Jorge Drexler i les cançons senzilles

La música és per a ell un punt d’ancoratge, i alguna cosa més: el lloc que li ha assenyalat el camí cap a «les coses essencials». Drexler va patir el coronavirus setmanes enrere, igual com la seva dona, l’actriu i cantant Leonor Watling, i en un estat com aquest «queda poc temps per a la tonteria i per fer-te l’interessant», observa. Així, Jorge, Leonor i els seus dos fills s’han vist donant a l’expressió musical un sentit de comunitat gairebé tribal i de supervivència anímica. I la clau la va donar una cançó senzilla, reconfortant i fàcil de taral·lejar, ‘Cry cry cry’, de Coldplay, que el cantautor va descobrir en el ‘Tiny desk concert’, miniconcert de sobretaula, a Youtube. «Quan ploris seré al teu costat», repeteix la tornada amb despreocupació.

Quatre acords sense secrets

El que fascina Drexler és com Coldplay se les va arreglar per fer una cançó amb aquest poder emocional latent i aquesta utilitat pràctica a partir d’una seqüència de quatre acords sense secrets, «molt simple i bàsica», la mateixa de tantes altres cançons, entre elles una de les primeres que va aprendre a tocar, ‘Blue moon’, l’estàndard de Rodgers & Hart. A través d’aquestes harmonies diàfanes va experimentar «una reconnexió amb la música», confessa.  I d’allà, a cantar el tema en família a la sala d’estar. «Els vaig tenir a tots atrapats durant una setmana amb aquesta cançó. La vam treure amb els meus fills i l’hem estat tocant junts en aquest temps», explica, intuint que «en els moments d’angoixa no recorres a la mateixa música que quan estàs bé».

Notícies relacionades

Anna Cornudella: "El capitalisme perjudica el nostre desenvolupament com a espècie"

Meghan Markle compartirà la passió per la cuina en una sèrie

Així, emprenent un camí a la recerca de les cançons senzilles, i buscant refugi en aquells records primers que un pot identificar com a casa, es va veure Drexler llegint llibres en anglès sobre els grans compositors populars i escoltant de nou boniques cançons del segle XX. Volums com ‘American popular song’, d’Alec Wilder. «Un llibre tremend, a partir del qual he estudiat autors com Jerome Kern o Irving Berlin». Les seves eren cançons que «tenen a veure amb l’essencial», remarca. Berlin va firmar clàssics com ‘White Christmas’, ‘Cheek to cheek’ o aquesta peça oportuna per aixecar els ànims del sector musical anomenada ‘There no business like show business’, que avui ens pot sonar una mica malenconiosa. I tot això, sense ser un virtuós. «Era autodidacte i escrivia en una única tonalitat, utilitzant un piano que traslladava els tons movent una palanca», explica sorprès.

Potser tot això es faci notar en aquest disc que Drexler pensava començar a compondre quan ens va caure tot això a sobre i en el qual, informa, centrarà la seva atenció a partir d’ara. Deixant-se tocar per aquesta màgia de la senzillesa, sense deixar de tenir present la seva cita preferida d’un altre gran, Leonard Cohen: «Si sabés d’on venen les bones cançons, hi aniria més sovint».