Crítica d''El largo camino a casa': a la recerca de la desena musa

Fa un any que Peter se n’ha anat de casa. Clara i ell són pintors, i en els últims anys l’èxit de Peter havia començat a veure’s enfosquit pel de Clara. Les coses no anaven bé i van decidir separar-se per un temps. Això sí, amb la condició que un any després –un dia assenyalat– tornarien a trobar-se i decidir sobre el seu futur junts. Malgrat els mesos transcorreguts Clara estava convençuda que Peter no només es presentaria sinó que ho faria per quedar-se. Però després d’un parell de setmanes d’espera des de la data marcada no pot evitar pensar que alguna cosa li ha impedit acudir a la cita.

Això és el que Clara Morrow revela a Armand Gamache en un banc dalt de tot de Three Pines, on l’inspector passa cada matí des de la seva recent jubilació. El que al principi era un alleujament amb un amic acaba en una investigació en tota regla. Per a això, Gamache comptarà amb l’ajuda del seu gendre Jean-Guy Beauvoir, el seu antic segon al comandament. Començaran amb un parell de recerques ràpides i descobriran que després de la seva partida de Three Pines Peter va volar a París, a Venècia, a Florència; ciutats que al llarg de la història han sigut destinacions freqüents a la recerca d’inspiració. Els dubtes apareixen quan descobreixen que la següent destinació va ser Dumfries, un lloc recòndit d’Escòcia, i que després de la seva tornada a Toronto se li perd la pista.

Gràcies a la prosa elegant i a la profunditat psicològica a què ens té acostumats Louise Penny, ens introduirem a ‘El largo camino a casa’ (Salamandra Black). Estem davant d’una història de transcurs serè però en la qual són pocs els moments en què la intriga no avança. Tan sols breus interludis en els quals els personatges reflexionaran sobre la importància de la inspiració en el món de l’art. ¿Existeixen les muses? ¿A què es deu que de les nou cap d’elles fos ideada per inspirar els artistes? ¿Pot una musa ser de carn i ossos? ¿Què ocorre en aquest cas quan mor? Malgrat això, no hi ha espai per al tedi. Però sí que el lector ha de ser pacient per trobar i obrir totes les portes amagades en el llibre.

Notícies relacionades

Cant gregorià, èxtasi i assassinat, el còctel monacal de Louise Penny

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

Com ja és marca de la casa, Penny construeix una novel·la atmosfèrica en què els llocs on ens transporta tenen tant pes com la trama o la construcció de personatges. El paisatge, les vivendes, els restaurants. Fins i tot a través de l’aspecte i les olors d’una cabina de barco aconsegueix transmetre sensacions tant o més que mitjançant els diàlegs o les descripcions. A això cal sumar-li un pòsit de melancolia que aconsegueix enganxar-se a la pell durant la lectura a causa de la por. La de Clara davant de la pèrdua de Peter i la de Gamache davant de la seva nova vida sense treballar.

Les novel·les de Louise Penny suposen un viatge emocional. Et traslladen als seus petits bistrots i als boscos del Quebec. Pots escoltar el cant dels ocells i aspirar l’aroma de les flors, assaborir el sabor del cafè i de les torrades amb mantega. Són llibres refugi. Una petita porta al paradís.