Scott McClanahan: «A la novel·la actual hauria d'haver molt més rebentat de grans»

Contràriament al que afirmava el vell Bo Diddley, de vegades sí que pots jutjar un llibre per la portada. O per la foto de l’autor, ja posats. Si en la solapa el novel·lista posa cara d’escrutar focs en la distància alhora que sospita que algú s’ha tirat un pet als seus voltants (model Estadista Que Sospesa Els Grans Temes), no resulta complicat imaginar la resta. Scott McClanahan, que apareix a ‘El libro de Sarah’ lluint un... ¿maxibodi de nen?, sembla convidar-nos a un món de samarretes amb les mànigues tallades, borratxeres al volant (amb nens), dentadures destruïdes, aletes de pollastre que parlen i penya que veu catorze vegades seguides el vídeo de ‘November rain’ i després es trasllada a viure a l’aparcament del Walmart... D’acord, no tot es pot deduir de la foto de l’autor. Especialment allò de les aletes. Per això hauran de llegir-lo o fer un cop d’ull a l’entrevista que segueix. O les dues coses.

Les teves novel·les parlen de Virgínia Occidental. Els lectors espanyols no sabem gaire sobre el lloc, més enllà del que cantava John Denver.

Doncs la cançó s’equivoca. Totes les referències de la primera estrofa de ‘Take me home country roads’ són incorrectes [riu]. El riu Shenandoah ni tan sols és a Virgínia Occidental. Però és una cançó bonica. M’encantaria que la posessin en el meu funeral (en la versió de Toots & The Maytals).

Virgínia Occidental és més rural i muntanyós que Kentucky.

Som l’únic estat que està completament integrat als Apalatxes. L’est de Kentucky és similar a Virgínia Occidental, però històricament són molt diferents. Durant la guerra civil, Virgínia Occidental es va escindir de Virgínia per alinear-se amb Abraham Lincoln i el Nord, mentre que Kentucky sempre ha sigut totalment Vell Sud. Tot aquest rotllo del sud de plantacions i tal ens és aliè. Hi ha massa muntanyes on jo visc, és terreny miner, la meitat del carbó del país sortia d’aquí. Als obrers de les colònies industrials se’ls pagava amb vals que només podien utilitzar a la botiga de la companyia; eren esclaus a sou. La història obrera nord-americana del segle XX es va fer en el meu estat, amb les vagues i els sindicats. Gràcies als miners som l’únic estat que té una cosa semblant a la sanitat pública, des del 1948. Ho vam aconseguir partint caps, que és l’única manera.

El teu protagonista no és un assassí de nens, però té escasses qualitats redemptores. És passivoagressiu, paranoic, ressentit, rondinaire...

Moltes primeres persones són falses, especialment als Estats Units. Tots buscaran la simpatia del lector. Jo mai he buscat una cosa així. El que sí que vaig fer va ser equilibrar l’antipatia dels personatges. Si treus la Sarah, el llibre és com una pel·lícula de Jerry Lewis i Dean Martin on el segon falla. El personatge seriós d’un gag no pot ser massa divertit ni massa orgullós. L’Scott està tota l’estona rebotant contra la Sarah, que és el personatge centrat, per complicada que sigui.

També és una mica masoquista. S’ho passa bomba amb el dolor.

Si la meva mare veiés detonar una bomba atòmica, diria [afecta veu aflautada]: «oh, quin fong més bonic» [riu]. És optimisme psicòpata, però també un recurs narratiu. Crec que és la manera en què ens contem històries. Quan jo era jove sortia amb una noia que estava obsessionada amb Elvis Presley, i els meus pares ens van portar de vacances a Memphis. Ens embarcàvem els quatre en un escenari de malson, era tot espantós, ho vam passar fatal. Sis mesos després, tots els implicats estàvem dient «no va estar malament, ¿recordeu quan...?». I això és humà. Reformulem esdeveniments horribles i els convertim en comèdies.

La luxúria o la ira són més atractives que l’enveja o la covardia. El teu Scott plora i s’autocompadeix tota l’estona.

Com va dir Leonard Cohen, «és més fàcil ensenyar una ferida que un gra». Les ferides o les cicatrius diuen coses sobre tu que potser siguin horribles, però almenys tenen un costat heroic o fascinant. Però ser passivoagressiu és el pitjor que un home de Virgínia Occidental podria pensar de si mateix. Els pecats que queden millor són els que encaixen en la narrativa de mascle, però tenir rebequeries i sortir plorant d’habitacions no forma part d’aquesta narrativa. Els llibres de divorci són un estereotip nacional, gairebé un gènere. John Updike només en parlava, però jo mai he vist la meva experiència reflectida a les seves novel·les, on els personatges sempre contenen les seves emocions. Els divorcis que vaig veure eren explosius i caòtics i emocionalment desmesurats.

L’escena del rebentat de grans, per cert, fa que el llibre sigui pura narrativa de classe obrera, més que les caravanes o el menjar porqueria.

[riu] Seguríssim. Aquesta escena seria inacceptable en qualsevol altre tipus de novel·la, fins i tot en formes modernes de TV o cine en què les porqueries estan permeses. Aquí tenim el que anomenem Literatura Amb Ela Majúscula, i és increïblement formal i seriosa, els models són gent com Proust, és literatura d’una generació anterior, obsessionada amb trops del segle XIX i incapaç de veure coses al·lucinants que estan davant dels seus ulls ara mateix. En la novel·la actual hi hauria d’haver molt més rebentat de grans.

Algunes novel·les estan escrites per gent que s’interessa primordialment, gairebé exclusivament, per altres novel·les. No és el teu cas.

Els llibres espanyols que arriben als Estats Units són de gent com Javier Marías o Enrique Vila-Matas, gent que m’intriga, perquè bàsicament parlen de llibres que han llegit. De les seves lectures formatives. Les seves obres tenen un indubtable interès estructural, però algunes semblen mini biografies d’autors. ¿No preferiries fer un llibre amb quaranta biografies dels col·legues més dements que has tingut en la vida? [riu]. No dic que el que fan no estigui exempt d’interès.

La portada espanyola anuncia: «Un nou germà de sang per a Flannery O’Connor, Charles Bukowski i Harry Crews».

Tot i que aquestes comparacions són afalagadores, la meva veu es va desenvolupar a internet, on el que comptava era dir-ho de manera ràpida, divertida i xocant. Vaig créixer explicant i escoltant històries de puta bogeria amb els meus amics. Vaig créixer amb veus. Veus que mai he trobat en llibres, i que eren millors que les dels llibres. Algú va dir que la llengua russa era «carn parlada», i als Apalatxes hi ha una tradició oral similar. El que vaig fer va ser pujar aquestes veus a internet, un lloc perfecte per a aquest objectiu.

No és la font que satisfà els crítics seriosos.

Però ‘Madame Bovary’ va sorgir d’una xafarderia. Flaubert t’està parlant d’una dona caiguda en desgràcia del seu poble. És com si algú basés una novel·la en alguna cosa que li va explicar un col·lega. Avui dia obres del segle XIX es col·loquen en pedestals i fan la funció d’estàtues intocables, però s’oblida que el seu origen van ser anècdotes locals.

La teva novel·la conté fotos personals teves i dels teus fills...

Ja saps com va. Al primer capítol paren el protagonista per conduir borratxo amb nens petits al cotxe. A mi això no m’ha passat. ¿M’han parat per conduir borratxo? Sí. ¿He estat begut amb els meus fills alguna vegada? Sí [riu]. Crees una història de ficció mitjançant una xarxa d’històries reals. A la vida real fem el mateix. Modeles la teva narrativa i la teva identitat de la mateixa manera que en la ficció, prenent unes coses i rebutjant-ne d’altres. Moltes d’aquestes identitats resultarien falses si les examinéssim a consciència.

Escriure no és terapèutic. La teràpia és terapèutica.

Sempre vaig tenir una opinió pèssima de la teràpia, però al final va salvar la meva vida. Quan escric vull enlluernar, no fer una puta sessió de psicoanàlisi. Escriure per a mi és com resar; i a estones ho odio de la mateixa manera. Tots els meus amics estan morts. L’epidèmia d’opiacis va arrasar el meu estat. Primer l’oxicodona, després l’heroïna, es van carregar la majoria de gent que anava al meu institut. O van acabar a la presó. Sempre vaig saber que jo era diferent, només perquè l’escriptura era una cosa a què agafar-me, una raó per continuar net. Escriure és difícil, i organitzar-te la vida al voltant de l’escriptura més encara. S’ha d’estar sobri per aconseguir-ho.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una última pregunta: ¿què dimonis portes posat en la teva imatge de solapa?

El meu agent, que és una mica ‘pijo’, em va demanar unes fotos d’autor, i vaig decidir fer-me’n una amb bata de dona d’estar per casa, de cos sencer. Les porten les àvies d’aquí per anar a buscar llenya al cobert. Quan la va rebutjar, l’hi vaig enviar un parell més. En una d’elles sortia amb una túnica per a obeses i en l’altra amb una disfressa d’unicorn. Al final va utilitzar la de la bata.