Un crit de socors en la quarantena

En ple ‘boom’ dels directes per streaming, el raper val·lisoletà Miguel Grimaldo ha passat molts dies dubtant entre oferir gratis el que en altres circumstàncies tant li costa cobrar o negar-s’hi. El seu dilema era doble: com a músic amb profundes conviccions sindicalistes, el cap li deia que no. Com un Àries condemnat a fer els anys en captivitat, el cor li demanava festa.

Al final va optar per celebrar el seu 35è aniversari amb un concert al seu pis de Madrid. Va anar al local d’assaig a buscar el sintetitzador, l’ordinador, el micro i els cables i ho va muntar tot al menjador. No va ser una mudança complicada: el local és l’habitació del costat. La seva companya Cristina Sandalia el va ajudar a il·luminar l’improvisat escenari amb els llums de casa i a col·locar làmines de colors que filtressin la llum per donar-li una tonalitat més càlida. La làmina del ‘Gernika’ de Picasso heretada dels avis de la Cristina i la màscara de ‘La Pesta’ que van comprar a l’últim carnaval de Venècia ja decoraven la paret molt abans que la pandèmia arribés a les nostres vides. Profecies estremidores.

Treu-me d’aquí

Però el més esgarrifós havia d’arribar. Quan va començar el concert, van brollar de la seva boca versos infectats de fàstic i fúria, acorralats per la solitud i l’abandonament; versos escrits, també, abans de la quarantena. «‘Salí de casa y la poli en la puerta’». «‘Somos papel quemao nada más nacer’». «‘Moscas golpeando el cristal’». «‘Palomas atrapadas en alambradas’». «‘Tener trabajo no nos va a salvar de nada’». «‘Sé que todo ahí fuera es una mierda’». «‘Sobrevivir está siendo complicado’». «‘Mañana moriré, pero hoy me da igual’». «‘Sácame de aquí’».

D’alguna manera, tancat a casa, escopint rimes a la càmera del mòbil que ha col·locat dalt de la prestatgeria, el Miguel està condensant en la seva confinada actuació l’angoixa perpètua d’un músic ‘underground’ espanyol. La de tot un gremi condemnat a malviure i cobrar en negre. Si Grimaldo es volgués beneficiar d’alguna ajuda estatal a l’haver perdut pel coronavirus els ingressos dels concerts que tenia tancats al març no tindria manera de demostrar-ho. No hi ha cap contracte. Laboralment, no existeix. És un desaparegut.

Milers de músics estan en la mateixa situació. Centenars de milers de treballadors estan en la mateixa situació. El mateix Grimaldo es guanya la vida com a tècnic de so de concerts. La seva agenda per aquesta primavera-estiu havia de ser extenuant, però no té cap document que ho demostri. És el blues del precariat. El rock del precariat. El rap del precariat. El trap del precariat. El trip del precariat. De tot això sembla parlar avui el seu últim disc, ‘Trip ass’. Les cançons que millor expliquen l’angoixa de viure acorralat no són necessàriament les que s’estan component durant aquest confinament.

A diferència d’un concert real, avui Grimaldo ni tan sols es pot alimentar de la reacció del públic. A diferència d’un concert real, avui almenys podrà fumar tota l’herba que vulgui perquè l’escenari és casa seva. Mai abans va ser tan literal la falca rapera d’‘a casa’ traduïda de l’anglès ‘in da house’. Miguel Grimaldo és a casa. Més que mai. Per collons. Empunya el micro com Henry Rollins. Amb el cabell rapat a l’u i la mirada d’un miura escarmentat, recita com un Travis Bickle sindicalista de Valladolid; o de Valladolor, com diu ell. Aspira herba i expira angoixa. Aspira herba i escup ràbia.

Paga’m, paga’m, paga’m

A l’últim concert real a la sala Meteoro de Barcelona hi van anar 72 persones a set euros l’entrada. Per al seu debut ‘online’ va obrir un compte per aportar donatius; va recollir xavalla. El concert continua penjat a Youtube i ja l’han vist unes dues mil persones. «El que sigui, però paga’m», va cridar a ‘Power 2 the people’ i l’eco digital va repetir: «paga’m, paga’m, paga’m...». Mentre uns calculen si aquests directes virtuals poden ser un pedaç econòmic per a tant músic sense ingressos, d’altres aventuren que potser està naixent un nou format escènic. Com a mínim són propostes més expressives i naturals que tantes filmacions de concerts que ens hem empassat durant anys per la tele.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Grimaldo no va afluixar un instant. «‘Sal del agujero, odia al de arriba y no al extranjero’». «‘Aprieta el puño y nunca olvides lo que te han quitado’». Quina distòpia més amarga. Algú de trenta anys tancat a casa seva, fumant la seva herba i cridant la seva merda. Bordant des d’una barrera, a l’altra banda de la nostra pantalla. Confinat temporalment per, el dia pugui sortir, continuar confinat en aquesta altra presó sense murs que és el mercat laboral neoesclavista del segle XXI. Volent, almenys, aconseguir els 600 euros que ha de pagar per viure en aquest pis de 35 metres quadrats sense ni una finestra a l’exterior. «‘Los muros de esta celda no se ponen solos’», va recordar a ‘Hijodeputa’. Just abans d’acomiadar-se va llançar un consell: «¡Sindiqueu-vos! Tingueu la feina que tingueu: ¡sindiqueu-vos!».