Little Richard: un huracà de vida i turment

Little Richard va ser un boig de marca grossa, una contradicció ambulant que al seu pas deixava una línia de meravella i sorpresa, sempre entre la dissipació i la religió, un homosexual amb severs brots d’autoodi per ser homosexual, però sobretot va ser una força subversiva de la naturalesa. Rastregem els orígens d’aquest huracà de vida i turment.

Negre, pobre molt pobre, gai o potser bisexual genuí i «deforme», segons ell, no debades tenia la cama dreta més curta que l’esquerra, la qual cosa el feia caminar d’una manera rara, la infància de Richard Penniman a Macon, Geòrgia, no la voldries ni per a Eduardo Inda. «Els xavals em deien de tot: maricon, neneta, capullo, monstre», explica a la sensacional biografia ‘Oooh, my soul!!!!. Les va passar «putes». L’església i el gòspel eren el seu refugi. Va aprendre a cantar.

Xarlatà

Va fugir de casa amb la ‘troupe’ de Doc Hudson, un xarlatà que venia ungüent de serp. Cantava ‘Caldonia’, de Louis Jordan, per atreure el públic. «Era l’única cançó que em sabia que no fos de l’església». Va ser l’inici d’una carrera a l’antic món de l’espectacle. Va actuar transvestit en ‘minstrels’ (vodevil ambulant fet per i per a negres) i es va guanyar un nom com a cantant en xous de varietats, ja en teatrets

En aquest vell, i sòrdid, món de l’espectacle es va forjar una fera per a la qual el món modern no estava preparat. Una cosa és ser ‘white trash’ com Elvis Presley i una altra molt diferent venir d’on venia Little Richard. Com que venia d’un pou, només li quedava udolar de cap per avall per intentar que els udols el traguessin del pou rebotant al fons, com Banshee de La Patrulla X. El van treure i de quina manera.

Referents

Això sí, Little Richard va tenir dos referents: l’impossible tupè amb forma de permanent, el maquillatge i l’híbrid de blues i gòspel de Billy Wright i l’estil amb el piano d’Esquerita, a qui va conèixer al restaurant de l’estació dels autobusos Greyhound de Macon, obert tota la nit, establiment que freqüentava «buscant sexe».

Notícies relacionades

Facin pas a les Forty Elephants

100 anys de ‘The New Yorker’

El millor homenatge que mai hagi tingut i mai tingui Little Richard és el bigotet de John Waters, una altra bomba de neutrons contra la societat.

Little Richard només va actuar una vegada a Espanya. Va ser el 2005 a Gijón. Malgrat la propulsió ‘blaxploitation’ d’una banda poderosa, l’home no era res en comparació amb el ‘one man revolution’ que havia sigut. Entre el públic es van repartir exemplars del llibre ‘Buscando la paz interior’. Mai la va trobar.