Bayona, Belén Funes, Cobeaga...: deu directors trien les seves pel·lícules favorites per al confinament

El llarg confinament a casa ens permet, entre altres coses, poder disposar d’aquell temps extra per veure aquella pel·lícula que ens va quedar pendent o per recuperar aquell cine que un dia va marcar les nostres vides. Deu cineastes espanyols en reclusió forçosa accepten la proposta d’EL PERIÓDICO per rememorar i recomanar-nos algunes de les seves pel·lícules favorites de sempre i, de passada, explicar-nos on i com els ha agafat la crisi pandèmica.  

J. A. BAYONA

El director barceloní s’ha quedat encallat als antípodes, concretament a Auckland, Nova Zelanda, on a principis de febrer es va iniciar el rodatge d’‘El señor de los anillos’, sèrie d’Amazon per a la qual dirigirà els dos primers capítols. «Aquí es pot passejar i sortir a fer esport, però, vaja, hi ha ganes de tornar», assegura el cineasta, que ens recomana, per sortir del tràngol, ‘E. T., l’extraterrestre’, del seu mestre Steven Spielberg: «Sempre és bon moment per recuperar-la, però ara encara més.  En aquests temps en què el cine de bons sentiments està tan mal vist, s’ha de recuperar aquesta història d’amistat i deixar-se portar per les seves emocions. És, a més, una bona teràpia contra l’onada de cinisme i odi que ens envaeix». Bayona, tipus sensible, reivindica també ‘Dies de ràdio’, de Woody Allen. «En una seqüència, el protagonista evoca les seves visites al Radio City Music Hall, on solia acudir a veure pel·lícules d’estrena amb la seva tia... El silenci just abans que comenci la pel·lícula és meravellós. No hi ha res comparable a veure una pel·lícula en el cine, i ho enyoro molt en aquest moment».

---

JAVIER CALVO

Els Javis eren a Madrid muntant la sèrie ‘La Veneno’, sèrie de la qual es va estrenar el seu primer episodi en plena pandèmia. Durant un dels seus descansos, Javier Calvo ens evoca que, a l’escola, tenia una assignatura de cine i el seu professor li va descobrir títols com ‘Kids’, de Larry Clark, i ‘Gummo’, de Harmony Korine, que van suposar un despertament per a ell. A més, un estiu quan era petit, a casa del seu oncle, va devorar totes les pel·lícules d’Almodóvar. «Va ser ‘Volver’ la que em va fer voler dedicar-me al cine; devia tenir uns 13 anys i va suposar un punt d’inflexió».  «Una altra pel·lícula crucial va ser ‘Billy Elliot’. Era el meu aniversari i vaig convidar els meus amics al cine. No estava passant un bon moment i aquell desig del nen de desafiar allò que s’espera d’ell i lluitar per les seves aspiracions em va tocar molt. Vaig sentir que hi podia haver un lloc per a mi en algun indret». 

BORJA COBEAGA

A Borja Cobeaga el confinament l’ha agafat a la seva vivenda de Las Matas, a Madrid, i aquestes setmanes està aprofitant per donar un impuls al nou projecte que té amb el seu inseparable amic Diego San José, encara en fase inicial. Com molts nens de la seva generació, es va criar davant la televisió. «Això em va portar a veure pel·lícules que no eren per a la meva edat, com ara ‘El increíble hombre menguante’ i ‘El hombre con rayos X en los ojos’, que em van encantar, però encara recordo amb cert nivell de malson». D’aquella època de nen també recorda ‘El ventafocs’, amb Jerry Lewis, i ‘Mi amigo el fantasma’, tot i que més endavant, seria ‘El jove Frankenstein’ la pel·lícula que el va inclinar cap al gènere còmic. «La meva mare la va gravar en casset i la posàvem a casa de fons, així que me la sé de memòria».

---

DANI DE LA ORDEN

És un dels directors més prolífics de l’actualitat, i si fa poc estrenava ‘Hasta que la boda nos separe’, ja es troba muntant la seva següent comèdia a la casa de la seva família a Barcelona. Es va criar veient cine d’acció dels 90, de ‘Twister’ a ‘Deep blue sea’ passant per ‘Starship troopers’, tot i que la pel·lícula que va marcar el seu creixement va ser ‘Abans de l’alba’, primera entrega de la trilogia romàntica de Richard Linklater amb Julie Delpy i Ethan Hawke. «Era només de diàlegs i d’emocions, i em va fer la sensació que m’havia fet més gran veient-la». Durant la seva adolescència, anava com a mínim tres vegades al cine cada setmana i consumia tota mena de gèneres, tot i que no s’adeqüessin a l’edat que tenia. «Crec que des de sempre he entès el cine com una eina cultural i educativa i m’alegro d’haver sigut un nen que descobria les pel·lícules sense cap tipus de censura». 

---

BELÉN FUNES

Ha sigut un any intens per a Belén Funes gràcies a l’èxit de ‘La hija de un ladrón’, pel·lícula per la qual ha guanyat el Goya a la millor direcció novella. Així que ara aprofita per centrar-se en nous projectes durant aquests moments d’aïllament a la seva casa de Barcelona mentre intenta deixar de fumar. I aprofita per recomanar-nos pel·lícules que la van marcar, com ara ‘Sol a casa’, que va veure quan tenia 8 anys. «Em flipava, la vaig veure tantes vegades amb els meus cosins que vaig acabar aprenent-me els diàlegs (doblats, és clar) de memòria». També ‘Parc Juràssic’, que va veure amb 9 anys. «Em vaig obsessionar tant que volia ser paleontòloga, em vaig comprar els llibres i una vaixella de marxandatge. Amb el temps vaig descobrir que està contada de manera tan brillant que el que m’agradava de veritat era la pel·lícula, no l’ofici dels personatges». 

ELENA MARTÍN

Elena Martín estava escrivint el seu segon llargmetratge a la residència de guionistes Ikusmira Berriak, a Sant Sebastià, quan es va decretar l’estat d’alarma i la seva parella la va venir ràpidament a buscar. «Ara estic al seu pis, amb sis persones més i tres gats», diu la directora de ‘Julia ist’ i actriu protagonista del curtmetratge ‘Suc de síndria’. Martín ens recomana dues pel·lícules per al que ella anomena «el temps a casa». D’una banda, ‘Entre nosaltres’, de Maren Ade, la directora de ‘Toni Erdmann’, «una pel·lícula que tracta l’amor i les tensions d’una parella jove amb sensibilitat i mala llet». I de l’altra, ‘Tú, yo y todos los demás’, de Miranda July, «una artista amb un to tendre, però directe, complex i emocionalment molt intel·ligent. Hi ha escenes que he revisat milers de vegades per tornar a riure o entendrir-me. És una de les meves pel·lis imprescindibles», diu la directora barcelonina. 

---

PAULA ORTIZ

Les pel·lícules que més han influït Paula Ortiz remeten directament a algunes de les seves particularitats com a cineasta, com la simbologia i la poesia visual. És el cas d’‘Orlando’, de Sally Potter. «Conté moltes de les claus que m’han construït i em continuen interpel·lant». Obres que s’allunyen de la realitat, però des d’un lloc molt lligat a la terra, i que aconsegueixen transcendir els significats cap a altres llocs, com ara ‘Tres colors: blau’, de Kieslowski. Tot i que, si hagués de triar una sola pel·lícula, aquesta seria ‘La paraula’, de Dreyer. «La vaig veure quan era petita i, tot i que no la vaig entendre del tot, estava sent conscient de l’experiència». 

A la directora de ‘La novia’ la crisi del coronavirus la va agafar localitzant al nord d’Itàlia per a la seva pròxima pel·lícula, ‘Across the river into the trees’, adaptació de la novel·la de Hemingway, però ja es troba a Saragossa amb la seva família. 

---

GRACIA QUEREJETA 

Des de la seva casa de Madrid, Querejeta ens evoca que, quan va veure ‘La Raulito’ (1975), es va quedar impressionada, tot i que al seu pare, Elías Querejeta, no li va agradar gens: «Em va semblar un bon exemple de cine que anunciava en la cartellera el final de la dictadura». Adora ‘La festa’, des dels vuit anys l’ha revisitat moltes vegades, també amb el seu fill quan era petit, i ‘Cantant sota la pluja’, el seu musical favorit. «En el meu record, per sempre, la sabata verd jade de Cyd Charisse». Va veure ‘L’últim tango a París’ a Biarritz amb la seva mare, «que sempre va ser molt moderna», tot i que no sap si es va penedir d’haver-la-hi dut, i des d’aleshores l’ha perseguit la banda sonora de Gato Barbieri. I, tot i que se li torça el gest si sap que una pel·lícula dura més de dues hores, una de les seves favorites en dura més de quatre, ‘Les millors intencions’.

---

ALBERT SERRA

Als 5 anys va veure ‘Brigadoon’ i es va convertir en la pel·lícula favorita de la seva infància. «El joc entre la realitat i la imaginació, el que és veritable i el que és fals, és una cosa que he intentat traslladar a les meves pel·lícules, crear un món paral·lel on les lleis i la lògica funcionin d’una altra manera». De Minnelli també destaca ‘Melodies de Broadway’: «Em vaig adonar que es podia fer cine amb allò que tenia al meu voltant, com els personatges de la pel·lícula, que construeixen un espectacle a partir de les seves petites diatribes personals». Finalment, des del seu retir a Banyoles i mentre prepara el seu pròxim projecte, ‘Bora Bora’, destaca ‘El camino de Cutter’, pel·lícula de culte del txec Ivan Passer sobre el poder de les grans corporacions i l’heroi de la qual el va influir a l’hora de no seguir el camí predeterminat.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

DAVID VICTORI

A David Victori el confinament l’ha agafat a Madrid, on estava immers en el rodatge de la sèrie ‘Sky rojo’, el nou projecte per a Netflix dels creadors de la ‘La casa de papel’. «Havíem rodat durant diverses setmanes, però el projecte s’ha quedat a mitges», explica el director manresà, que té pendent d’estrena el seu segon llargmetratge, ‘No matarás’. Potser perquè entre un rodatge i l’altre gairebé no va tenir temps per desconnectar, Victori aprofita ara per descansar, pensar, escriure i poder veure aquest cine que tenia pendent. I per recomanar-nos una de les seves pel·lícules favorites, ‘Olvídate de mí’, de Michel Gondry (2004). «L’amor explicat al revés; senzillament fascinant», diu el director, entregat de cor al preciós (i desmemoriat) idil·li entre Jim Carrey i Kate Winslet. També ens proposa, per aixecar encara més l’ànim, ‘Slumdog millionaire’, de Danny Boyle (2008): «Pura adrenalina en una pel·lícula màgica, optimista i molt, molt intel·ligent».