DocsBarcelona 2020: set pistes per endinsar-se en el festival de cine documental

‘Vivos’, dol compartit i sense resoldre 

Després d’haver abordat la crisi dels refugiats a ‘Marea humana’ i ‘The rest’, l’artista i activista Ai Weiwei canvia de tema sense abandonar l’humanisme. Ara posa la seva mirada sobre els 43 estudiants d’Ayotzinapa (Mèxic) que van desaparèixer ‘per força’ mentre anaven a Ciutat de Mèxic per commemorar la matança de Tlatelolco de 1968 i, més en concret, sobre les seves famílies, que miren d’avançar en el dia a dia mentre suporten un dol sense resoldre. Segons la versió oficial, aquests fills, germans i nets van ser entregats a integrants del càrtel Guerreros Unidos i van ser executats, però un informe posterior de l’ONU va acusar el Govern mexicà d’encobriment. En les consciències dels seus familiars, com diu el títol del film, continuen i sempre continuaran vius.

---

‘Forman vs. Forman’, el mestre en les seves pròpies paraules

La documentalista txeca Hel·lena Třeštíková s’ha llaurat una reputació com a retratista de gent relativament corrent, però aquí explora la vida i l’obra d’una celebritat local, Miloš Forman, el director d’‘Algú va volar sobre el niu del cucut’ i ‘Amadeus’, entre altres clàssics. Amb l’ajuda del muntador Jakub Hejna, Třeštíková compon un retrat de Forman a través de les paraules del mateix cineasta, preses de documentals previs o fonts escrites llegides pel seu fill Petr, que, per cert, té la veu del seu pare. Forman era un narrador superdotat, com es veu aquí, altre cop, en la seva manera d’explicar la seva infància difícil (els seus pares van morir als camps de concentració), el seu afany per desvincular-se de la patriotera producció cinematogràfica local o el seu exili als Estats Units, on la pressió ja no era ideològica, sinó comercial. «Aquí estic a mercè de l’espectador. I és el que prefereixo».

---

‘Winter journey’, assimilació i memòria

Des de Dinamarca, país especialment present en aquesta edició de DocsBarcelona, arriba aquesta barreja de realitat, recreació i ficció, un dels últims treballs de Bruno Ganz. El veterà Anders Østergaard se serveix d’un llibre de Martin Goldsmith, ‘The inextinguishable symphony’, en la seva recuperació d’una part no tan coneguda de la història dels jueus alemanys durant la segona guerra mundial: la Lliga Cultural Jueva, organització creada per artistes jueus sense ocupació, amb el consentiment nazi, per oferir espectacles de tot tipus als seus. El director s’interessa per (i interroga) els esforços dels jueus per formar part d’una cosa més gran. ¿Fins on s’hauria d’esforçar un, quant de les seves arrels hauria d’oblidar, per ser un ciutadà del lloc on es viu?

---

‘That which does not kill’, una triple violació i 14 veus

Existeix una visió bastant tancada del concepte violació i violador, una de cultivada per massa pel·lícules barates. Però una bona part d’aquestes agressions no es tenen lloc en carrerons foscos, sinó en la suposada calma de casa. Ho recorda la directora belga Alexe Poukine a ‘That which does not kill’ (‘Lo que no mata’), una mena d’assaig oral en què dotze dones i dos homes (confessos violadors) reciten la mateixa experiència de la triple violació d’una noia i hi intercalen les seves pròpies experiències, tot allò que més els uneix a la víctima. Premi a la pel·lícula més innovadora al festival Visions du Réel (Nyon, Suïssa). 

---

‘Advocate’, un drama judicial poc usual

Aquesta pel·lícula de Rachel Leah Jones i Philippe Bellaïche es va emportar la màxima distinció al festival de cine documental Docaviv, però no va agradar gens a la ministra de Cultura local, la conservadora Miri Regev, que va condemnar la mera idea de fer una pel·lícula amb una protagonista així. ‘Advocate’ és un retrat documental de Leah Tsemel, la famosa advocada israeliana especialitzada en la defensa dels drets dels palestins. Aquí la veiem, en concret, defensar Ahmed Manasra, el nen palestí de 13 anys que van acusar d’intent d’assassinat per la seva participació en l’apunyalament de dos joves israelians a prop de l’assentament de Pisgat Zeev, al territori ocupat de Jerusalem Est. Un drama judicial com pocs, poquíssims, si no cap, s’han vist. 

---

‘¿Puede oírme?’, de viatge amb Jaume Plensa

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

El documental de Pedro Ballesteros sobre la personalitat i l’obra de Jaume Plensa, un dels escultors catalans més internacionals, sembla seguir el model de ‘REM’, el documental sobre l’arquitecte Rem Koolhaas. Es tracta de fer un doble viatge: per les idees d’un artista fonamental i per les obres que ha disseminat al voltant del món, en aquest cas, en espais públics a Espanya, França, Suècia, els Estats Units, el Canadà i el Japó. A més, seguim Plensa en la gènesi i construcció d’un projecte per al ‘lobby’ d’un gratacel a Nova York o la instal·lació d’altres obres a l’illa de Porquerolles, Madrid i Nova York. No, no es diu res sobre la instal·lació de cap estàtua d’una nena a les oficines de la companyia tecnològica Amaya, de San Francisco, tot i que aquesta imatge icònica de la sèrie ‘Devs’ és totalment Plensa. 

---

‘The magic life of V’, la catarsi a través del rol 

El búlgar Tonislav Hristov segueix aquí les tribulacions d’una jove, la Veera, a qui sembla que li va la vida en un joc de rol en viu. Quan es posa la seva túnica i batalla contra dimonis, està expurgant, en realitat, les seves traumàtiques experiències amb un pare alcohòlic i maltractador. El director fa servir diversos materials, incloent-hi flaixos de pel·lícules casolanes, però busca sobretot la plasticitat d’una pel·lícula dramàtica i èpica. Hi haurà qui dirà fins i tot si això es pot considerar un documental. Però ho deu ser: ¿no vam quedar que aquest gènere consistia, com va dir fa temps el documentalista John Grierson, en el «tractament creatiu de la realitat»? A això sembla entregar-se Hristov.