El director Álvaro Longoria ens explica l'aventura dels Bardem a 'Santuario'

Javier Bardem és conegut per la seva brillant trajectòria artística però també pel seu compromís amb la societat i està sempre disposat a ajudar les causes en què creu. Per això no li va costar acceptar l’oferta que li va fer Greenpeace per mitjà del seu germà Carlos: acompanyar-los en un viatge a l’Antàrtida amb la intenció de promoure una recollida de firmes per convertir el seu oceà en un santuari preservat.

  

 

La seva estada entre paisatges gelats a baixíssimes temperatures sent testimonis excepcionals de les meravelles de la naturalesa va ser retratada per un còmplice habitual dels germans, el càntabre Álvaro Longoria, amb qui ja van treballar a Hijos de las nubes, la última colonia. El resultat d’aquesta aventura és Santuario, un documental que pretén conscienciar sobre la protecció d’aquest espai privilegiat i que havia d’estrenar-se en cines però que, a causa de l’actual situació, s’exhibirà directament en diverses plataformes (Amazon Prime Vídeo, Filmin, Apple TV+, Google TV, Vodafone, Rakuten, Huawei i, pròximament, a Movistar+).

L’actor narra en primera persona les seves experiències, viu el dia a dia de la tripulació i s’emociona coneixent els pingüins, veient les balenes amb gep o descobrint les meravelles que amaga el fons del mar. La gent de Greenpeace li explica dades que desconeix i accepta emprendre una gira amb ells per convèncer els polítics europeus. Aquest documental pretén mostrar la bellesa d’aquest racó verge de la Terra i advertir que és necessari i urgent prendre mesures per protegir-lo. Però també és la crònica d’un apassionant viatge atapeït de sorpreses. El mateix Álvaro Longoria ens explica com ho van viure.

-Uns vestits incòmodes però imprescindibles. «Quan vam arribar a l’Arctic Sunrise, el barco de Greenpeace en el qual anàvem a passar els següents 10 dies, el primer que ens va cridar l’atenció va ser que havíem de posar-nos uns vestits de supervivència a l’aigua bastant complexos (a la pel·lícula pot veure’s la dificultat de Javier per entrar en un). El missatge era clar: si caieu a l’aigua, el més probable és que moriu de fallada cardíaca pel xoc tèrmic, si sobreviviu teniu 3 o 4 minuts perquè us rescatem o patireu mort per hipotèrmia».  

-Pingüins i turistes. «La primera excursió que vam fer va ser per veure una colònia de pingüins. I va ser molt curiós perquè vam arribar a una badia al mar de Wedell, a rodar una colònia de  pingüins chinstrap. Ens vam preparar amb tots els equips de supervivència, molt vistosos, i vam desembarcar a les llanxes de Greenpeace. Al cap de pocs minuts va arribar un barco de turistes i van desembarcar uns 200 vellets que havien vingut en un creuer de plaer».

-T’assembles a un famós. «Al cap de poc de desembarcar van començar a fer-nos fotos a nosaltres, m’imagino que ja havien vist molts pingüins i no tants activistes de Greenpeace i ens havíem convertit en la curiositat. Fins i tot hi va haver una senyora molt simpàtica que va parlar amb el Javier per dir-li si no li havien dit mai que s’assemblava a un actor famós, ell es va fer el boig i tot va quedar en una ximpleria».

-El barco i el temporal. «El nostre viatge a bord estava planejat per durar 10 dies, nosaltres vam anar amb avió a un aeroport de terra a l’illa del Rei Guillem que només funciona si fa bon temps. Però el novè dia es va desencadenar un terrible temporal. L’Arctic Sunrise és un trencaglaç, i això significa que no té quilla. És com una closca de nou, ja que puja al gel i el trenca des de dalt. Això fa que es mogui molt amb mala mar. Per això l’anomenen ‘la rentadora’».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

-Una situació límit. «Durant dos dies sencers vam estar patint ones de 10 metres, ajaguts a les nostres cabines amb un tremend mareig i amb visites regulars al bany. El pitjor va ser que quan finalment vam fondejar a prop de l’aeroport ens van comunicar que no hi havia vols pel mal temps, i que si en 48 hores no millorava el temps caldria salpar de tornada a Xile durant tres dies pel temible pas de Drake i el cap d’Hornos en ple temporal. A la mateixa tripulació li canviava la cara pensant en una travessia amb temporal de tornada a Xile. Finalment el temps va millorar i vam poder desembarcar».

-Una desagradable sorpresa final. «Quan ja estàvem a punt de baixar de la zòdiac vam tenir la mala sort que una bossa de plàstic (se suposava que no hi havia plàstics allà) es va enganxar al motor de la llanxa i vam quedar a la deriva. Per sort era a prop de la platja, però vam haver de tirar-nos a l’aigua per desembarcar. Érem a prop de la costa i portàvem els famosos vestits de supervivència. Al final ens vam adonar que, efectivament, ¡¡¡eren molt importants!!!»