Alek Popov: «L'humor i la sàtira són el contrari de l'elitisme»

Dos germans búlgars reben per correu una capsa de plàstic amb les cendres del pare, mort en «circumstàncies estranyes» als Estats Units. Quinze anys després, les circumstàncies tornen a unir-los. Un d’ells, en Ned, treballa a Wall Street, cosa que el converteix en cretí gran i BTE (búlgar que triunfa a l’estranger). L’altre, l’Ango, és un editor arruïnat, i per definició GFAB (‘gilipolles’ fracassat atrapat a Bulgària), qui, després de guanyar un petit premi a la loteria, abandona el país i s’instal·la al piset novaiorquès d’en Ned. L’Ango es veu embolicat en una esperpèntica conjura que involucra una empresa de menjar caní, un pervers enclavament de passejadors de gossos i una dona fatal. A en Ned l’envien de tornada a Bulgària per trobar un encarregat de fàbrica desaparegut (Kurtz) i dissoldre el boig culte proleta que ha erigit al seu voltant. En aquestes circumstàncies, Alek Popov construeix la trama de ‘La caja negra’ (Automática, 2020), una vonnegutiana sàtira sobre el capitalisme occidental, el final del comunisme, la conjura corporativa i la immigració.

‘La caja negra’ va néixer de fets reals.

Vaig perdre el meu pare de forma sobtada durant l’últim any dels meus estudis a la Universitat de Sofia. Jo tenia 24 anys. Ell era als Estats Units ensenyant matemàtiques a la Universitat de Filadèlfia. Era un erudit molt respectat en el seu camp. La causa immediata de la seva mort encara no queda clara. Vam rebre les seves cendres en una caixa negra de plàstic, just quan el caos polític i econòmic que va seguir la transició estava a punt d’esclatar al meu país. Aquests són els esdeveniments de fons reals de la història, i el punt de partida de la narrativa. Sempre vaig saber que en algun moment escriuria sobre això, i el moment va arribar quinze anys després, el 2002, quan vaig anar a visitar el meu germà a Nova York. Havia passat només un any del desastre de l’11 de setembre. Estava caminant per la Zona Zero i, al passar al costat de les fotos de persones desaparegudes, em va envair un sentiment estrany. ¿Què passaria si veiés aquí la foto del meu pare? Era una bogeria, però vaig començar a especular: com ens havia enganyat a tots a l’ocultar la seva desaparició i reinventar-se a si mateix, començant una nova vida com a banquer d’inversions, casant-se, tenint fills, etc. Al final vaig decidir no utilitzar cap referència a l’11 de setembre, però la llavor estava plantada.

¿Has dit que la causa de la mort del teu pare segueix sense aclarir-se?

Hi ha registres mèdics. Va ser un atac cardíac. El meu pare era bevedor empedreït. Els matemàtics viuen sota pressió mental constant, i molts d’ells acaben abocats a la beguda. La part més difícil per a mi va ser emancipar-se de la realitat d’aquesta experiència i aconseguir un nivell de llibertat fictícia, crucial per resoldre la història. Establir una distància que ajudés els meus personatges a créixer i seguir el seu propi destí. Altrament m’hauria quedat atrapat en la realitat. Això no pretenia ser un documental ni unes memòries; és ficció pura. Vaig trigar molts temps a adquirir aquesta distància.

La barreja d’humor negre i girs recargolats, els personatges rars, la visió satírica de les corporacions i la història, recorden Kurt Vonnegut.

Quan jo era jove, Kurt Vonnegut era un dels meus escriptors favorits. Va ser àmpliament publicat a Bulgària a causa dels seus punts de vista crítics amb el capitalisme i el món corporatiu, que en aquell moment encaixaven bé en el marc ideològic del règim comunista. Però nosaltres el llegíem principalment per la seva burla a la classe dirigent, al marge del seu contingut ideològic. Tenia una espècie d’enfocament anarquista cap a l’ordre dominant que era molt atractiu per a la joventut lliurepensadora.

L’humor té una reputació terrible en cercles literaris. És irònic, si considerem que la literatura va començar com a comèdia.

En les últimes dècades la literatura ha sigut segrestada pels acadèmics. Potser no del tot, però sí prou per ser desviada del seu curs natural. Aquesta tendència reflecteix la marginació de la literatura en el seu conjunt, ja que ja no és el canal universal de narració i entreteniment que solia ser. Les narratives d’avui flueixen a través de la televisió i les pel·lícules, i la literatura es considera un jardí sagrat on només les idees i els sentiments nobles han de prosperar. Sovint, l’humor i la sàtira no satisfan les altes expectatives intel·lectuals d’aquests cercles elitistes separats de la vida real. L’humor i la sàtira són el contrari de l’elitisme. Em temo que la literatura s’ha tornat massa bonica, es fa massa atenció a les paraules en lloc d’al seu veritable significat, la inherent incoherència humana ha sigut substituïda per models políticament correctes, i la reverència i l’escrutini han prevalgut sobre l’audàcia i la mentalitat oberta.

Els crítics no solen valorar els llibres que no neixen d’altres llibres, perquè s’aparten de la seva experiència personal, bibliòfila per defecte.

Els consideren vulgars [riu]. El problema és que alguns escriptors tenen massa educació, i ho dic molt seriosament. L’assignatura d’escriptura creativa, tan popular als Estats Units, representa un problema greu per al nostre art. És una màquina que s’autoperpetua, ja que només produeix més professors d’escriptura creativa (no escriptors). És extremadament nociu. Jo he ensenyat molt rarament, uns quants seminaris per a gent jove, no puc ni imaginar el que ha de ser ensenyar narrativa de manera regular. Sé que destruiria la meva escriptura per complet. Tot el dia analitzant-ho tot, encaixant coses en esquemes preestablerts... La sobreanàlisi mata el procés de creació. 

El teu llibre em va fer pensar en escriptors russos com Dovlàtov i Limónov. Van anar a Nova York però, una mica com en Ned, només sentien repulsió envers els seus compatriotes immigrants.

El que comentes és natural per a homes i dones, especialment escriptors, que senten dolorosament el desinterès de la seva llengua materna. De sobte un es converteix en ningú, emmarcat en una comunitat tancada d’immigrants embolicats en petites animositats. En aquestes comunitats les opcions de socialització solen ser molt limitades, i els búlgars no s’uneixen gaire. Les seves comunitats a l’estranger tendeixen a ser poc flexibles i solidàries. Tenim una mentalitat individualista. En alguns casos per bé, en d’altres no tant. En general ens adaptem bastant ràpid i sense problemes a societats ordenades. No ens aferrem a les tradicions, o ho fem a un nivell molt superficial. No som com els grecs, que s’adapten però munten els seus petits enclavaments, mantenen vives les tradicions...

La novel·la esmenta l’«obstinació balcànica», i ara has tocat l’individualisme. ¿Què més diries que defineix els teus compatriotes?

La cultura gitana va tenir un gran impacte en la mentalitat búlgara. Tots som una mica gitanos. ¡L’esperit erràtic dels Balcans! Per mi, el tret més espectacular dels balcànics és la seva paròdia de l’ordre i la jerarquia. Hi ha alguna cosa anarquista en la mentalitat balcànica que potser provingui del fet que, durant el govern otomà, les poblacions balcàniques van viure en uns llimbs històrics durant segles. Té també una forta vitalitat pagana. L’home o la dona dels Balcans no té veritable respecte per l’autoritat i tendeix a ridiculitzar la sobrietat i la pretensió. Estan molt oberts a les paradoxes, són capaços de reconciliar-s’hi i viure-hi. Això podria fer plorar de frustració qualsevol persona sofisticada i justa [riu], i ha sigut una font constant de lamentació per als intel·lectuals del meu país, especialment els que proven d’imitar la cultura occidental. Jo vaig anar apreciant a poc a poc aquest esperit carnavalesc. És creatiu, totalment igualitari i democràtic. Vaig aprendre a no esperar res més del context. Aquesta és la clau: viure amb això, no tractar d’ordenar-ho ni estressar-te pel caos. Perquè és estressant, però té el seu costat bo.

¿Creus que apliques aquest caos nacional al teu art?

Sí. L’esperit dels meus llibres és anàrquic. Fins i tot nihilista. El nihilisme pot ser molt creatiu, és una font de llibertat narrativa, especialment en els temps que corren. És un esperit de resistència davant de l’ordre imposat. Aquesta disrupció pot ser destructiva, però és necessària a l’hora de lluitar per la llibertat.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

La teva novel·la té un final gairebé feliç. Per alguna raó sol creure’s que la tragèdia i la decepció són més «realistes» que la felicitat i els somnis complerts.

Quan era jove escrivia històries de terror, que sempre acaben fatal. ‘La caja negra’ és un dels meus primers finals feliços.  Si gairebé tot pot passar en la vida real, ¿per què no fer que passi en l’art? Sovint oblidem que el món de la literatura i l’art són purament artificials. Aquesta realitat virtual pot semblar creïble, fins i tot palpable, però no és realitat. M’agraden les històries fosques i l’humor negre, però sento que els lectors mereixen un final que els faci la sensació d’un nou començament. No em refereixo a un final feliç ensucrat i artificial, sinó a una cosa que porti certes possibilitats. Una llum al túnel de l’avorrida vida quotidiana, almenys en la ficció.