Recordar el genial Marcos Mundstock repassant els concerts de Les Luthiers

Aquesta setmana rebem la trista notícia de la mort de Marcos Mundstock, un dels membres originals del divertidíssim grup Les Luthiers i el seu humor intel·ligent. La seva absència deixarà aquest idolatrat conjunt argentí de comèdia i música clàssica sense la seva veu radiofònica i els seus irònics comentaris sobre el seu compositor de referència, Johann Sebastian Mastropiero. Deixem enrere la tristesa i disposem-nos a retre-li un homenatge com a ell li agradaria, amb un gran somriure i, per això, res millor que repassar les obres que ens deixa.

En el seu canal de Youtube podem veure gairebé tots els seus espectacles complets (a mesura que van passant els anys, la qualitat dels vídeos és millor) i descobrir els seus insòlits instruments informals creats a partir d’objectes quotidians com el Bolarmonio, el Contrachitarrone de gamba, el Yerbomatófono d’amore o el Tubófono silicónico cromático. Comencem pel primer que van gravar, Viejos fracasos (1976), subtitulat Lo peor de su repertorio. Era una antologia dels seus primers èxits com la ‘canción de los barqueros del Vólgota’ (Oi Gadóñaya), el ‘cantar bastante de gesta’ (Epopeya de Edipo de Tebas) o la Serenata mariachi. Mastropiero que nunca (1977) estava compost íntegrament per peces d’aquest autor que ells van inventar amb escenes senzillament genials com el tràiler cinematogràfic El asesino misterioso, la narració del documental Visita a la Universidad de Wildstone o el madrigal La bella y graciosa moza marchose a lavar la ropa, la mojó en el arroyuelo y cantando la lavó, la frotó sobre una piedra i la colgó de un abedul. Pausa per respirar. I Mundstock encara no portava barba.

 

 

El seu millor espectacle i les seves primeres antologies

Les Luthiers hacen muchas gracias de nada (1979) incloïa la cançó infantil La gallina dijo Eureka o la música per a radioteatre, Sinfonía interrumpida. Luthierias (1981) va ser considerat pels mateixos artistes un dels millors que hagin creat i no és estrany, ja que contenia moments hilarants que després han recuperat com el Bolero de los celos o la sarsuela Las maja del Bergantín. Humor dulce hogar (1985) destacava per la seva cançó pusil·lànime Serenata tímida i la suite circense Vea esta noche.

 

 

Viegésimo aniversario (1987) s’iniciava amb temes nous com la rapsòdia gastronòmica Encuentro en el restaurante (i el seu pròleg en el qual Mundstock perdia els papers i havia d’improvisar) o el joc de paraules on brillava la mímica Quien conociera a María amaría a María i, fora de programa (com solien anunciar), recuperaven vells èxits com la chanson Nuit de París. Grandes hitos (1992) també jugava amb el títol perquè ells ja eren «grandecitos» i era el moment de fer una antologia en què recordaven algunes peces ja citades i títols mítics com la partitura per al ‘western’ Kathy la reina del saloon o la crítica als falsos predicadors El sendero de Warren Sánchez.

 

 

Novetats i un concert de veritat (més o menys)

Els temes nous arribarien el 1994 amb Unen cant con humor amb el merengue El negro quiere bailar, Así hablaba Sali Baba (una paròdia dels gurus amb influències de la música de l’Índia) o el bolero Perdónala. Bromato d’armonio (1996) destaca per la seva òpera La hija de Escipión, la sonata Para Elizabeth o la misteriosa Quién mató a Tom McCofee. Continuaven jugant amb els títols amb Todo por que rías (1999) amb la seva Radio tertulia, les seves Loas al cuarto de baño amb instruments que reciclaven sanitaris (com una dutxa o un bidet) o una incursió en la música contemporània amb l’inesperat rap Los jóvenes de hoy en día.

 

 

A El grosso concerto (2001) van comptar amb la col·laboració de la Camerata Bariloche, una prestigiosa formació de cambra argentina, que arrencava el concert per després seguir amb quatre temes clàssics dels Luthiers com la balada A la playa con Mariana, i un tram final en què els dos grups actuaven junts amb peces com el Concierto para piano y orquesta de l’impronunciable Mpkstroff. Las obras de ayer (2002), també conegut jocosament com a Las sobras del ayer, combinava temes nous i antics i contenia La balada del 7º regimiento o La canción a la independencia de Feudalia.

 

 

Més recopilacions i Mundstock al cine

Aquí Les Luthiers (2005) era una nova recopilació en què recuperaven la Candonga de los colectiveros i la samba Añoralgias. El 2007 van celebrar els seus 40 años amb un especial televisiu rodat en un parc a l’aire lliure amb un públic molt espontani i commemorant l’aniversari amb una altra antologia dels seus grans èxits. Cal esperar a Lutherapia (2008) per trobar temes nous, igual de genials que sempre, com el vals geriàtric Pasión bucólica o l’exorcisme simfònic El día del final. La conversa entre un psicoanalista i el seu pacient, traumatitzat haver d’escriure una tesi sobre Mastropiero, era el fil conductor. Els espectacles posteriors encara segueixen utilitzant-los a les seves gires i per això no estan disponibles.

 

 

També hi ha una faceta menys coneguda de Mundstock i és la d’actor en diverses pel·lícules. Més enllà de ‘cameos’ en títols com Torrente 3, se’l va poder veure com a analista que socorria el protagonista de la comèdia romàntica No sos vos, soy yo (2004), que està disponible a Amazon Prime Video, Google Play Movies, Rakuten TV i A3Player. Però per disfrutar-lo en la seva màxima esplendor podem recórrer a la recent El cuento de las comadrejas El cuento de las comadrejas(2018), que és a Movistar+, Apple iTunes i Google Play Movies, una irònica paròdia d’El crepúsculo de los dioses, en què una veterana estrella de cine que viu en una mansió amb el seu marit, el seu director i el seu guionista s’enfronten a una parella de joves que els paren una trampa. ‘Muchas gracias de nada’, Marcos, per tot el que ens vas fer riure.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre