Els museus, a la cruïlla pel coronavirus

Són temps dolents però també temps de reflexió; ho són en l’àmbit individual, col·lectiu i institucional; ho són als museus. Aquesta crisi sense precedents no només ha capgirat la programació de la temporada a totes les pinacoteques de Barcelona, i obligat a complexos exercicis per recompondre el calendari que encara no estan acabats –i que depenen, sobretot, de l’evolució d’una situació que encara és molt incerta–; la commoció és de tal calibre que també ha posat els museus davant un mirall, i estan decidits a llegir les claus del seu futur en el seu reflex. «Enmig d’aquest desastre, aquesta masegada, si serveix per trencar membranes, millor», afirma el director del MNAC, Pepe Serra.

Tot es va aturar la segona setmana de març. En el cas dels museus, va suposar el tancament brusc d’exposicions que amb prou feines estaven arrencant o que feia poc temps que estaven en marxa: com la de surrealisme i disseny al CaixaForum, o la de Pérez Siquier de la Fundació Mapfre. L’exemple paradigmàtic seria ‘Son’, la intervenció d’Oriol Vilapuig sobre el romànic de la Vall d’Àneu que el museu de Montjuïc va inaugurar dos dies abans d’abaixar la persiana. D’altres, en aquests gairebé dos mesos de confinament, han vist com passaven de llarg les dates en què havien previst inaugurar les seves exposicions de primavera, com el Macba i la que havia de ser la primera parada d’una temporada concebuda per celebrar el seu 25è aniversari: ‘Acció. Una història provisional dels 90’, entorn de l’escena de la ‘performance’ espanyola d’aquella dècada.

Joguines trencades

Dissenyar una temporada equival a armar un puzle, i ara tots estan trencats; el que s’havia de fer més endavant està condicionat pel que no s’ha pogut fer aquestes setmanes. El desafiament, el de curt termini en què estan treballant tots els museus, és tornar a muntar el trencaclosques. «Totes les exposicions que estaven programades es faran», diu el director del Macba, Ferran Barenblit, resumint la intenció general: no cancel·lar, ajornar. «Les farem en el mateix ordre en què estava previst, només que en dates diferents». El decalatge implica, en aquest i en gairebé tots els museus de Barcelona, estendre les temporades fins a l’any que ve. Al Macba, l’esperada retrospectiva sobre Félix González-Torres, prevista per a finals d’octubre, s’ajornarà al 2021.

A curt i mitjà termini, els reptes pràctics i de gestió que planteja el nou escenari són diversos. Tots els museus donen per descomptat que tant el transport com les assegurances seran més cars. La mateixa visita a un museu serà una experiència diferent. El CCCB, que allargarà tant com pugui l’exposició que tenia en marxa en el moment del tancament, ‘Gameplay’, sobre la cultura del videojoc, haurà de repensar l’acostament a una mostra que era una invitació a tocar. «Cal replantejar els espais de joc perquè la gent els pugui visitar sense passar per la palanca de control», diu la directora, Judit Carrera. El CCCB, amb un programa del 2020 que reivindicava, molt abans que apareguessin el virus i el confinament, «la utopia en temps distòpics», treballa amb la idea d’inaugurar a l’octubre l’exposició sobre William Kentridge prevista per al juny, i a principis del 2021 la de Mart prevista per al novembre.

Un altre muntatge és possible

El muntatge d’una exposició tampoc serà com abans. Barenblit remarca que fins ara suposava «la presència de moltíssima gent en una sala», i pràctiques que ara són objecte de recel com passar-se constantment eines de mà en mà. «Molta gent junta treballant», afirma. El museu ha posat en marxa un nou protocol que suposarà, entre altres coses, treballar «en grups de dos per minimitzar els contactes», el que evidentment demorarà el procés. «Un muntatge és una cosa molt complexa, i a partir d’ara ens portarà més temps». Significa que ‘Acció’, que ja estava en procés de muntatge quan va arribar el confinament, encara trigarà «unes setmanes» a estar a punt després de la reobertura. A banda de la permanent, el públic podrà veure la mostra dedicada a l’escultor grec Takis, que havia d'estar oberta fins al 19 d’abril; abans que es tanquessin les portes de tot.

Són nous temps, i porten noves maneres de viure les coses. «Hauré de canviar el recorregut», diu el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, en consideració a un fet que no pot defugir: que l’actual itinerari per la col·lecció permanent implica, tal com està plantejat, «moltes anades i vingudes», exactament el que desaconsella el sentit comú. «Procurarem no tocar-lo gaire, però cal canviar-lo». «Canviem per adaptar-nos», afirma. El Picasso havia d’inaugurar aquest maig la seva exposició estrella de la temporada, sobre les joies dissenyades per l’artista, que a raó dels préstecs que implica («cal fer-la bé»), Guigon i el seu equip han decidit traslladar al 2021, a la primavera o l’estiu. L’altra mostra que el museu havia d’inaugurar aquest mes, al voltant del fonògraf surrealista ‘Jamais’, més senzilla, s’engegarà tres o quatre setmanes després de la reobertura.

Diversos escenaris

Al redisseny de les programacions l’afavoreix que la crisi és mundial, i que tots els museus de tot arreu passen pel mateix. «Reprogramar implica parlar amb tots els museus i prestadors que han compromès obres, però hi ha una gran voluntat de superar el moment, i d’aportar flexibilitat a unes dates que solen ser molt rigoroses», diu Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació La Caixa. El seu trencaclosques particular té un plus de complexitat, atès que implica no només el CaixaForum de Barcelona sinó els seus set germans repartits per Espanya, cadascun amb dues o tres sales. «Són 30 o 40 exposicions a l’any», diu. Al de Barcelona, les coses, a compte del virus i la política, quedaran així: la mostra sobre surrealisme i disseny, que havia de tancar al juny, es prolongarà fins al setembre, i la dedicada als vampirs en el món del cine, prevista per al juny, s’ajorna a la tardor. «Però tot és incert, treballem amb diferents escenaris», afirma la responsable.

A la Fundació Mapfre es resira el mateix aire. «No cancel·lem. Treballem per ajornar», diu Nadia Arroyo, directora de l’àrea cultural de l’entitat. La crisi s’ha presentat en un moment clau per a la fundació, que s’acomiadava de la Casa Garriga Nogués amb la retrospectiva al voltant de l’obra de Carlos Pérez Siquier, pas previ per a l’obertura del seu nou centre internacional de fotografia a la Torre Mapfre del Port Olímpic. Pérez Siquier («és una pena») es dona per acabada (va obrir al febrer), i la inauguració del nou centre, que havia de tenir lloc aquest maig, s’ajorna a la tardor. «I encara no sabrem si hi haurà inauguració, tal com està tot. Dependrà de l’evolució de la situació».

Un model esgotat

Més enllà dels desafiaments pràctics, hi ha una pregunta gairebé d’ordre existencial que ronda pels despatxos: si tot serà igual que abans. La resposta general, de vegades categòrica, és que no. Un dels capdavanters de la reflexió és el director del MNAC, Pepe Serra. «Fa temps que sabem que treballem amb un model esgotat», diu. La crisi pot ser l’excusa per fer el pas que molts museus de Barcelona fa temps que volen fer. ¿Cap a on? Cap a un model més sostenible que premiï el treball amb les col·leccions més que les grans exposicions, per exemple. Un que tingui consideració per l’activitat dels museus com a servei públic, a l’altura de l’educació o la sanitat. Un que no visqui constantment al caire de la precarietat, i que estigui ben finançat. Però que quedi ben clar que en temps de crisi el primer és que tothom pugui pagar el lloguer i anar al supermercat», diu Serra. «Això és el primer».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Serra, que ha hagut de traslladar a la tardor l’exposició sobre Isidre Nonell prevista per a aquesta primavera (i renunciar a alguns préstecs), que diu que té «en els llimbs» l’esperada mostra sobre les pintures murals d’Annibale Carracci («potser el 2022») i que allargarà el màxim possible la fins ara brevíssima ‘Son’ –entre altres moviments d’artesania museística a què l’ha obligat la conjuntura–, assegura que «aquesta crisi és una oportunitat per pensar i dur a terme tot això». I que «és un tòpic, però és que està ben clar». «Cal obrir en canal el debat –diu–: ¿S’ha de pagar per entrar als museus públics?»

Tot això, en un moment de pèrdues: el MNAC les xifra en 2 milions. El Macba, en 1,5 milions. «Si la nostra pretensió és ser els d’abans, estem equivocats», diu Barenblit. «Som un servei públic, i les qüestions de taquilla i dèficit no haurien de ser rellevants». «Tornar a la normalitat no és la nostra aspiració». És el clima que es respira una mica a tot arreu: la normalitat d’abans era anormal. En cal construir-ne una de nova. Els museus també hi treballen. Hi ha missatges que aquests dies van i venen per coordinar una obertura simultània, i ara com ara tot apunta que tindrà lloc la segona setmana de juny. Llavors, tot començarà a ser diferent.