'Quixot': Idealisme, barres i estrelles

Quan, el 1989, Salman Rushdie va ser objecte d’una fàtua per presumpte blasfèmia contra l’islam, ja era considerat un dels escriptors més brillants de la seva generació. Ho avalaven ‘Els fills de la mitjanit’ (1981) i ‘Vergüenza’ (1983) i hauria ratificat l’aval ‘Els versos satànics’ (1988), pels quals es va guanyar la condemna a mort. L’amenaça permanent contra la seva vida i la clandestinitat en què va haver de refugiar-se van infligir un mal irreparable a la seva carrera literària, però no al seu talent. És el que va demostrar a ‘El último suspiro del moro’ (1995) o a ‘Shalimar el payaso’ (2005), el tema dels quals no va ser cap més que el terrorisme islàmic, i fins i tot a ‘La decadència de Nero Golden’ (2008), on componia un càustic retrat dels Estats Units pre-Trump. A ‘Quixot’ manté el focus en la societat nord-americana (ara post-Trump) per disseccionar-la, des de la visió d’un emigrant indi, amb els instruments quirúrgics del ‘Quixot’ cervantí: la ironia acerada cap a les dislocacions de la realitat, l’autoconsciència narrativa i la transformació alquímica de la intimitat de l’escriptor en literatura. 

Rushdie crea, amb aquest objectiu, dos protagonistes: d’una banda, un escriptor, com ell, d’origen indi, autor de mediocres novel·les d’espies, que firma amb el pseudònim de Sam DuChamp; de l’altra, el comercial d’una farmacèutica Ismail Smile, que, a les portes de la seva vellesa, decideix adoptar el nom de Quixot (sense el ‘don’) i recórrer el país per anar a trobar la seva Estimada, l’actriu de Bollywood i actual estrella televisiva Salma R.

Aviat descobrim que Smile és una invenció de DuChamp, que està escrivint la història que llegim, de la mateixa manera que Cide Hamete Benengeli és, a la novel·la de Cervantes, el cronista de la història del Quixot. D’aquesta manera, anem coneixent alhora la delirant i corrosiva narració de DuChamp i les circumstàncies biogràfiques que l’expliquen, és a dir, com el novel·lista transmuta els seus traumes, inseguretats i obsessions (la Germana malalta, el Fill allunyat i retrobat) en figures i episodis narratius. Mitjançant aquest diàleg entre el món del creador i el de la seva criatura, Rushdie proposa un joc de miralls en què es reflecteix ell mateix i en el qual reprodueix la manera en què qualsevol novel·lista acaba xifrant en la seva obra la realitat a què pertany i la irrealitat dels seus fantasmes.

Smile, és a dir Quixot, s’ha begut l’enteniment a base de veure televisió a tota hora. La seva radical solitud al volant del Chevrolet la compensarà parint un fill de la seva fantasia que anomena Sanxo i que, meravelles de la ficció, pren vida com el Pinotxo. En el seu viatge per carretera, iniciàtic per a Sanxo i depuratiu per a Quixot, topen amb una gent desbordant de niciesa, amb una xenofòbia i un racisme tan grollers com rampants: denunciar-los sembla un dels propòsits de Rushdie. És DuChamp, el seu ‘alter ego’ (o el seu titella) el que formula aquesta declaració programàtica: és legítim avui dia que una obra d’art proclami que la cultura que hem construït, sobretot les seves expressions més populars, ens està lesionant igual que ho fa la ignorància i la intolerància, potser perquè les fomenta. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Quixot’ no és una banal novel·la metaliterària, ni una reescriptura postmoderna del ‘Quixot’ (com pot ser que ho fos ‘Ciutat de vidre’, de Paul Auster), sinó una immisericordiosa sàtira del nostre present colonitzat pels simulacres i el menyspreu del que és essencial. Però també per l’hedonisme vacu (vegeu la història de Salma R. i el consum de fentanil), per la corrupció política i corporativa (vegeu el farmacèutic R. K. Smile, cosí de l’heroi) i per la gestió interessada de la por (vegeu, en fi, la trama d’espies i ciberterrorisme al voltant del Fill de DuChamp). No és una lectura fàcil al principi, però compensa amb escreix la perseverança.