Crítica de 'La otra Missy': gran còmica, infame pel·lícula

’La otra Missy’ és un nou fruit (amarg) del segon acord de col·laboració entre Netflix i Happy Madison, la productora d’Adam Sandler, que ha sabut escórrer-se del repartiment, però reserva papers per a la seva dona, Jackie, i les seves filles, Sunny i Sadie. El protagonista masculí és David Spade, que ja va aprendre línies dels guionistes Kevin Barnett i Chris Pappas per a ‘The do-over’, universalment considerada la pitjor pel·lícula produïda per Sandler per a la plataforma de Sarandos.

El que Tyler Spindel ha dirigit (és un dir) és bàsicament el ‘remake’ d’un ‘remake’. Per la seva localització paradisíaca, la seva estranya parella i la seva trama central, és fàcil pensar en ‘La otra Missy’ com a còpia al carbó de ‘Matrimoni compulsiu’, revisió dels Farrelly del clàssic d’Elaine May  ’El trencacors’. En aquella, l’intimidat personatge de Ben Stiller s’adonava que la seva dona era un cas psiquiàtric només quan se n’anaven de lluna de mel. A ‘La otra Missy’, un altre tipus poc arriscat, el gris home de negocis Tim Morris (Spade), ha de compartir una escapada laboral però idíl·lica amb la classe de dona que no esperava.

Per aquestes coses dels mòbils, en lloc de convidar a Hawaii la bona Missy (Molly Sims), antiga Miss Maryland amb la qual es va enrotllar en un aeroport (quin un, aquest Slade), ha convidat l’altra Missy (Lauren Lapkus), aquesta dona estrambòtica i sorollosa amb qui va tenir una terrible cita a cegues. Se li presenta un cap de setmana enutjós, sobretot perquè al viatge també hi va la seva expromesa (Sarah Chalke), a qui encara rendeix devoció.

Notícies relacionades

Cercas, Bosch i Dueñas coronen un Sant Jordi miraculós i pletòric

La festa d’‘Abril’ converteix el Dry Martini en l’Studio 54 de Sant Jordi

Un home com David Spade s’hauria de sentir afalagat per les atencions d’una dona de dues dècades menys i deu centímetres més que ell, per molt estrambòtica i sorollosa que fos, però no: el seu personatge esquiva l’altra Missy com gat a l’aigua, almenys fins que ella revela tenir un cor. Com en el cine dels Farrelly, es busca la barreja d’humor gruixut i emotivitat sincera, sense afinar realment en cap dels camps.

Com a vehicle per al lluïment de Lapkus, sigui com sigui, aquest engendrament no defrauda: aquesta dona és una geni i demostra de nou, a cada moment, al final de cada línia de guió, la seva impossible capacitat per a la improvisació. Igualment es fa estrany veure-la malgastar el seu talent en una comèdia ja no especialment absurdista ni transgressora, sinó mínimament interessant. Una artista del seu calibre mereix millors projectes.