘Vibras’ (perdó per la constant comparació però estem parlant d’un disc referència) va completar amb encert la dues jugades. Les 10 cançons del seu setè treball (si comptem ‘Oasis’, fet a mitges amb Bad Bunny el 2019) connecten amb el ‘flow’ del colombià, que s’expressa en un característic to pausat, acaramel·lat, i precís en els ritmes. Una qualitat que no perd, igual com aquesta capacitat innegable que té per fer temes enganxosos i perquè balli qui menys es pensa que ho faci (‘Morado’ podria ser un exemple), cosa amb què té a veure la seva mà dreta: Sky Rompiendo. El productor firma la base, o la comparteix amb altres col·legues com Taiko o Michael Brun, de totes les cançons del disc (menys ‘Rosa’, que només té l’empremta de Diplo). A més, a ‘Verde’, una de les peces més fermes de l’àlbum, hi posa part de les veus.    

‘Colores’ parteix d’una idea, un concepte, que la seva materialització no acompanya. La paleta variada que es presenta (cada tema està titulada amb un color) xoca amb cançons emblanquinades. Se suposa que per això de perseguir un públic transversal. No hi ha espai per a estridències, hi predomina un estil directament ‘light’, que potser difereix de la descaradura lligada al gènere. L’àlbum l’obre ‘Amarillo’, un dels temes amb més presència liderat per unes notables línies introductòries i una tornada que bé podria ser un reflex de l’esperit de l’àlbum: «¿Cómo te explico?; no me complico; a mí me gusta pasarla rico». ‘Colores’, que presenta temes alts en sucre com ‘Rojo’ o ‘Rosa’, té poca substància i canvis de ritme, cosa que sí que aconsegueix amb peces amb so afrobeat que reverteixen una mica el son i aporten alguna cosa diferencial. Sona així la cançó ‘Arcoíris’, que a més té la col·laboració de Mr. Eazi, única veu que acompanya J Balvin en tot el disc. O diferent també sona ‘Negro’, amb una base que bé podria sortir en un videojoc. A ‘Colores’, J Balvin no passa de pantalla, però es manté en vida i ballant amb el monstre final. IGNASI FORTUNY 

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Després del mai ben ponderat ‘Lavender’, la cantant, compositora i productora Nandi Rose, àlies HalfWaif, ratifica la seva intuïció melòdica i sofisticació sintètica en un nou àlbum que l’hauria de propulsar a un altre nivell de fama. L’estructura de ‘Siren’ és diabòlicament emotiva; ‘In August’ és hiperbalada. Juan Manuel Freire

RUMBA-POP Anticipant-se a la foscor vírica, la del mig dels germans Morente apel·la al tractament de xoc mirant a les seves arrels: disc desbordant de llum del sud, desimboltura rumbera, ‘palmas’ i jaleo, invocant Bambino i María Jiménez. Peces alienes (La Bien Querida, Jota) i pròpies. Plaer per als sentits i per a l’ànima. Jordi Bianciotto

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va ser la cantant de Lone Justice, banda enquadrada a l’NRA (Nou Rock Americà) dels 80. Després d’una aturada de 13 anys, ressorgeix com a veu robusta, amb pòsit i teatralitat confessional, en vista de la seva sortida de l’armari ‘queer’ i cultivant frondoses cançons embolicades en arranjaments de corda. Menys ‘roots’, buidant-se en cada vers. J. B. 

..