▾ .com .cat
Oci i Cultura
Punk a porta tancada a l'Estraperlo

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Punk a porta tancada a l'Estraperlo

La sala de Badalona va acollir un triple concert que va ser retransmès per internet i seguit per milers de persones

zentauroepp53516957 icult200524142807

zentauroepp53516957 icult200524142807 / Xavier Mercade Simo

6
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

Ni a l’esquetx televisiu més absurd de José Mota hauríem imaginat algú presentant una còpia de l’últim rebut dels autònoms, del permís de desplaçament i del document confirmant que has llegit el protocol de seguretat per anar a un concert de punk. Però així estan les coses i cal complir. Les mesures eren per assistir a un triple concert organitzat per salvar l’Estraperlo de Badalona, un de tants locals de música en viu amb un futur que penja d’un fil. Seria a porta tancada i retransmès per internet. El més semblant a un concert real que podem disfrutar aquests dies: en un escenari, amb guitarres elèctriques i en rigorós directe. Només faltaria el més important: el públic. La gent podia fer donatius i comprar discos i samarretes dels grups i de la sala a través d’un compte de PayPal.

Les 30 persones que van disfrutar dissabte de tan envejable experiència van ser els 13 músics que havien de tocar, l’equip de deu persones que havia de filmar, sonoritzar, il·luminar i emetre les actuacions, unes altres cinc de la sala i de la promotora HFMN Crew que es va aliar per organitzar el festival, el cronista d’aquest reportatge i el fotògraf Xavier Mercadé, que, des que va començar a documentar la incipient escena punk barcelonina dels anys 80, ha de ser la persona que ha vist més concerts en aquest país. És l’home que sempre hi era. El festival, per cert, es deia Fem d’Aquí. Era la versió en streaming d’una gira de grups estatals, una altra de tantes, que va quedar truncada pel coronavirus.

Cervesa, cables i electricitat

El concert va començar puntual, a les sis de la tarda, amb els barcelonins Deadyard. El seu nom fa referència a una tradició funerària caribenya que consisteix a acomiadar la persona morta al llarg de nou jornades de celebracions. Quan l’electricitat dels seus instruments va emergir dels altaveus, tot va cobrar sentit. El rock va tornar a existir i, amb ell, tantíssimes imatges i sensacions: la cervesa vessada sobre la llista de cançons, els cables embolicats, les cames eixarrancades dels guitarristes, la vena del coll del cantant ben inflada, les primeres gotes de suor del bateria, el soroll elèctric rebotant a les parets, colant-se pels timpans tan desentrenats i els focus depassant el límit de l’escenari i banyant la platea de llum i de vida.

«¡Que poc se us sent! ¡Sembla que sigueu deu!», va fer broma el cantant. A la zona del públic només hi havia tres persones: els tres càmeres. Als laterals, uns quants treballadors més. El cantant de La Inquisición es va apropar a la vora de l’escenari per corejar la tornada de l’últim tema, ‘The boys are out’. Tots els presents van llançar una llarga salva d’aplaudiments. El primer concert de rock en ple confinament s’havia consumat. La sensació a la sala era com la de qualsevol actuació rodada en un plató televisiu, però després de tantíssims dies tancats, va sonar urgent, real, victoriós, imprescindible. I més de dues mil persones l’havien vist des de casa a través de l’ordinador.

Quatres hienes alliberades

El segon concert va ser, si fos possible, més visceral. Imagina quatre hienes sense menjar durant 80 dies. El dia 81 les deixes anar. Així va sonar La Inquisición. El cantant, es menjava literalment l’objectiu de la Silvia, una de les quatre càmeres. El baixista es va treure la samarreta i va exhibir el tatuatge de Motörhead que li tapa la panxa de banda a banda. «Per a un grup com el nostre, que va començar tocant per a quatre persones, això és un ple», van fer broma. Faltava la calor corporal i els cops de colze. Potser en un futur immediat els ‘pogos’ punks s’assemblin a les taules de capoeira. Mentrestant, La Inquisición crida versos eloqüents com aquest: «‘Un tiempo destruido para siempre / Que se ha perdido / Por esta enfermedad’».

La sala seguia a les fosques i els llums estroboscòpics despistaven les pupil·les més que de costum. ¿El local era buit o ple? Les ampolles a les lleixes on solia haver les begudes mig esgotades, ¿eren dispensadors de gel hidroalcohòlic o tornaven a ser de cervesa? En una pausa, el cantant de La Inquisición va seure sobre un monitor de so. Panteixava amb la mirada perduda. Va ser llavors quan va deixar anar la frase del dia: «Portem tota la vida en aquesta escena de merda. Només us dic una cosa: que fotin els punks, els skins i qui sigui: el que importa és la puta família». I fins i tot va tenir temps de ressuscitar el ‘Verte amanecer’ de Dorian, mentre el bateria de Crim exercitava els canells.

Des d’una altra regió sanitària

Crim va arribar fins a Badalona des de Tarragona. ¡Una altra regió sanitària! És el grup que ha redimensionat el punk en català amb un so pròxim a Leatherface i Social Distortion. D’aquests últims era la samarreta que portava el cantant. A la sala amb prou feines se sentia la seva veu sota el garbuix de guitarres, però a internet tot sonava esplèndid i el quartet disparava el nombre de visites. Els esgarips melòdics del quartet travessaven les pantalles de milers d’ordinadors. A la sala, el Víctor subjectava la seva càmera només amb una mà i continuava filmant-los mentre amb l’altra alçava el puny i corejava la tornada de ‘Caiguda lliure’.

També cantava el realitzador del concert. I el tècnic de so. I l’amo de la sala, que a més va exercir d’entrevistador dels grups. Aquest no era un altre concert en streaming de sofà. Ni de terrassa, ni de balcó. Rock, punk i hardcore en una sala. Els presents continuàvem enyorant el públic, però percebíem en cada porus com l’electricitat ens amarava i com rebrotaven els llampecs de plenitud que ja crèiem oblidats, però que la pell recorda perfectament. Aquest aquí i ara, pletòric de vida, que activa la música en directe i que perseguim instintivament quan anem a un concert.

 

Notícies relacionades

En la recta final, després de més de tres hores de música en viu, després de més de 70 dies de dejuni, es van comptabilitzar fins a sis punys en l’aire resant el parenostre de Crim. «¿On collons ets? / Pare nostre que esteu a l’infern / No ens visites per molt que et resem / I no ho entenc / Som un trist experiment que no ha anat bé». El carrer del polígon on s’estava celebrant el concert a porta tancada continuava desert. Al mur que identifica la sala Estraperlo, els retrats de diferents músics morts en els últims anys i una salutació: «Us esperem a l’infern».

El festival Fem d’Aquí en streaming va acabar com va començar: amb gestos de solidaritat i camaraderia reals, sense subvencions ni patrocinis de despatx. Per immortalitzar la gesta, tots es van ajuntar per a la foto de família. Músics i tècnics, tots al mateix barco, tots junts a l’escenari i tots amb la seva mascareta perquè, per un instant, ningú respectaria la distància de seguretat. Es van encunyar nous crits de protesta: «¡Realitzador: manipulador!». No hi havia ganes d’anar-se’n a casa. Algú va cridar: «¡Somrieu!». I Mercadé va disparar l’última.

Temes:

Confinament Coronavirus Altres escenaris possibles

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando