'La reina de los lagartos': l'E.T. que no se'n va

N’hi ha que busquen comoditats i n’hi ha que busquen transcendir els seus propis límits, jugar-se-la ben jugada. Burnin’ Percebes són del segon grup. Després de fer-se un nom en el (post)humor d’internet i aportar petites joies al cine ‘low cost’ més hiperconnectat, el duo format per Fernando Martínez i Juan González reescriu el seu llibre d’estil a ‘La reina de los lagartos’, una de les pel·lícules més joiosament úniques del catàleg d’aquest D’A Film Festival.

D’entrada, els Burnin’ ja no van rodar en digital, sinó en Super-8, malgrat les advertències d’amics i coneguts. «Tots ens deien: ‘Però, ¿per què voleu rodar en Super-8?’», explica González entre rialles. «Sincronitzar el so és un merder, potser ni tan sols surt bé, busqueu dificultats...». No era una opció fàcil ni tampoc especialment barata. «Cada bobina et dona uns tres minuts i vint segons, dels quals, si treus les cues, et queden tres minuts escassos, diu Martínez. «Entre el preu del cartutx, el revelatge i altres coses, cada tres minuts et surten a uns 80 euros». Ells van acabar utilitzant trenta bobines en una primera fase i quinze en la segona. «Anàvem molt justos».

El més lògic hauria sigut arribar al rodatge amb tot ben assajat, però l’esperit de ‘La reina de los lagartos’ es basa en la improvisació. Si poses junts Javier Botet com a extraterrestre desorientat i a Bruna Cusí com la seva una mica exhausta aventura terrestre, la màgia surt sola. (Fernando): «Amb Javier, la directriu sempre era: ‘Sobretot, no diguis les coses de forma diferent a com les diries tu mateix’. Del contrast entre la seva manera de parlar, una mica treballosa, amb la dicció perfecta de Bruna, tan d’escola de Barcelona, sorgia un ball curiós».

La primera presa era, generalment, la que anava a la pel·lícula. «Però això tampoc es distingeix gaire de la nostra feina en digital», avisa Juan. «Acostumem a funcionar així. A la presa única apareix la puresa que sempre estem buscant. Només repetim quan alguna cosa ha quedat realment malament i és insalvable».

I la nau no ve

‘La reina de los lagartos’ neix de les cendres d’un projecte d’instal·lació sobre una dona que pareix un llangardaix en un poble. També de l’afany de fer alguna cosa en Super-8. I de poder treballar més temps amb Cusí, amb qui ja van comptar en una escena d’‘IKEA 2’. Però, sobretot, neix com a resposta a la inquietant pregunta: ¿què passaria si E.T. es quedés a la Terra i llavors fos un càrrega? «Imagina –explica Juan– que al final Elliott i la seva mare l’han de cuidar, donar-li de menjar... E.T. seria una persona que no podria trobar feina ni aportar res econòmic a la família. Tot el que molava d’E.T. a poc a poc s’aniria perdent».

Els Burnin’ revisen el mite de l’extraterrestre bo per mitjà del costumisme i l’obscenitat (Robert Mapplethorpe n’hauria sigut fan), el deliri i, per què no, una emoció estranya. La mateixa música processional que de vegades indueix al somriure pot carregar d’angoixa en una altra escena. (Fernando): «En paper teníem la fantasia de fer alguna cosa en Super-8 amb música màquina. Després de la primera tanda de rodatge, quan van començar a arribar els materials, vam veure que la màquina es descartava. A més, des de fa temps teníem la fantasia de fer una pel·lícula orquestrada, com els grans directors. Això és com una versió casolana d’això».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Fernando i Juan no han sortit escarmentats del projecte, sinó que plantegen la possibilitat de tornar al Super-8. En realitat no es tanquen a cap format, gènere ni subgènere. El seu període de confinament ha sigut bastant fructífer, pel que sembla. «Bastant digne», assegura Juan. «Hem fet molt Skype, hem treballat bastant, però sense pressions. També hi ha hagut temps per perdre».

Tot i que lamenten la impossibilitat de presentar la pel·lícula en viu al D’A, un dels seus festivals de referència, reconeixen que el gir ‘online’ pot representar una oportunitat. (Fernando): «Tot i que perdis el contacte amb el públic, t’obres a tot el panorama nacional. La teva pel·lícula es podrà veure molt més durant aquells 10 dies. Ens sembla guai que el D’A, en lloc de desaparèixer, com altres festivals, hagi ofert aquesta alternativa».