Jaume Ripoll: «Filmin és un camaleó en un món de dinosaures»

Han passat just 10 anys des que la plataforma digital Filmin llancés el seu model de subscripció. Per això avui, Jaume Ripoll, el seu cofundador juntament amb Juan Carlos Tous i José Antonio de Luna, està de celebració (virtual, com manen els cànons). Quan van començar ningú donava un duro per veure una pel·lícula per internet pagant. Les grans plataformes encara no havien arribat al nostre país, la pirateria es trobava en el seu moment àlgid i la crisi econòmica semblava fer inviable un projecte en què el cine d’autor fos el gran protagonista.

Però no es van desanimar, van continuar endavant pensant que algun dia arribaria el seu moment. I potser aquest moment ja ha arribat. En els últims tres anys, i especialment durant el confinament, la popularitat de Filmin no ha parat de créixer. ¿El seu secret? La seva capacitat per comunicar a través de xarxes socials, l’encert dels seus canals temàtics vinculats a l’actualitat (com agrupar pel·lícules depenent de la fase de desescalada en aquests moments), tendir ponts amb festivals i entitats culturals, ser pioners en llançar un certamen ‘online’ com Atlàntida i, per descomptat, el seu catàleg, que arriba ja als 14.000 títols.

-¿Com recorda els inicis de Filmin?

-Érem molt entusiastes, però no van ser gens fàcils. Quan vam llançar el model de subscripció portàvem un any i mig i la nostra especialitat era el lloguer de pel·lícules. Però sabíem que havíem de replantejar-nos el negoci ja que intuíem cap a on anaria el mercat. El més important va ser aconseguir aglutinar tota una sèrie de socis (les principals companyies independents) i convèncer-los que el seu producte no s’anava a devaluar per posar-lo a internet amb una tarifa plana quan l’usuari podia comprar el devedé per 15 euros. Aquest canvi de mentalitat no era fàcil i les reticències, lògiques. Així que ha sigut una feina dura a l’hora de generar confiança.

-Llançar un projecte així en un moment de crisi econòmica suposo que va ser una aposta arriscada.

-Llavors significava apostar per una companyia amb un futur incert i encara per definir. Els ingressos els primers anys van ser baixíssims. Anàvem guanyant subscriptors, però era complicat mantenir la infraestructura. Fa tres anys per fi vam trobar un equilibri per ser rendibles. Aquell moment va ser crucial per poder continuar creixent, tot i que hem intentat ser cautelosos. Sempre dic que aquest mercat és un ball entre dinosaures i camaleons i nosaltres som aquests últims, intentant adaptar-nos a les circumstàncies i a les nostres possibilitats.

-El vostre camí s’ha anat construint a partir de petites fites, com va ser l’estrena ‘online’ de ‘Carmina o revienta’, de Paco León.

-Aquest ha sigut el nostre esperit i aquestes petites fites han sigut fonamentals per anar enlairant-nos. Aquesta pel·lícula i la seva forma de distribució va fer que es replantegessin moltes coses i, a més, connectava molt bé amb el nostre esperit, perquè sempre hem pensat que no hi ha una sola possibilitat a l’hora de fer les coses. Que el públic pagués per veure una pel·lícula a internet va ser tot un esdeveniment.

-Durant el confinament sembla que el seu model s’ha assentat definitivament. ¿El paradigma digital ha arribat per quedar-se?

-Aquest canvi és ja una realitat i es troba totalment normalitzat. Pensi en quants milions de subscriptors aglutinen Netflix, Disney, HBO i Amazon al món. Les qüestions que ara s’han de resoldre són les següents: com serà la convivència entre aquests gegants i quin espai tindrem nosaltres per poder mantenir-nos-hi. En un món fuetejat per la crisi econòmica global, ¿quantes plataformes estaran disposades a pagar els usuaris?, ¿quina oferta aglutinant oferiran els grans contenidors de continguts sota el paraigua de subscripció única?

-Les dades del D’A Film Festival Barcelona han sigut històriques, amb més de 215.000 visionaments, cosa que torna a generar friccions entre el model presencial i el virtual.

-Per a Thierry Fremáux, el director del festival de Cannes, un festival ‘online’ no és un festival [diu fent broma]. A mi em sembla bé que es plantegin debats en un món en constant estat de mutació. Però el cert és que, en aquest cas, totes les parts han sortit guanyant. D’una banda, el mateix festival, que ha pogut arribar a un públic més ampli geogràficament; els distribuïdors, que han aconseguit un retorn que en altres circumstàncies no haguessin tingut, i sobretot els espectadors, que han pogut accedir a continguts inèdits i exclusius. Fins i tot pel·lícules com ‘My Mexican Bretzel’ han aconseguit distribuïdora després del seu pas pel festival.

-¿I què passa amb la polèmica per incloure al seu catàleg la saga ‘Torrente’?

-Soroll d’un dia. És normal rebre queixes d’usuaris perquè no els agrada un contingut o un altre. En aquesta ocasió s’ha fet viral perquè al cap i a la fi és una pel·lícula emblemàtica. A mi m’agrada que el públic es qüestioni la nostra línia, això significa que és viu i és actiu. Com a director editorial sempre he intentat oferir continguts el més eclèctics possibles per agrupar les diferents sensibilitats cinèfiles. Sense perdre la personalitat, és clar, i no crec que incorporar ‘Torrente’ qüestioni cap dels nostres principis fonamentals.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

-¿Quins reptes els queden per superar?

-Molts. Intentar mantenir el nivell de novetats, que el subscriptor sempre tingui on escollir i no es desanimi en un moment molt complicat en el qual les economies domèstiques es troben molt perjudicades i en el qual la competència és brutal. Continua sent un repte buscar continguts excitants, rescatar coses en què ningú s’havia fixat i continuar creant nous projectes i iniciatives.