La gran donació de Picasso a Barcelona

Amb solemnitat notarial, el pintor Pablo Picasso va escriure: «Yo Pablo Picasso, de nacionalitat espanyola i veí de Mougins, en memòria del meu inoblidable amic Jaume Sabartés, faig donació a la ciutat de Barcelona...» Era el 8 de maig de 1970, i amb aquest llenguatge cerimoniós l’artista malagueny posava paraules a un dels episodis més significatius de la història del Museu Picasso: la donació de 236 olis, 1.149 dibuixos, 17 carnets i quatre llibres de text amb dibuixos i anotacions, obres de joventut que es convertirien en el nucli de la col·lecció del museu del carrer de Montcada. Va ocórrer fa 50 anys i així va quedar consignat a l’acta aixecada per a l’ocasió. La donació donava definitivament múscul a la institució. El museu recorda que la notícia va causar un envejós estupor a l’altre costat del Pirineu.

Tot havia començat, per descomptat, amb la donació d’‘Arlequí’, el 1927: el primer regal de Picasso a Barcelona. Després s’havien succeït capítols carregats d’intenció, com l’adquisició de la Col·lecció Plandiura per part de l’ajuntament i la Generalitat, el 1932, 32 obres de Picasso incloses; l’obertura del museu pròpiament dita, el 1963, amb una col·lecció el centre de gravetat del qual eren les obres de Picasso que havia donat el seu secretari personal Jaume Sabartés; o les posteriors donacions de Dalí (1963) i Sebastià Junyer Vidal (1966) que engrossien la col·lecció original; i llavors arriba el 1970 i Picasso dona aquest cop de puny colossal, amb aquest regal, abundant i valuós, de la col·lecció que la seva família atresorava a Barcelona. Va ser un any capital, marcat no només per la donació de l’artista sinó per l’ampliació del museu amb l’annexió del palau del baró de Castellet, en el número 17 del carrer Montcada. Els tòpics existeixen per descriure aquestes conjuntures: va ser un abans i un després.

Inauguració descafeïnada

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

«L’extraordinari valor artístic del conjunt d’obres donades per Picasso va augmentar, així, singularment, des d’un punt de vista històric i humà», va recordar després Raimon Noguera, notari i facilitador de l’operació gràcies als seus contactes amb els polítics de l’època, en especial amb l’alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles. Estava previst que la inauguració de l’ampliació i de la nova col·lecció tingués lloc el 18 de desembre d’aquell any, i les invitacions ja estaven cursades per al que es preveia com un gran acte, però llavors va entrar en escena el Procés de Burgos: assabentat de les penes de mort als enjudiciats, Picasso va dur a terme la seva particular protesta per la via d’empetitir l’acte: va donar instruccions de retirar les invitacions a tots els càrrecs oficials i d’eliminar tota declaració pública. Simbòlic pel que implicava el definitiu canvi de nom del museu –de Col·lecció Sabartés, com havia hagut de ser batejat al principi per les diferències de Picasso amb el règim franquista, a Museu Picasso–, l’acte va quedar desposseït de pompa.

Per això, el 18 de desembre és la data que ha escollit l’actual director del museu, Emmanuel Guigon, per inaugurar l’exposició que ell mateix comissaria juntament amb Sílvia Domènech –responsable del Centre d’Investigació i Coneixement del museu– entorn de l’efemèride capital. La mostra inclourà documentació representativa d’aquell any fonamental i proposarà un diàleg entre l’arxiu del museu i la seva col·lecció. Serà una inauguració festiva, com no ho va poder ser la de 1970. Mentrestant, i perquè la data exacta de la donació no passi desapercebuda, el museu ha posat a disposició del públic fotos i retalls entorn de la gestació del museu. Són a la seva pàgina web. Per escalfar motors.