Crítica de 'La estrella de quince puntas': una finestra a Euskadi

Un matí de primavera en què la pluja no dona treva apareix el cadàver nu d’una jove al Parc Ecològic de Plaiaundi, molt a prop d’Irun. El cos presenta dues peculiaritats que pronostiquen la dificultat que suposarà identificar-lo i, per tant, la complexitat del cas: la dona ha sigut decapitada –i no hi ha rastre del seu cap– i els palpissos dels dits apareixen desdibuixats després d’haver sigut cremats amb un producte químic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘La estrella de quince puntas’ (Erein, 2020) és la quarta entrega de la sèrie del sotsoficial Jon Ander Macua i l’agent Eider Chassereau de l’Ertzaintza. Com en ocasions anteriors, Noelia Lorenzo Pino construeix una intriga policial sense fissures, amb un estil directe, senzill i sense filigranes. Domina els engranatges del suspens i dosifica els girs argumentals per aconseguir que el lector es mantingui expectant fins a l’última pàgina. En aquesta ocasió arrisca amb més personatges i històries entrellaçades, i ens trasllada fins al passat i a les costes de Califòrnia.

Un dels elements més atractius per al lector forà és el retrat d’aspectes com el paisatge, el clima o la forma de vida a Euskadi. Aconsegueix transmetre com el xim-xim no s’apaivaga amb paraigua ni caputxes; retrata el caràcter reservat de la seva gent; delinea els perfils de les roques de les platges biscaïnes, la silueta dels masos, la tonalitat de la terra molla. I mentre ho fa, projecta sobre el text una profunda reflexió sobre el que suposa el sentiment de pèrdua, des de la d’un ésser estimat a la de l’‘statu quo’ de la nostra quotidianitat.