La xarxa social definitiva

Gerard Cobo està just en aquest punt. Aquest cap de setmana ha tornat a sortir al balcó de casa dels seus pares amb la taula de mescles i l’equip de llums i ha punxat una hora per al veïnat. Va començar el segon cap de setmana de confinament per amenitzar les nits de divendres i dissabte, aquestes en les quals més trobem a faltar anar de festa. Però no sap si deixar-ho ja. Mentre des de la seva discomòbil de balcó punxa grans èxits de Rosalía, La Casa Azul, Kool & The Gang, Eurythmics i The Chemical Brothers, ja veu passejar els seus veïns de Vilassar de Mar. Alguns fins i tot s’animen a ballar. La vida, a poc a poc, torna a la normalitat. I llavors ell recorda com era la seva abans del coronavirus.

Bodes, esdeveniments i xiringuitos

El discjòquei del carrer Narcís Monturiol té només 21 anys. Va començar a punxar en festes sent menor d’edat. Ara portava dues temporades traient-se un petit sou en casaments, esdeveniments privats, aniversaris i xiringuitos. El que guanya ho inverteix en discos i entrades de concerts, però, és clar, la seva agenda ha quedat congelada. Tan congelada com aquell curs de discjòquei al qual es va apuntar i que impartia DJ Hochi, el de la sala Clap de Mataró.

El Gerard prepara amb cura aquests menús eclèctics i ballables, però només punxa els caps de setmana per no saturar al veïnat. I tenint en compte que redueix les sessions a una hora, quan als casaments en punxa almenys tres, tampoc ha rebut queixes. Tremends festasses s’han organitzat als pisos més pròxims. Quan el tercer cap de setmana de confinament va cancel·lar la seva sessió balconera per preparar els exàmens de la facultat, diversos veïns van sortir a protestar al crit de: «¿On és el discjòquei?». Tampoc ha sortit els dies de pluja: el seu balcó no està cobert i no volia arriscar l’equip.

Quan els Strokes van llançar ‘Last nite’, el Gerard amb prou feines començava a gatejar. Tot i així, ell el barreja sense problemes amb la veu de J Balvin. Igual que fon Jamiroquai amb Dellafuente, Karol G amb Txarango i Depeche Mode amb Rick Astley. Sense complexos estilístics ni objeccions cronològiques. Un tall que poques vegades falta en les seves sessions és ‘Flying free’, himne maquiner de les nits glorioses de la macrodiscoteca Pont Aeri. Sol ser el penúltim d’un repertori que tanca amb algun clàssic universal i revitalitzador: sigui ‘Hey Jude’ dels Beatles o ‘I will survive’ de Gloria Gaynor. El Gerard també accepta peticions. Ha arribat a colar fins i tot el ‘Moltes felicitats’. «L’únic que em nego a punxar és el ‘Resistiré’», aclareix.

Resistir al ‘Resistiré’

‘Resistiré’ és l’última frontera: la cançó que ha dividit el país entre els qui l’encaixen com una picada d’ullet de fraternitat i els que l’odien a mort. La tecnologia i el nostre progressiu aïllament ha propiciat que puguem viure sense necessitat de suportar la música dels altres. Però, de sobte, el confinament ha dinamitat aquests dics. No ens en queda cap altra opció que aguantar el que escolta el veí. I allà afloren, més salvatges que mai, els prejudicis musicals.

Las xarxes socials s’han omplert aquestes setmanes de comentaris classistes. No només s’ha criticat la repetició i el volum, que també, sinó que s’han enarborat tots els tòpics del mal anomenat bon gust segons els quals determinades músiques no mereixerien ni existir. Una veïna es queixava que la torturaven amb Diego Torres i prometia venjar-se amb Led Zeppelin; davant de la gresca generalitzada dels seus seguidors de Twitter que coincidien amb ella que el primer eren escombraries i els segons qualitat. Un altre amenaçava de trucar els GEOS si continuaven punxant reggaeton. A l’altre el martiritzaven amb Queen i replicava amb REM. La nostra música sempre és millor que la de l’altre. Punt.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El més graciós del barri va proposar «anar anotant noms en una llibreteta per encarregar-nos d’aquesta gent quan tot això passi». Conviure amb el gust musical del veí, quina tortura. Doncs és el que hi ha. El confinament ha ressuscitat la xarxa social primigènia, la dels balcons a què sempre vam donar l’esquena perquè preferíem viure tancats en nosaltres mateixos. Ara que ens hi obliguen, per a molta gent sortir al balcó i xerrar amb algú ha sigut la salvació. I la música, aquest ‘Resistiré’ repetit fins a la sacietat, ha sigut l’excusa per entaular converses i iniciar amistats que potser duraran anys.