Les finestres que van desafiar el confinament

Un mes i mig d’estricte confinament dona per mirar molt per la finestra i sis setmanes d’estar tancat també donen per deixar volar la imaginació. Per això el Centre del Carme de Cultura Contemporània va demanar a il·lustradors i profans que s’animessin a plasmar els seus somnis mirant a l’infinit o a l’edifici de davant i el resultat va ser tan bo que ha sigut la primera exposició que aquest museu de València ha inaugurat en la desescalada.

Paco Roca es veia banyant-se nu en una piscina abandonada sota de casa seva escandalitzant, o no, el veïnat; Javier Mariscal imaginava els seus ‘garriris’ en una masia jugant al jardí o prenent alguna cosa; i el recent premi nacional d’il·lustració, Paco Giménez, va preferir omplir de penells el terrat de davant.

Com aquests il·lustradors, desenes d’artistes, dissenyadors i arquitectes, però també nens i famílies senceres ‘van escapar’ del mes i mig d’estricte confinament pel coronavirus intervenint les seves finestres. Imaginant què els esperava fora o què voldrien que els esperés.

Un enginyós i senzill sistema de cables i monocicles ideat pel madrileny Juan Berrio va permetre imaginar el retrobament en les altures entre dues agosarades amigues que viuen una davant de l’altra. Tan a prop sempre i tan lluny durant aquell temps. Com que hi ha molts somnis comuns i ciutats en les quals plou molt, hi ha qui va imaginar aquesta mateixa escapatòria però en format telecabina.

Amb els carrers estranyament buits, en aquestes setmanes hi va haver molta activitat als terrats. Hi va haver qui va veure Spiderman, Batman i fins i tot King Kong, però també una nena saltant d’un a l’altre cantant amb el seu paraigua.

Passejava aliena als helicòpters i coets espacials que aterraven entre les cordes per estendre la roba amb la missió de rescatar els qui creien que ja no podien més. Això sí, els pilots van haver d’anar amb compte perquè pel cel volaven balenes i monstres. Darrere d’alguns d’aquests somnis hi havia artistes urbans o guanyadors de premis Goya.

«Hem volgut continuar generant agitació cultural en un moment en què no era possible anar als museus i als centres culturals», va explicar José Luis Pérez Pont, director del Centre del Carme.

El col·lectiu Arquilecturas ha sigut l’impulsor d’aquest ‘Desde mi ventana’ i una de les seves potes, Silvana Andrés, va destacar que el projecte ha suposat «una democratització de la creativitat, que és una cosa que ens uneix a tots, més enllà del talent». Per això, va remarcar, hi ha intervencions de nens i nenes de tot just dos anys al costat de les de premis nacionals.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Però Andrés va reivindicar també que el projecte ha sigut la plasmació «del dret a avorrir-se, a no ser sempre productiu i a imaginar com pot ser la vida d’una altra manera».

Per ‘obrir’ aquestes finestres a la Sala Zero del CCCC s’han unit dues tècniques tan allunyades en el temps com efímeres, pròpies d’aquest confinament que ja es dissol. Amb el carbonet s’han recreat les habitacions d’una casa. Des del sofà al qual tant ús se li ha donat, a l’explotada cuina i a les mateixes finestres. Dins d’elles un ‘videomapping’ ha donat vida a les més de setanta creacions rebudes. I continuen arribant.