Dani Martín: «Ja no intentaré molar a qui tingui un altre concepte musical»

El nou disc de Dani Martín, ‘Lo que me de la gana’, va anar postergant la seva edició per la complexitat de l’objecte físic: «Va amb un llibre il·lustrat, maquetes, entrades per a un concert únic...», explica el cantant madrileny, que ara veu com el coronavirus acaba de sabotejar el llançament, encara sense data. Però la música no s’atura: aquest dijous ha publicat ‘Los huesos’, mà a mà amb Juanes i avenç d’un àlbum que Martín espera poder presentar el 31 d’octubre al Palau Sant Jordi.

Un vídeo que han gravat Juanes i vostè per separat a les seves cases.

La companyia va cancel·lar el rodatge i a mi se’m va ocórrer que estaria bé no deixar de fer música, tot i que per practicar el que diu aquesta cançó haurem d’esperar una miqueta encara.

La lletra parla d’abraçades, de petons, de «sentirte cerquita»...

És una mica un bàlsam per a aquesta situació que estem vivint. En lloc de tornar a veure l’informatiu per quarta vegada, que, tot i que sigui realista pot transformar-se en energia negativa, aquesta cançó vol fer-te ballar i desitjar que això passi aviat.

La van compondre fa dos anys.

A casa de Juanes, a Miami. Jo preparava el meu disc i buscava gent que havia experimentat anant a llocs que em venien de gust, com Calle 13 o ell mateix. Volia recuperar una mica de l’essència del Juanes que va començar a agradar-me. Un tema que sonés molt fumat, amb base dub i amb una banda tocant a sobre de la programació. Vaig trucar a Lee Levin, bateria que va tocar amb Calle 13, i a Guillermo Vadalá, baixista de Fito Páez, entre d’altres, que li han fet a la cançó un gir cap a l’orgànic, amb un punt de sexe molt important.

Després de ‘La mentira’ on intervenia Sabina, ara amb ‘Los huesos’ sembla endinsar-se en una línia llatina que resulta bastant nova en el seu historial.

Jo no ho veig tan diferent. ‘Eres tonto’, d’El Canto del Loco, o ‘Caramelos’, tenien ritmes així. ‘Los huesos’ reflecteix una actitud molt irònica pròpia de la meva etapa a El Canto del Loco: aquesta manera de treure la veu, gairebé com si estigués recriminant alguna cosa a algú. La sento molt meva. En aquesta recerca que he fet he provat de fer-me un vestit a mida, no una disfressa.

¿Serà exagerat parlar d’un gir llatí respecte al nou disc?

El disc és un gir pel que fa a donar-me el permís d’escoltar coses que m’agraden i de barrejar-me amb gent. Té coses llatines, però també hi ha un cabaret amb Coque Malla, una rumba molt 2020, una cançó molt argentina i ‘sabinera’, un tema compost amb Guy Chambers, el productor de Robbie Williams, que és molt Brit-pop, una altra cançó que està en la línia del meu rotllo cursi dels meus últims 10 anys...

¡‘Rotllo cursi’!

Sí, sí, és un disc en el qual m’he permès que hi hagi tots aquests rols, personatges i etapes de la meva vida. Està bé trobar-te de manera natural cantant des d’un lloc que et recorda quan estaves a El Canto, o quan vas començar en solitari...

Fa un temps va confessar que el reggaeton li produïa moltíssim rebuig.

Sí, vaig escriure un missatge en el qual deia que preferia morir abans que cantar reggaeton.

Però els patrons rítmics d’altres gèneres llatins, com la cúmbia, als quals vostè s’ha acostat aquí, no estan tan lluny del reggaeton. ¿No és la producció el que marca les distàncies?

No estan lluny, no, tot i que si diem a Tainy, el programador de ‘Los huesos’, que fa reggaeton i molt bé, que això ho és, el més probable és que vomiti. Ell diu que jo soc el més allunyat a aquest gènere que ha sentit en la seva vida. Diu que això és pop de l’any 2020. ‘Los huesos’ jo crec que és cúmbia vella colombiana, i per a mi el ritme és molt dub. Té coses també d’un gènere colombià antic, el porro, molt folklòric. Al final, és cançó popular. Però també dic que hi ha coses de reggaeton que m’agraden, des de Calle 13 fins a molts ritmes de Mano Negra que ja anaven per allà, o el que fa Mon Laferte. Vaja, el meu respecte absolut al reggaeton, i si creuen que m’he ficat en aquest territori demano perdó, perquè res més lluny. I crec que no sé fer-ho.

¿És impossible pretendre sonar a la ràdio llatinoamericana sense acostar-se als ritmes llatins?

Jo mai he sonat a la ràdio a Llatinoamèrica, ni amb El Canto del Loco, perquè en aquella època la gent que teníem al voltant preferia que féssim molts concerts a Espanya, que era el que donava diners, i invertir en altres països era renunciar a això. I en solitari hem omplert el Metropolitan, a Mèxic, sense sonar a la ràdio. Però ara una cançó pot convertir-se en èxit i després posar-la la ràdio. Poques vegades les ràdios converteixen les cançons en èxits actualment.

Al disc també col·laboren Alejandro Sanz i el colombià Camilo.

Camilo és un compositor que admiro i que estimo, i em sembla ple de música preciosa, sense cap prejudici i amb ganes d’enriquir-se amb tots els gèneres musicals. Toca tots els instruments. Em vaig ajuntar a compondre amb ell fa gairebé tres anys. I Alejandro canta en una cançó meva; una mena de rumba d’avui. Jo sempre he sigut fan de ‘Deprisa, deprisa’, Los Chichos..., però mai m’hi havia atrevit. En aquesta vida tenim la por de no sortir del que fa molt temps que fem, i quan algú surt sembla un boig que es fica en terrenys que no li corresponen. Doncs aquest disc és ple d’això.

¿Creu que ha estat fent les coses pensan més en el que creia que agradaria que sentint la seva veu interior?

He estat molt temps intentant agradar a la crítica i als altres músics i crec que cal centrar-se més a fer una cosa que t’agradi per arribar al públic que vol sentir-te. Ja no buscaré maneres de seducció per intentar molar a gent que té un altre concepte de la música. Jo faig el que faig, soc el que soc, el mateix Dani que s’ajuntava amb El Canto del Loco per compondre un disc on hi havia rap, i Green Day, i Los Nikis, i Hombres G, i Los Ronaldos... Em ve de gust que no pari de passar això. Aquest disc el sento molt meu. No llegeixo Dostoievski ni m’agrada el cine polonès subtitulat. M’emociono veient ‘Up’, i ‘Vergüenza’, i ‘Ozark’.

Confia que els seus seguidors seran allà faci el que faci, més enllà del gènere musical.

Sí, tot i que tampoc crec que aquest disc representi un canvi. No m’he convertit en Kraftwerk. Però sí, m’he permès fer cançons de tots els estils perquè m’ha sortit de dins fer-ho. Perquè soc una persona que s’emociona amb una cançó de Miguel Bosé i amb una de PJ Harvey.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Aquests dies creix la preocupació i l’enuig en el món de la música pel panorama que pot obrir-se després del Covid-19. ¿Dirigiria algun missatge al Govern d’Espanya sobre la situació en aquest sector?

Aquí d’entrada llanço un missatge personal a la gent que fa 20 anys que treballa amb mi, ajudant-los en el que necessitni aquests mesos, comptant amb ells com ells han comptat sempre amb mi. Ara estem per a això, per ajudar-nos, i que qui tingui una mica més de recursos no faci fora la senyora que treballa a casa seva, o el jardiner, que no ens donem de baixa de les coses... Cal intentar ajudar. I de cara al govern, dir que la cultura necessita una ajuda, però també per sobre hi ha la sanitat, que en aquests moments acapara el protagonisme. No parlo d’economia, sinó dels sanitaris, que no reben el valor que mereixen. I tota aquesta gent que se l’està jugant: els transportistes a la carretera, les funeràries, els qui treballen per la nostra seguretat... Hem d’estar més units, ser més generosos, millors veïns. Pot sonar populista, però és la realitat.