Álvaro Longoria: «En la societat 'prepandèmia', la responsabilitat sempre era de l'altre»

El productor i director Álvaro Longoria es va embarcar amb els germans Carlos i Javier Bardem en l’aventura de viatjar a l’Antàrtida per filmar no només la seva bellesa, sinó també la fragilitat d’un territori verge en greu perill a causa de la contaminació, l’escalfament global i la pesca indiscriminada. La seva missió, transmetre la necessitat de protegir un espai fonamental per a l’equilibri de la vida al nostre planeta a través d’un projecte de Greenpeace que consisteix en la creació d’un santuari per preservar l’ecosistema marí.

‘Santuario’ ha rebut l’Honorary Green Oscar i davant de la impossibilitat d’estrenar en sales de cine, podrem veure-ho des del divendres 10 d’abril en ‘streaming’ a les plataformes Amazon Prime Video, Filmin, Apple TV+, Google TV, Vodafone TV, Rakuten TV, Huawei Video i, durant el mes d’abril, en una data sense concretar, a Movistar+.

Aquesta pandèmia causada pel coronavirus ens ha situat en un lloc diferent del que ens trobàvem fa uns mesos com a societat. ¿Creu que és més urgent que mai reflexionar sobre la crisi mediambiental i la manera en què malgastem els recursos?

Crec que aquesta situació radical i terrible en què ens trobem farà que reflexionem sobre com fèiem les coses abans i com volem que sigui el món després de tot això. Perquè està clar que no hauria de ser igual.

Tant vostè com els germans Bardem van decidir fer un pas al capdavant i implicar-se en aquesta causa. ¿Per què?

Crec que el missatge del documental és que si vols canviar les coses, has de formar part d’aquest canvi. No pots esperar que els altres ho facin per tu. I el tema de l’emergència climàtica és molt urgent. O reaccionem ja com a espècie o l’ecosistema que ens dona menjar es trobarà en greu perill. És un tema que ens afecta a tots.

¿Creu en el poder del cine per transmetre un missatge?

És una forma perquè reflexionem. No es tracta de renyar la gent, de dir-li què ha de fer i què no, sinó una manera d’aprendre coses. Crec que els tres hem intentat posar el nostre gra de sorra fent el que sabem, comunicant a través de les imatges.

Sembla que hagi d’ocórrer una catàstrofe perquè molta gent prengui consciència de debò de la gravetat de l’assumpte.

Jo crec que en la societat «prepandèmia» en què vivíem, la responsabilitat sempre era de l’altre. I això és molt perillós, perquè és una tendència que té l’ésser humà, «jo m’aparto, ja ho arreglarà algú altre», però al final mai se soluciona res i arribem a atzucacs. I en aquest cas, el problema és que ens estem posant nosaltres en un greu perill, perquè l’amenaça de la destrucció de l’ecosistema és real. Molta gent n’és conscient, però el sistema i els mecanismes de poder no permeten que canviïn les coses. Potser ara és una bona oportunitat.

Al documental es fa referència a la necessitat de la pressió popular perquè els polítics prenguin mesures.

En la meva petita experiència amb els governs, crec que una cosa és el que pensen abans d’arribar al poder i una altra de molt diferent el que poden fer quan hi arriben. La quantitat de pressions és enorme, per les empreses, les decisions estratègiques, els interessos econòmics... L’única manera de saltar-se totes aquestes barreres és la pressió popular, al cap i a la fi, això és la democràcia, el desig de la majoria dels ciutadans. Així que és l’única manera de pressió possible. El poder el tenim tots, cal recordar-ho.

També es tracta en el documental el benefici que suposen les xarxes socials perquè els missatges es transmetin, però suposen una arma de doble fulla.

La democratització de la informació també ha suposat una baixada en el barem de la qualitat. El problema que tenen les xarxes socials és que són molt fàcils de manipular, hi ha un excés d’informació brutal i de vegades resulta difícil saber si el que estàs llegint és cert o no. Potser els diaris, que són els que fan el treball d’editors de la informació, són els que l’estan patint més en aquest sentit. En el cas de l’emergència climàtica està molt clar que han existit pressions per intentar retardar la conscienciació de la població perquè no es convertís en la qüestió urgent que és. Està clar que les xarxes socials han arribat per quedar-se, així que són els ciutadans els que han de ser més exigents i crítics amb el que llegeixen. 

¿Per què creu que consumim més documentals que mai?

Els documentals estan suplint la tasca del periodisme d’investigació, les anàlisis o els assajos. Abans, quan volies saber d’un tema, llegies un llibre o articles. Avui dia l’atenció de la gent és molt breu, el periodisme s’ha convertit en una cosa d’entrar i sortir, cal transmetre molt ràpidament el missatge perquè la gent no té paciència.

Com a president del Club dels Productors Europeus, ¿com s’ha pres les últimes declaracions del ministre de Cultura José Manuel Rodríguez Uribes i l’absència de mesures per al sector davant de la crisi actual?

Quans tens poca experiència, tendeixes a sortir per la tangent, que crec que és el que ha passat. En tots els països europeus s’han implementat ajuts per al sector. El pitjor que li pot passar a una indústria és el bloqueig, que és el que està passant a Espanya. Estic d’acord que els diners tenen ara unes prioritats molt concretes, salvar vides i garantir la salut de la població, però un Govern ha d’estar preparat per saber quines indústries se’n poden anar en orris.

¿Què opina de l’apagada cultural?

En aquest moment la divisió és perjudicial, cal estar units per crear solucions. Estem en una economia de guerra i tots els jugadors han de ser-ne conscients, també el Govern, i escoltar els que saben d’aquesta indústria. Però crec que ara no és moment de política, sinó de consensos.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vostè també és el productor de ‘Diarios de la cuarentena’, que s’ha estrenat a TVE.

És un format que ha nascut de la necessitat per parlar del que estem vivint en temps real, però no s’ha deslliurat de la polèmica, alguns grups han intentat utilitzar-la com a arma llancívola, una cosa que va en contra de l’esperit de la mateixa sèrie.