Desfilada virtual d'estrelles contra el coronavirus

En dies estranys com aquests, els grans esdeveniments (mono)culturals de música en directe tampoc poden ser el que eren. Difícil plantejar alguna cosa com el Live Aid de 1985, megaconcert contra la fam a l’Àfrica que la gent va poder veure en directe des de casa, gràcies a la retransmissió via satèl·lit, però també al ja enderrocat John F. Kennedy Stadium de Filadèlfia i el Wembley de Londres. 

Però les limitacions del distanciament social poden significar, a més d’un destorb, una oportunitat. Per exemple, la de fer un Live Aid diferent, sense primeres ni segones files. Íntim i domèstic. Una cosa semblant va ser ‘One world: Together at home’, especial musical contra el coronavirus que de dissabte a la nit a diumenge va portar actuacions íntimes de grans estrelles a les cases de més de 175 països a través d’un grapat de cadenes televisives, plataformes i xarxes socials. 

Darrere de la idea hi havia l’organització d’activisme social Global Citizen, i el principal beneficiari ha sigut l’OMS; en concret, el seu fons solidari de resposta al Covid-19. Lady Gaga va exercir com a comissària i, segons ha explicat, també es va encarregar de cridar a donants potencials, bàsicament grans empreses i líders mundials. La iniciativa ja ha aconseguit compromisos per valor de gairebé 117 milions d’euros.

Jornada bastant històrica

Gaga no es va cansar de recordar-ho els dies previs. ‘One world: Together at home’ no seria un esdeveniment de recaptació de fons. L’espectador no havia de treure la cartera ni el telèfon. Tot es basava a mirar, escoltar i disfrutar. En relaxar els ànims, tot i que entre cançó i cançó se’ns van recordar els efectes del Covid-19 a través de testimonis esquinçadors de les i els valents que estan lluitant en les primeres línies: professionals sanitaris, científics, treballadors de serveis essencials... Va ser una llarga, llarga nit en alternança constant entre la descompressió i l’esglai infinit. 

En total van ser vuit hores de muntanya russa emocional: les sis primeres en forma d’emissió per streaming i les dues últimes com a ‘blockbuster’ televisiu inusualment artesà, com tot a la tele ara mateix. Segurament gràcies a la inferència de Gaga, tres grans cadenes rivals dels Estats Units (ABC, CBS i NBC) van accedir no només a emetre el mateix programa a la mateixa hora, sinó també que les seves grans estrelles del ‘late-night’ (Jimmy Kimmel, Stephen Colbert i Jimmy Fallon, respectivament) es repartissin la feina de presentar-lo. En diversos sentits, ‘One world: Together at home’ va tenir bastant d’històric. 

Comunió en diferit

Si diem «bastant» en lloc d’«absolutament» és perquè, en realitat, tot el material s’havia pregravat, cosa que va rebaixar una mica la sensació d’estar vivint una cosa irrepetible en comunió global. Sigui com sigui, la decisió s’entén. Si un simple xat amb la família per Google Duo sempre porta problemes, imagineu-vos l’improbable d’anar enllaçant desenes de connexions amb cases (o casasses) de tot el món i que quedi professional.

L’especial va semblar dissenyat per als països que utilitzen hora central europea, com el nostre: va començar les vuit amb un clip sobre els aplaudiments de les vuit. Durant les sis hores de preescalfament, estrelles del cine i la televisió com Jameela Jamil, Matthew McConaughey, Danai Gurira i Don Cheadle van fer torns en les tasques de conscienciació i crida a l’acció. La primera veu cantant: la d’Andra Day amb una motivacional ‘Rise up’. Després arribarien clips domèstics de Niall Horan, Hozier amb Maren Morris, Rita Ora, Christine and the Queens, Kesha o el matrimoni de pianistes clàssics format per Lang Lang i Gina Alice Redlinger. 

Pot ser que no fos un directe-directe, però podia ser més distret que una retransmissió de concert a l’ús. L’escenari canviava, és clar, amb cada artista. També la manera de presentar i gravar les cançons. Luis Fonsi ens va sorprendre tocant amb tres músics més. Tots ben separats, sigui com sigui, al contrari que Picture This, apinyats en un sofà. Charlie Puth no es va preocupar de fer el llit. Sheryl Crow va abraçar la professionalitat completa, però per què no fer-ho si tens un estudi al graner de la teva casa de camp. Però els qui realment es van lluir van ser els sud-coreans SuperM: van cantar ‘With you’ mentre ens mostraven els seus ‘hobbies’ de confinament, com cuinar, pintar o muntar maquetes de barco. El món de ‘One World: Together at home’ va ser ampli i també va incloure artistes de Sud-àfrica (Black Coffee, Cassper Nyovest, Sho Madjozi), l’Índia (Vishal Mishra) o Hong Kong (Jacky Cheung).

Les dues hores de la veritat

Si durant aquest primer tram el ritme de l’emissió va ser relaxat, en les dues últimes no hi va haver temps de mirar el rellotge. L’espectacle va fluir amb precisió i agilitat, ben animat per Colbert, Fallon i Kimmel, i amb números musicals en general breus. Lady Gaga va arrencar aquest apartat amb una versió de ‘Smile’, de Nat King Cole. «El que vull fer aquesta nit és donar-vos permís, almenys per un moment, per somriure», va dir per justificar la seva elecció de cançó, no gaire original, tot sigui dit. 

Altres artistes també van recórrer a estàndards de sentir-se bé, com els enamorats Shawn Mendes i Camila Cabello (‘What a wonderful world’) i els només col·legues John Legend i Sam Smith (tots dos fardant de trofeus, Smith més subtilment, en la seva versió de ‘Stand by me’). 

Stevie Wonder va recordar el ‘Lean on me’ del recentment difunt Bill Withers, mentre que Paul McCartney va retre homenatge a la seva mare, llevadora de professió, abans d’encarar ‘Lady Madonna’. Més figures venerables: Elton John des del seu jardí amb un apropiat ‘I’m still standing’ (‘Encara estic dempeus’), o els Rolling Stones, cada un a casa seva (i Charlie Watts sense bateria, tocant a l’aire), amb la no menys apropiada ‘You can’t always get what you want’ (‘No sempre pots tenir el que vols’, com per exemple, sortir de casa ara mateix).

Optimisme versus realisme 

Hi va haver artistes que van provar de veure les coses amb optimisme i bon humor, i d’altres, en canvi, semblaven decidits a enfonsar-nos la nit. Kacey Musgraves va optar per ‘Rainbow’, una cançó amb missatge de «al final tot anirà bé». Fallon es va acompanyar de The Roots, la banda resident del seu programa, per a una versió del ‘Safety dance’ de Men Without Hats amb la lletra lleugerament retocada: ara la cosa ja no va de mirar-se les mans, sinó de rentar-se-les. Lizzo va escollir ‘A change is gonna come’ de Sam Cooke per fer-nos creure en això, que això canviarà. Billie Eilish i el seu germà Finneas (¿qui dels dos es va saltar el confinament?) no van versionar ‘Stormy monday blues’, de Bobby Bland, sinó ‘Sunny’, de Bobby Hebb.

El menys optimista va ser Billie Joe Armstrong. D’entre tot el llarg repertori de Green Day, va escollir ni més ni menys que ‘Wake me up when September ends’ (‘Desperta’m quan acabi setembre’): les seves previsions quant a desconfinament i desescalada són d’un catastrofista de mal averany. Eddie Vedder (líder de Pearl Jam) va recórrer a un harmònium del segle XIX per a una excel·lent però desconcertant ‘River cross’: «No vull que aquest somni s’acabi mai», va cantar amb la seva veu gutural. En la recta final de ‘Soon you’ll get better’, Taylor Swift entonava una conclusió desoladora: «Això no tornarà a ser normal, si és que alguna vegada ho va ser». Volia fer-nos plorar, com Jennifer Lopez amb la seva trista versió d’aquell ‘People’ popularitzat per Barbra Streisand.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El clímax final va arribar amb una èpica versió a múltiples pantalles de ‘The prayer’, el duet dels 90 d’Andrea Bocelli i Céline Dion, amb la participació de tots dos i l’afegit de Gaga, Legend i Lang Lang. Però internet havia explotat amb més força bastant abans: amb l’aparició sorpresa de Beyoncé per denunciar la desproporcionada xifra de morts per coronavirus entre la població negra. 

Estem tots en la mateixa batalla, però no tots amb els mateixos mitjans ni la mateixa protecció. En certa manera, l’especial va servir per posar en relleu les abismals desigualtats socials d’aquest món: en un clip se’ns recordava la situació dels sense sostre i en un altre, poc després, Jack Black ens animava a fer exercici mentre oferia un ‘tour’ gairebé ofensiu per la seva mansió amb pista de ‘skate’.