¿Quin va ser el teu últim concert?

El 7 de març el cantautor Coqui Ortiz va sortir de casa, a la ciutat argentina de Resistencia. Tenia per davant 12 hores de carretera fins a Buenos Aires. Allà, dotze més amb avió fins a Madrid i una altra més fins a Barcelona, on va aterrar el dilluns 9. A la capital catalana l’esperava l’escenari mai previst: alerta per coronavirus, prohibició de concerts en grans recintes i reducció a un terç d’aforament en locals petits. El 12 de març el festival Barnasants ja havia cancel·lat la majoria d’actuacions. Però, ¿què faria amb la seva? Ortiz havia tardat 36 hores a creuar el planeta per debutar a Barcelona.

El seu concert al Harlem Jazz Club es va mantenir, però la incertesa ja havia paralitzat el públic argentí i els ‘barnasantsers’. Tot i que es va anunciar la reducció de l’aforament a 30 persones, al final només hi van acudir 13. Segons abans de començar del concert, un responsable del Barnasants demanava a quatre persones que s’asseguessin separades per evitar possibles contagis. Aquella nit semblava un acudit. Quina cruel paradoxa: un representant del festival més antifranquista d’Espanya revivint el funest ‘disperseu-vos’. Va ser l’últim instant en què el coronavirus quedava en suspens. Com per art de màgia, quan Coque va obrir la boca, la histèria pandèmica en què estàvem immersos es va esfumar i ens vam embarcar en un viatge serè a bord de la seva guitarra.

Coronavirus 0 – Paraná 4

Resistencia és una ciutat argentina de la província del Chaco, a prop de la frontera amb el Paraguai i banyada pel riu Paraná. Com tants cantautors de litoral, Coqui Ortiz proposa una música profundament impregnada per la vida a la vora del riu i esculpeix versos amb afecte i cura que parlen de records, de memòria, del passat, del paisatge, de recerca, d’absència. “Yo vengo de un barrio añoso / Silencioso, polvoriento / De andar cansino y no miento / Si digo que de mocoso / Me costó salir del pozo / Hasta para ir al colegio”, va declamar com a introducció. La seva veu evocadora era l’hipnòtic timó que guiava la vetllada mentre acariciava les cordes de la guitarra com si no volgués despertar-la. El present anguniós es disposava a encaixar la derrota més dolça. «El gentilici de Resistencia és resistencià», va informar Coqui Ortiz, però el va impugnar quan va tenir ocasió: «¡No som resistencians, som resistents!».

‘Chamamés’, coples, ‘milongas’, ‘sobrepasos’... Ortiz va ancorar cada cançó i gènere a un lloc o vivència. I, com que afirma ser hereu del saber dels grans, no va deixar de ressaltar els noms dels mestres dels quals va aprendre: Julio Cáceres, Lino Mancuello, Aníbal Sampayo i, per descomptat, Aledo Luis Meloni, poeta centenari de qui va regalar sucoses anècdotes personals. “Cuando se muera el coplero / No lo lloren por llorarlo / Que lo llore solo Dios / Si es para resucitarlo”, ens va transmetre. A la primer taula assentia, feliç, l’argentí Guillermo Rizzotto, guitarrista de Rosario que va abandonar la vora del Paraná fa anys per establir-se a Barcelona. Darrere seu, un altre argentí filmava el recital amb el mòbil. Era el mànager de Coqui, Walter Ángel Bordón.

«Amb la música estem fora de perill», havia dit alguna vegada. I tot i que al dir-ho no semblava gaire convençut, al final va acabar sent molt convincent. Aquell passeig musical pel Paraná era un silenciós recés de pau; trencat, com a molt, per algun sospir del públic. Quan va interpretar ‘El aquerenciado’, qualificatiu referit a algú molt aferrat a la seva llar, va dir que s’hi considerava. «¿Què és el que més t’agrada de viatjar? Tornar», diu l’acudit. «Jo soc així», va confirmar. També va aprofitar la intimitat de l’escena per ironitzar sobre ell mateix: «La meva mare es pensava que jo ompliria estadis, però ja veuen avui que aquest estadi està mig buit». Abans d’acabar el recital, va dir una altra frase que amb els dies recordaríem més i més: «L’afecte és el que ens salva».

Tancament de fronteres

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«¿Hi ha temps per a una altra?», va proposar Ortiz. «Sí. Abans que el coronavirus ens mati», el va apressar una espectadora. Quan va finalitzar el recital, el seu mànager va posar el cantautor al corrent de les últimes novetats. Per la quantitat de cedés que es van vendre, gairebé un per espectador, es podia intuir que els presents en van sortir satisfets i amb ganes de continuar escoltant la seva veu. Però el Govern argentí havia anunciat el tancament de fronteres. Havia d’aclarir com abans millor al consulat si podia sortir d’Espanya. Com en un ‘thriller’ cantautoresc, van poder agafar l’últim vol abans que el seu país tanqués l’espai aeri.

Tardarem a anar a concerts. També tardarem a oblidar quin va ser l’últim que vam veure. Però ningú tardarà més a oblidar que Coqui Ortiz i el seu mànager van travessar mig planeta per aterrar en una ciutat preconfinada i que van tornar a l’Argentina amb l’etiqueta de possibles infectats. El cantautor ha passat 28 dies separat de la seva família, a qui només podia veure a través d’una finestra. El cas de Walter ha sigut pitjor: el seu test va donar positiu i després de set proves de resultats contradictoris, continua en observació. Fa 50 dies que va sortir de la seva ciutat camí d’aquell concert al Barnasants. Inoblidable, sí.