'Noche y océano': una rapsòdia contra la precarietat

El 2015 Raquel Taranilla va publicar un llibre impressionant, ‘Mi cuerpo también’, sobre la seva experiència de malalta de càncer. No era un mer testimoni, sinó un crònica minuciosa i una anàlisi serena i rigorosa –fins i tot en termes acadèmics– del duríssim procés de la malaltia i dels efectes somàtics i psicològics del seu tractament. Cinc anys després ha obtingut el premi Biblioteca Breu amb la seva primera novel·la, ‘Noche y océano’, i en aquesta obra queden transvasades i magnificades les virtuts d’aquell assaig. Davant d’aquest debut narratiu, i pensant en escriptores com Marta Sanz, Cristina Morales, Aixa de la Cruz o Marina Perezagua (¡però són moltes més!), és difícil evitar la impressió que el present literari, d’un criticisme que cou, és femení.

La palanca d’arrencada de la trama, el robatori al cementiri berlinès de Stahnsdorf del cap del cineasta F. W. Murnau (el realitzador de ‘Nosferatu’) i el consegüent misteri sobre la identitat i els motius del profanador, és un refugi. Perquè el que interessa a Taranilla no és armar un ‘thriller’ amb la seva revelació gradual de l’enigma, sinó una cosa que transcendeix els protocols d’un gènere literari: despullar la societat de la sobreinformació que ens empetiteix; assenyalar acusadorament la banalització i mercantilització de la cultura; retratar la desoladora precarietat professional, econòmica i existencial de molts professors universitaris, perduts en un laberint anomenat «carrera acadèmica» del qual ja no poden ni saben sortir. Tret que, després d’anys de lluitar pel seu futur, abaixin els braços, claudiquin i admetin la seva derrota.

Crisi existencial 

És el que li passa a la narradora, Beatriz Silva, experta en sociologia del turisme, autora de quaranta i tants ‘papers’ el sentit dels quals, de sobte, s’esfuma: per a què tota aquesta verborrea buida que ningú llegirà. Als seus 32 anys, havent culminat en anys de dura tasca acadèmica el cim de la precarietat, se sent vençuda i es rendeix. La propietària de la casa on viu de lloguer li anuncia que el seu amic Quirós s’instal·larà amb ella durant un temps: es tracta d’un friqui apassionat amb l’obra de Murnau que prepara un documental sobre el rodatge a la Polinèsia del seu últim film, ‘Tabú’. Quirós, amb la seva companyia imposada i intermitent, serà un objecte de desig, alhora que un exemple de com obsessionar-se amb una investigació que a gairebé ningú interessa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però, com he dit, la trama sobre Murnau, que es desenvolupa amb una erudició res menyspreable, funciona com a bastidor d’una escriptura torrencial, irrefrenable, centrifugadora, que atreu tots els assumptes que passen per la seva òrbita, d’una prosa bulímica que en un moment la narradora descriu com a «discurs cancerós» perquè prolifera en múltiples direccions sense ordre, embolicant i ‘enmarranando’ (la paraula és seva) tot el que arrossega. Aquesta errància discursiva, amb un punt de síndrome de Diògenes de les dades, és una imatge justa de la manera en què ens movem en un univers hipersaturat d’informació. Taranilla hi ironitza i provoca el lector perquè ell també es llanci (a internet) a pescar certes dades. Per exemple, quan Bea Silva desisteix del joc de buscar què havien fet als seus 32 anys –per comparar els seus assoliments amb si mateixa– tots els que cita, des de Marx fins al pintor Robert Delaunay, que és de qui adopta el joc.

A la farga de ‘Noche y océano’ hi ha molts anys d’afany i un espès i irònic ordit de ‘links’ culturals en què brilla l’autoconsciència de l’autora i la seva imperiosa necessitat d’ajustar comptes. Res personal, més aviat generacional, tot i que el talent resplendent sigui només seu.