'Reina': Un Jo trans camí del tron

De ‘Reina’ es pot dir que és una autoficció en la qual la seva autora, que amb prou feines té vint anys (va néixer el 2000) compta amb desimboltura i profusa artilleria culturalista el seu primer any universitari a París. Dit així, sembla una convocatòria de l’avorriment. No obstant, ni la reincidència en el culte a sa majestat el Jo ni la sorprenent precocitat d’Elizabeth Duval van en detriment del llibre sinó, inesperadament, al seu favor, de manera que l’astúcia amb la qual se serveix de la impúdica escriptura autobiogràfica i la fingida espontaneïtat amb la qual narra les seves primeres experiències (amoroses, polítiques o intel·lectuals) fan del llibre una òpera prima intel·ligent.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Duval defineix (o construeix) el receptor del seu relat: una dona jove, blanca, urbanita, de classe mitjana, amb una vida aliena a la seva però que, tot i així, persegueix en ella el seu reflex. És la seva lectora model, però s’equivoca. Els lectors potencials poden ser múltiples, perquè més enllà de l’aparença de registre juvenil de vaivens emocionals, ‘Reina’ ofereix la imatge veraç d’una generació (la dels nascuts en el segle XXI) que ha crescut en un món l’estructura del qual i valors s’han allunyat dels del segle XX. Fills de la tecnologia, la informació massiva i la precarietat, recuperen en el seu activisme polític una noció combativa i pessimista d’identitat social o de gènere.

Així succeeix a ‘Reina’, títol que apunta al fet que són els homes que en la nostra societat volen la «corona» (les posicions hegemòniques), una corona a la qual aspira Elizabeth Duval, no ja com a dona sinó com a dona translesbiana. L’impuls contestatari que l’anima la porta a retreure a l’ideòleg de la teoria transgènere Paul B. Preciado (B. de Beatriz) que, en el seu adquirit rol masculí i d’estrella acadèmica, assumeixi el discurs de la rebel·lia contra el binarisme de gènere quan ell ja no està entre els ofesos o els oprimits. Com ella, Duval, que en la seva adquirida condició femenina, és blanc de temors i humiliacions, com totes les dones. Tot i que l’autora confessa que li agrada més escriure que viure, la seva escriptura, lluny d’enrocar-se en el literari, se submergeix en una realitat tan insatisfactòria com problemàtica.