'Blanco': un candorós autoretrat reaccionari de Bret Easton Ellis

El que abans va ser emblema de la generació X, el més modern i precoç exponent de la literatura de l’era ‘yuppie’, odia els mil·lennistes. Li semblen uns rondinaires, que han forjat el seu estatus victimitzant-se davant de la resta de la humanitat, que els maltracta o els subestima. Sembla que s’ha fet una imatge d’ells a base de tenir nòvios que ho són, per la qual cosa els seus atacs tenen l’aspecte de la venjança després d’una baralla d’alcova.

Però, compte, tots som Bret Easton Ellis; i si no que tiri la primera pedra el que no pensi que les generacions més joves són pitjors que la seva, més indolents i menys compromeses amb el món. Aquest pensament, un tant infantil, sorgeix potser com a venjança per no poder néixer una altra vegada, o potser perquè és el paper que li toca interpretar a una vella glòria que es creu massa sàvia. Hi ha alguna cosa, doncs, en els vuit assajos de ‘Blanco’, que poden llegir-se com un candorós autoretrat –que no autobiografia–, de tremendament reaccionari. Una certa nostàlgia per un temps en què la rebel·lia es vestia amb muscleres, esnifava cocaïna i ballava Giorgio Moroder sota llums de neó.

En aquest deixar-se portar per la nostàlgia, ens fa il·lusió que fos un adolescent fan de les pel·lícules de terror –¡‘Matar o no matar’! ¡‘La Cosa’! ¡‘La profecia’!– i que la seva educació sentimental, sexual i cinèfila es forgés segons els patrons bressonians d’‘American Gigolo’. És molt més interessant el que ha de dir sobre el poder icònic de Richard Gere que els comentaris que deixa anar sobre actors que va entrevistar per a revistes o per al seu famós ‘podcast’ (Judd Nelson, Jason Schwartzmann), que haurien

de ser més reveladors (amb Tom Cruise va compartir ascensor). De vegades Ellis conserva els seus dots d’observador sagaç de la realitat contemporània –aquella que amenaça de desaparèixer per combustió espontània–, les que van convertir Patrick Bateman en l’antiheroi de l’era Reagan, en la que

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

valies el que costava el teu últim vestit o la teva última bicicleta estàtica. És una pena que la controvèrsia sorgida arran d’‘American Psycho’ enfosqueixi per complet l’existència d’una novel·la tan visionària com ‘Glamourama’, que ignora per motius inexplicables.

‘American Psycho’ funciona com a porta d’ingrés a la veritable preocupació de Bret Easton Ellis, que no és cap altre que la qüestió del políticament correcte en l’era de les xarxes socials. L’autor de ‘Menos que cero’ reivindica la necessitat de posar el dit a la nafra en un moment en què els discursos socioculturals semblen codificats per rebatre qualsevol dissensió incòmoda, sobretot si arriba en forma de tuit. Fa l’efecte que Ellis vol reclamar per a si mateix la rellevància que va tenir un dia com a prescriptor de tendències sociològiques, i que ara sembla haver-se reduït al paper de ‘troll’ a Twitter. ‘Blanco’ és, en aquest sentit, un llibre commovedor sobre les penes d’un escriptor amb una manera d’entendre la fama, la seva, que és completament analògica en un context on l’estupidesa digital es propaga més de pressa que el coronavirus.